Vida i obra
Militar de professió, ingressà a l’Acadèmia Militar d’Àvila, en el Cos d’Intendència, per tradició familiar. Fou professor d’idiomes a l’Acadèmia Militar. El 1925 es traslladà a València i hi conreà la seva afecció a la història de l’art. Autodidacte, des de l’amateurisme i fora dels cercles acadèmics, es convertí en un gran especialista dels pintors medievals valencians; fins i tot els col·leccionistes acudien a ell perquè perités taules antigues. En el seu cercle d’amics foren presents els principals erudits locals del principi del s. XX, com J. Sanchis i Sivera, Manuel R. Pertegàs, À. Sánchez i Gozalbo o Ll. Tramoyeres, i més tard C. Sarthou Carreres i el baró de San Petrillo.
Els seus treballs es publicaren sobretot en l’Archivo de Arte Valenciano, Archivo Español de Arte i en el BSCC. En les seves recerques, es nota un canvi fonamental entre els articles anteriors i els posteriors a la dècada de 1930-40. Abans d’aquesta data, seguí el mestratge d’Elíes Tormo, i els seus articles es caracteritzaren per l’interès per la iconografia, pel buidatge d’un important material d’arxiu i per un cert desordre que es traduí en la confecció de miscel·lànies de taules valencianes, agrupades per la temàtica o procedència. D’aquest període daten el catàleg de les taules gòtiques del Museu Sant Pius V de València: El Museo Provincial de Bellas Artes. Tablas de las Salas 1 y 2 (1927), Las tablas de la iglesia de Borbotó (1928), La Virgen de la Leche (1928) i La Iconografía de los santos Lázaro, Marta y Magdalena (1930).
El 1933 entrà en contacte amb l’historiador americà Chandler Rafton Post, la influència del qual fou decisiva per a Saralegui. Post publicà la seva obra antològica, A History of Spanish Painting, en nombrosos volums, i Saralegui restà enlluernat per les anàlisis de l’americà, que agrupà els pintors per escoles regionals i donà una gran importància a la successió cronològica dels estils. Saralegui introduí a l’Estat espanyol l’estudi de Post, avui encara no traduït a cap llengua ibèrica, i es lamentà de l’aïllament quasi complet en què vivia la historiografia artística espanyola de l’època. Fins i tot treballà per a Post i el nodrí d’abundants dades, que ompliren el volum sisè de la seva obra, dedicat a la pintura valenciana i que aparegué el 1935.
A partir d’aquest contacte, l’obra de Saralegui es tornà molt més sistemàtica, intentant reconstruir la vida i la personalitat dels artistes, i crear una autèntica cadena de mestres i deixebles, i d’alternatives estilístiques dins el s. XV valencià. Parlà per primera vegada de tallers, d’organització social, de materials, de tècniques, etc., i també de les fonts literàries, fent algunes atribucions complexes i encertades, com la del retaule del Centenar de la Ploma, avui al Victoria & Albert Museum de Londres.
Les pàgines de l’Archivo de Arte Valenciano acolliren, cada any, una successió dels principals mestres del gòtic valencià de la mà de Saralegui amb la secció “La pintura medieval valenciana”. Hi foren analitzades la pintura lineal, la italogòtica, i més tard Llorenç Saragossa, Pere Nicolau, Marçal de Sas, Lluís Alcanyís, al qual donà a conèixer el 1956, i Gonçal Peris, el 1958. La mort de Post, el 1959, el deixà orfe del seu mestre, però ja havia establert sòlides relacions amb el món americà, i fou nomenat membre de la Hispanic Society de Nova York. També mantingué correspondència amb altres estudiosos dels Estats Units, com Martín Soria.
A València, la seva reputació anà en augment, i el 1952 fou nomenat membre de la Junta de Govern de la Institució Alfons el Magnànim, i entrà a formar part del consell de redacció d’Archivo de Arte Valenciano. El 1955 dirigí un número especial d’aquesta revista dedicat al V centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer, i el 1964 fou nomenat acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
Saralegui encara és considerat una autoritat, sobretot en l’atribucionisme d’obres gòtiques valencianes, i les seves propostes continuen plenament vigents.
Lectures
- IGUAL I ÚBEDA, A.: Historiografía del Arte Valenciano, Institució Alfons el Magnànim, València 1956.