En la primera època, amb la grafia L’Avens, es publicà quinzenalment de manera irregular entre el 1881 i el 1884, i després, en la segona època entre el 1889 i el 1894, aparegué primer mensualment per a convertir-se més tard en quinzenal. El 1891 regularitzà el nom i esdevingué L’Avenç. Fou fundada per Jaume Massó i Torrents, primer director, Emili Guanyavents, Josep Meifrén i Ramon Casas, amb un ideari de progressisme laic i catalanista, inspirat en Valentí Almirall, i per omplir el buit en el camp de la crítica literària i artística que la conversió en diari de la revista La Renaixensa havia provocat. Els deu primers números, corresponents al 1881, foren velografiats, però el 1882 ja aparegué impresa amb col·laboracions literàries importants i treballs històrics de Josep Puiggarí i Josep Fiter i Inglès. El 1883 s’hi incorporà un nou director, Ramon D. Perés, que convertí la publicació en una revista literària capdavantera tant pel seu contingut com per la seva presentació. Hi col·laboraren els millors literats i artistes del seu temps: Apel·les Mestres, Narcís Oller, Josep Yxart, Joan Sardà, Cels Gomis, Josep M. Tamburini, Eudald Canivell, Lluís López i Oms, Àngel Guimerà, Francesc Matheu i Valentí Almirall, entre d’altres. Al final del 1884, la revista desaparegué pel canvi de residència dels seus responsables, Massó i Torrents i R.D. Perés, i també per problemes econòmics. En una segona època, el 1889, Massó i Torrents la tornà a publicar més modestament, fins que el 1891 s’associà amb Joaquim Casas i Carbó i crearen un establiment compost per una impremta, una editorial i una llibreria. El 1890, com a conseqüència d’una falsa polèmica amb Canivell, L’Avenç encetà la reforma ortogràfica de la mà de Casas i Carbó i Pompeu Fabra, que li valgué retrets i enfrontaments amb altres revistes coetànies. Els dos últims anys de la publicació (1892-93), sota el control dels redactors Alexandre Cortada i Jaume Brossa, la revista canvià d’orientació i es convertí en òrgan del modernisme. Vehiculà un missatge anarquitzant, de trencament amb la tradició, de devoció pel cosmopolitisme, que pretenia desvetllar la societat a la llum dels nous corrents europeus. La poesia simbolista, els novel·listes russos, el teatre belga i escandinau, la música de Wagner i la figura de Nietzsche, introduïda per Maragall, configuraren les preferències de la revista. Es traduïren autors europeus com ara Maeterlink, Ibsen, Baudelaire, Petöfi, Sacher Masoch, Tolstoi, Verga, etc., i també hi col·laboraren els més importants escriptors, historiadors i intel·lectuals catalans: Ramon Arabia, Ramon-Enric Bassegoda, Carles Bosch de la Trinxeria, Raimon Casellas, Josep Coroleu, Josep Franquesa i Gomis, Pompeu Gener, Josep M. Guàrdia, Ernest Moliné i Brasés, Alfred Opisso, Josep Puig i Cadafalch, Josep Narcís Roca i Farreras, Santiago Rusiñol, etc. Sembla que els contactes dels redactors amb elements anarquistes motivaren que, després de l’esclat de la bomba al Liceu (1893), la revista fos suspesa definitivament. Malgrat la seva desaparició, l’empresa de L’Avenç continuà la seva tasca editorial amb una producció de més de 500 títols, molts dels quals de temàtica històrica. L’editorial Leteradura, en la seva col·lecció “Ready Mades” en feu, el 1978, una edició facsímil en tres volums.
Lectures
- Capdevila, M.; Illa, M.C.: Índexs de la revista «L’Avenç», Editorial Barcino, Barcelona 1990.
- Pla, R.: “L’Avenç (1881-1915): la modernització de la Renaixença”, Els Marges, 4, maig del 1975, p. 45; “L’Avenç i el Modernisme”, L’Avenç, 125, 1989, p. 10-57.