Publicada per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) entre el 1909 i el 1924, Puig i Cadafalch començà a preparar-ne la segona edició, tot i que només en fou publicat un primer volum, l’any 1934. Els quatre volums de la primera edició s’exhauriren ràpidament i es feu molt difícil de consultar-los. Per això l’any 1983 foren reeditats en una edició facsímil, que representà una de les primeres activitats de l’IEC durant la democràcia. L’obra donà a conèixer el patrimoni arquitectònic de l’època medieval i és formada per tres parts i dividida en quatre volums. El primer volum inclou l’arquitectura romana i l’arquitectura cristiana preromànica; el segon és dedicat als s. IX-XI, i el tercer i el quart, als s. XII i XIII. La introducció a l’obra té una significació especial, ja que explica el procés d’elaboració del treball, les dificultats amb què es trobaren i la declaració d’objectius de l’obra. També constitueix una excel·lent reflexió sobre la situació del patrimoni català, l’arqueologia, els museus i, en general, la cultura del país a l’inici del s. XX. El text és fet en un to crític i, en certes ocasions, de denúncia, com per exemple quan es reclama l’elaboració d’un mapa geogràfic del país o un catàleg monumental. Alhora, expressa la voluntat dels autors de fer una revolució en el camp cultural català a tots els nivells per tal de recuperar i acostar a la societat la història de la cultura. El cos de l’obra inclou fotografies, croquis, dibuixos i plànols. Per dur a terme el treball els autors resseguiren a peu tota la geografia a la recerca del patrimoni romànic, catalogant-lo, descrivint-lo i contextualitzant-lo. En efecte, si bé des del punt de vista de la metodologia, Puig i Cadafalch s’inscriu dins del positivisme, segons historiadors com Ramon Grau i Marina López, Puig i Cadafalch dugué a terme tant una recerca exhaustiva de dades com una producció d’interpretacions d’abast general. D’altra banda, segons la teoria de l’art del mateix Puig i Cadafalch hi havia un equilibri temàtic entre l’art i la manifestació d’un concepte de societat i entre la geografia i la tipologia arquitectònica. És per això que es pot lligar la seva metodologia de treball amb el moviment de l’excursionisme científic. Puig i Cadafalch fou membre del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) des de l’any 1886 i, en més d’una ocasió, declarà que no havia fet cap excursió amb caràcter purament esportiu. En un àmbit més general, l’obra s’emmarca dins del moviment de la Renaixença, el qual, amb Puig i Cadafalch, marcà una fita per a la recuperació del coneixement dels monuments històrics. Hi ha unanimitat entre els historiadors en considerar que el coneixement actual de l’art romànic i de l’art català en general és fruit de la visió d’aquest arquitecte. Tant el mètode d’anàlisi com el text i la informació gràfica de L’arquitectura romànica a Catalunya han estat utilitzats com a punt de partida de qualsevol recerca posterior en aquest camp.
Lectures
- CABESTANY, J.F.: “ARCAT: una tasca d’investigació a partir de l’obra científica de Josep Puig i Cadafalch”, L’aportació cultural i científica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907-1997), IEC, Barcelona 2001, p. 71-82. [En col·laboració amb M.T. Matas i Blanxart.]
- GRAU, R.; LÓPEZ, M.: “La teoria històrica de l’arquitectura en Puig i Cadafalch”, Artilugi, 12, 1981, p. 1-4.
- Jornades científiques de l’IEC “Puig i Cadafalch i la Catalunya Contemporània”, celebrades el 15 i 16 de novembre de 2001, amb la participació de Xavier Barral, Joan-F. Cabestany, Antoni Pladevall, Ramon Grau, Marina López i Raquel Lacuesta, entre d’altres.