Tingué un caràcter quinzenal fins al juliol del 1914 i, els darrers números, una periodicitat mensual. La Veu del Canigó és presentada al primer número com una «gaseta de divulgació», adreçada al poble «que es manté al marge de les passions polítiques». Però, en filigrana d’aquesta declaració de principi, emana de la revista una concepció localista i “regionalista” de la catalanitat que s’exacerbà el 1914 («les petites patries sont fondues dans la grande Patrie française»). La història, amb un centenar d’articles, més una trentena sobre fets d’actualitat, homes polítics o militars, és de fet un tema major de La Veu del Canigó, després de les obretes literàries que ocupen la meitat de cada número, però abans del tema lingüístic que no passa tot plegat –proverbis i acudits inclosos– d’uns 80 articles. En cap número la història és absent del tot, sobretot si es considera que els estudis sobre artistes, músics o literatura popular (una cinquantena llarga en total) són també d’interès històric (de l’art, de la música o de la literatura). Fins i tot arribà a ser el tema únic de números monogràfics (Les fouilles de Ruscino, per exemple, al núm. 74 del 27-11-1913 i al núm. 76, del 31-12-1913). Els títols de rúbriques palesen l’interès constant per la història passada. “Pages oubliées” reprèn textos d’historiadors rossellonesos; “Chronique documentaire” comenta aspectes relacionats amb arxius; “Éphémérides. Il y a cinquanta ans” enumera fets de societat rellevats en la premsa rossellonesa mig segle abans (és a dir, del 1860 al 1864); tracta de la història en “L’actualité”, “Figures perpignannaises” i “Scènes roussillonnaises” i, més endavant en “La guerre anecdotique” dels números 94 al 97. La llengua dels articles històrics és sempre el francès, i s’hi inclou algun text d’arxiu en català, que sempre és traduït al francès. El director de la revista fou Horaci Chauvet, i entre els redactors i col·laboradors més destacats cal citar Pere Vidal, Felip Torreilles o Enric Aragon.