Se subtitula Revista d’Història i Cultura, tot i que en un primer moment se subtitulà Revista d’història dels Països Catalans. Prengué el nom de l’homònima revista literària apareguda entre el final del s. XIX i l’inici del s. XX. Deixà de publicar-se entre el novembre del 1977 i l’abril del 1978 a causa d’una sèrie de dificultats econòmiques i editorials. Fins al setembre del 2000, se n’han publicat 250 números. La revista publica articles d’investigació històrica divulgativa i combina una presentació acurada (hi apareixen força il·lustracions, gràfics i estadístiques) amb el rigor científic (els textos inclouen notes bibliogràfiques). Segons l’expressió de Pierre Vilar, la publicació tracta de «vulgaritzar sense rebaixar» la recerca i el coneixement històrics. Pel que fa a la temàtica, hi abunden els textos referents a la història de Catalunya i, en menor mesura, de la resta de territoris de parla catalana. D’ençà del febrer del 1986, dedica especial atenció a la història local amb el dossier titulat “Plecs d’Història Local”. També s’hi troben articles referents a la història dels països europeus i d’altres, tot i que amb una incidència menor. Pel que fa a l’àmbit cronològic, abraça tot el marc històric, si bé hi són freqüents els treballs que se centren en l’època contemporània, moderna i medieval. En l’actualitat, inclou un dossier monogràfic en què hi col·laboren una sèrie d’especialistes. Així mateix, s’hi inclouen aportacions específiques, una entrevista, una secció de ressenya de llibres, una agenda dels esdeveniments més destacats que es duen a terme en l’àmbit de la història (actes, conferències, congressos) que es produeixen al llarg del mes, i un resum dels articles en anglès. També s’han publicat uns quaderns a part amb el títol de “Grans Temes de l’Avenç”, i l’editorial que publica la revista ha editat uns volums monogràfics classificats per temes: “Col·lecció Clio”, “Col·lecció Còrsia”, “Col·lecció Òpera” i “Col·lecció Estudis”. La llengua d’expressió és el català, de manera que els articles d’autors estrangers que es publiquen es tradueixen en l’esmentada llengua. La publicació s’autodefineix com «en sentit estricte, una revista liberal». Tot i que es proclama independent de criteris polítics i renega del partidisme, és evident que se situa a favor de les tesis progressistes. El primer director fou Fèlix Ibáñez Fanés; posteriorment, la direcció passà per les mans de Ferran Mascarell, Joan Fuster i Sobrepere i Jesús Mestre i Campi. Després d’un període de direcció compartida (Daniel Fernández, José Luis Martín Ramos, Enric Ucelay Da Cal), el director actual és Josep M. Muñoz. La responsabilitat de la publicació es completa amb un editor, un conseller editorial, un cap de redacció, dos responsables de redacció, un responsable d’arxiu i documentació, quatre coordinadors de seccions, un assessor lingüístic, un consell de redacció (vuit membres en l’actualitat), i un conjunt de més de quaranta assessors, majoritàriament professors universitaris i investigadors. Pel que fa als col·laboradors més destacats, cal dir que per les pàgines de la revista han passat els historiadors més reconeguts de l’àmbit català, estatal i internacional com ara Pierre Vilar, Henry Kamen, Josep Maria Ainaud i de Lasarte, Pierre Bonnassie, Josep Fontana, Joaquim Molas, etc., i també s’ha obert la possibilitat a joves investigadors i llicenciats. Així mateix, hi han publicat, tot i que esporàdicament, escriptors i periodistes com Maria Aurèlia Capmany, Avel·lí Artís-Gener (Tísner) i Andreu Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio). La revista nasqué amb el propòsit d’esdevenir una publicació divulgativa d’investigació històrica en el conjunt dels mitjans de comunicació escrits en català. En el context polític de la transició espanyola i del franquisme tardà, es volgué omplir un buit, ja que en aquell moment l’única publicació periòdica cultural en català era Serra d’Or, però no n’existia cap que s’ocupés únicament de la història. Al llarg dels successius editorials, els directors posaren de manifest la manca d’una indústria editorial en català, i feren evident el poc prestigi de la llengua catalana per a expressar-se en un registre acadèmic i de recerca històrica. També s’autodefiní com una revista que treballava la història des de la perifèria de l’Estat espanyol i que, precisament per això, podia aportar noves reflexions sobre les relacions nació-Estat. Al llarg dels anys aquestes preocupacions es mantingueren, i s’hi afegí la reflexió sobre l’Estat i l’evolució de la política a Catalunya, l’Estat espanyol i, progressivament, Europa i la resta del món (en el nou context de creació i ampliació de la Unió Europea, de les guerres als Balcans i del procés de globalització).