La seva trajectòria és indestriable de les grans etapes històriques del s. XX: així, la primera (1905-36), tot recollint les inquietuds regeneracionistes del tombant de segle, es projectà al llarg de les primeres dècades del nou-cents i feu cristal·litzar el programa més genuí i insuperat de la institució, la qual mantingué, des de l’inici, una reciprocitat de socis amb l’Ateneu de Madrid i l’Ateneu Barcelonès. La Guerra Civil Espanyola, amb la dimissió de la junta directiva, significà una primera ruptura motivada pel control de les forces del Front Popular i la consegüent depuració de socis. El règim franquista, després, impulsà una reconversió ideològica, els símptomes d’exhauriment de la qual foren visibles a la darreria de la dècada del 1950. El 1961 s’obrí una nova etapa que, al llarg de vint anys, maldà per sintetitzar les propostes culturals més oficials i les sorgides de l’activisme antifranquista. El canvi de junta el 1981, per contra, situà l’Ateneu en unes noves coordenades de democràcia i de catalanitat, amb una voluntat, present fins avui, d’adequar l’agenda cultural, l’oferta docent, els serveis i la publicació de la Revista de Menorca a les necessitats de la societat actual. La fundació de l’Ateneu fou conseqüència del nou panorama cultural de la Menorca del tombant dels s. XIX i XX, caracteritzat, primer, per la recuperació des del 1896 de la Revista de Menorca per Gabriel Llabrés i Quintana i Francesc Hernàndez i Sanz, amb la consegüent recomposició d’uns grups intel·lectuals pluridisciplinaris; segon, per l’important espai concedit a la formació obrera entre l’anarquisme i el reformisme burgès; i, en suma, pel paper social atorgat a la cultura i l’educació. La implantació a Maó, el 1903, de l’Extensió Universitària de la Universitat de Barcelona significà l’impuls definitiu per a la fundació de l’Ateneu de Maó, erigit en centre dinamitzador de la vida associativa de la ciutat, en particular, i fins de Menorca, en general. Fou la síntesi entre acció cívica i acadèmica el que conferí el perfil de l’Ateneu en la seva primera etapa, tal com es pot resseguir al Boletín del Ateneo Científico, Literario y Artístico,que, com a suplement de la Revista de Menorca —el seu òrgan d’expressió des del 1906—, es publicà des del 9 de gener de 1909 fins al 16 de juny de 1936.
Així, l’activitat de les cinc seccions —Ciències exactes i naturals, Ciències morals i polítiques, Literatura i música, Arts del dibuix i arqueologia i Esports i excursions, transformada en Turisme i esports a partir del 1926— mantingué una connexió molt estreta amb totes les associacions aplegades, autònomament o com a filials, al voltant, i fins al marge, de l’Ateneu. D’aquí que l’aportació historiogràfica no derivés d’una secció creada explícitament, sinó que tenia cabuda dins la que responia a uns plantejaments més innovadors, com fou la de Ciències morals i polítiques, que organitzà conferències i cicles sobre la crisi financera de l’illa (1911), la necessitat d’un port franc (1914), el dret foral (1917), els factors del progrés a Menorca (1918), l’organització administrativa territorial (1923), l’educació i la cultura (1925-27), comunicacions, política hidràulica, sanitària i cultural (1926) o llibertat civil (1929). D’aquesta manera, el debat intel·lectual i les dades històriques es posaren al servei de la resolució dels problemes polítics, econòmics i socials que afectaven la realitat menorquina de cada moment. El gran espai que l’Ateneu concedí a la historiografia va indissolublement lligat a la figura de Francesc Hernàndez i Sanz, el president per excel·lència de la Secció d’Arts del dibuix i arqueologia, estructurada a la mesura de l’artista i arqueòleg, el qual, en mantenir la direcció de la Revista de Menorca, hi publicà la part més substancial de la seva activitat d’historiador i hi inclogué els treballs històrics de la gran nòmina dels investigadors, menorquins o no, del nou-cents.
Entre els membres fundadors, els més vinculats al món de la història foren Francesc Hernàndez i Sanz, amb el perfil més acadèmic i erudit; Pere Ballester, en un terreny més sociològic i antropològic, i Llorenç Lafuente i Vanrell, escriptor que inclogué parcialment la temàtica històrica en la seva obra. La nòmina, molt àmplia, d’aquesta etapa abraça des dels presidents de l’Ateneu Antoni Victory i Taltavull (1905-31) i Josep Cotrina i Ferrer (1931-36) fins a Gabriel Llabrés i Quintana (soci de mèrit), Antoni Vives i Escudero, catedràtic de numismàtica de la Universitat Central (soci d’honor), Cosme Parpal i Marquès, catedràtic de la Universitat de Barcelona, Joan Flaquer Fàbregues, notari i membre de la Real Academia de la Historia, i Joan Hernàndez i Móra, professor pertanyent a la generació més jove.
L’espai central que l’Ateneu concedia a la història és evident en múltiples terrenys: primer, en el fet que acostumava a ser la temàtica escollida per a les obertures de curs; segon, en l’adquisició de fons bibliogràfics (per compres o donacions); tercer, en el paper assumit d’interlocutor amb el món acadèmic de fora de l’illa (Institut d’Estudis Catalans, Real Academia de la Historia, Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria, universitats de dins i fora de l’Estat), amb tot el que comportava d’elaboració de dades i de nomenament de representants (per exemple, als dos primers congressos d’història de la Corona d’Aragó); quart, en la convocatòria de concursos (el primer dels quals premià, el 1907, el Compendio de Geografía e Historia de la Isla de Menorca de Francesc Hernàndez i Sanz); cinquè, en la revaloració, en forma de commemoracions, de les grans figures de la historiografia menorquina, com l’il·lustrat Joan Ramis i el romàntic Josep M. Quadrado el 1919 amb motiu del centenari de la mort del primer i del naixement del segon. En suma, com ha expressat posteriorment Joan Hernàndez i Móra, és indubtable el seu funcionament com un Institut d’Estudis Menorquins, que compaginà la recerca acadèmica —sense excloure’n la dimensió cívica— i una tasca institucionalitzadora, orientada al patrimoni històric (les excavacions arqueològiques) i a la constitució d’entitats com la Subcomissió de Monuments històrics i artístics de Menorca (1924) o el mateix Foment del Turisme (1932), indestriable del coneixement històric que l’Ateneu havia afavorit des de la seva fundació, amb obres tan significatives com la Guía de Menorca (1911).
Amb la Guerra Civil Espanyola i el primer franquisme, aquest model ateneístic fou del tot inviable per més que el prestigi assolit impedís el tancament de la institució. Amb l’exclusió, per edat i per ideologia, de Francesc Hernàndez i Sanz i Pere Ballester i Pons, la continuïtat només podia ser garantida pels membres integrats al nou règim com Josep Cotrina i Ferrer, al qual s’afegiren els elements més destacats de la historiografia de la postguerra: Joan Gutiérrez i Pons, prevere, professor i substitut d’Hernàndez i Sanz a l’Arxiu de Maó; Ferran Martí i Camps, arxiver diocesà i escriptor; Josep Mascaró i Passarius, cartògraf i arqueòleg; Maria Lluïsa Serra i Belabre, arxivera i arqueòloga, i fins Joan Hernàndez i Móra, després de la seva depuració. La Revista de Menorca, desaparegut el butlletí, es convertí en el testimoni de les activitats i de les conferències, l’oficialisme de les quals culminà el 1953 amb la commemoració del centenari de la mort del toxicòleg maonès Mateu Orfila. La decadència de la institució, coincidint amb l’embranzida cultural que comportà la creació de la Secció d’Estudis del Cercle Artístic de Ciutadella el mateix 1953, no fou remuntada fins a l’inici de la dècada del 1960, en què Maria Lluïsa Serra, directora de la Casa de Cultura de Maó, i Joan Hernàndez i Móra, professor i fill de Francesc Hernàndez i Sanz, afermaren la seva posició dins l’Ateneu i la Revista de Menorca, al costat de les figures més emblemàtiques de la Menorca dels anys cinquanta i seixanta (Josep Salord i Farnés, filòleg i historiador, i Ferran Martí i Camps).
La represa de la convocatòria de premis a partir del 1962 fou un important element de revitalització, que feu de pont intergeneracional tot fent emergir els nous referents de la historiografia menorquina, encapçalats per Andreu Murillo i Tudurí, guanyador del premi del 1969 amb un treball sobre el port de Maó i les evolucions menorquines (1740-1911). Així, al costat de Josep Mascaró i Passarius (arqueologia, 1968), Lluís Alemany i Vich (premsa, 1971), Joan Llabrés i Bernal (història moderna, 1972), Guillem Pons i Pons (història local, 1975), Ferran Martí i Camps (biografies, 1975; heràldica, 1977) i Miquel Barber i Barceló (estudi sobre l’Ateneu de Maó, 1978), foren premiats els treballs de Josep M. Quintana (història contemporània, 1973), Joan C. de Nicolàs (epigrafia amforària, 1975), Guillem López i Casasnovas (autonomia i descentralització fiscal, 1977) i Tomàs Vidal (població i societat a la Menorca contemporània, 1978), als quals caldria afegir els de la Menorca del s. XVIII del britànic Bruce Laurie (1977) i la historiadora catalana Micaela Mata (1979). Els premis continuaren fent aportacions significatives a la historiografia menorquina en la seva darrera etapa, oberts a nous períodes i temes: els s. XVI i XVII, el XIX, la propietat immoble, la història de l’art, l’anarquisme, l’emigració menorquina a Algèria, indústries, biografies contemporànies... L’Ateneu, a més, a partir del 1981 recuperà l’embranzida històrica en el sentit que la història ja no fou únicament objecte de conferències puntuals, sinó que s’organitzaren cicles sincronitzats amb commemoracions d’índole diversa: el 1982, el bicentenari de la conquesta espanyola; el 1986, el cinquantenari de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola; el 1987, el setè centenari de la conquesta catalana de l’illa; el 1989, per contra, es deturà en les grans figures de la historiografia menorquina: Antoni Ramis i Ramis, Francesc Barceló i Caimaris, Josep M. Quadrado, Pere Riudavets i Tudurí, Cosme Parpal i Marquès i Francesc Hernàndez i Sanz.
La creació de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) el 1985 i el conveni de col·laboració signat amb l’Ateneu el 1989 per a l’edició de la Revista de Menorca introduïren una nova dinàmica dins el panorama cultural insular, d’acord amb la qual la investigació històrica tornà a comptar, dins la nova institució, amb una Secció d’Història i Arqueologia capaç d’impulsar la recerca, d’organitzar cursos i seminaris, i de crear els mecanismes de relació amb el món acadèmic. La infraestructura editorial de l’IME permeté, a més, l’edició de llibres i la creació d’una revista especialitzada, Meloussa, mentre que la divulgació d’alta cultura, en forma d’articles, mantingué l’espai prestigiós de la Revista de Menorca, la qual aplegava, en aquesta darrera dècada, les contribucions més destacades a la tribuna de l’Ateneu i les aportacions dels grups investigadors de l’IME.
Pel que fa a les publicacions, la més emblemàtica i la que cobreix tot l’espectre de l’Ateneu és la Revista de Menorca, que, tot i ser creada el 1888, adquirí l’estabilitat i el perfil definitius en passar a ser òrgan de la institució a partir del 1906 gràcies a la cessió de Francesc Hernàndez i Sanz, el qual en mantingué la direcció fins a l’esclat de la guerra. La necessitat de donar compte de la múltiple activitat generada en la primera etapa (1905-36) dugué a l’edició d’un butlletí (1909-36), que esdevingué una eina imprescindible per a reconstruir la vida acadèmica i cívica de l’entitat. La voluntat, a més, d’impulsar i de divulgar el coneixement de la realitat històrica menorquina —palesa sobretot en la convocatòria puntual de concursos— feu que l’Ateneu, a diferència de les posteriors etapes, dugués a terme una política d’editor i fins de llibreter, les principals fites de la qual, en el terreny historiogràfic, foren el Compendio de Geografía e Historia de la Isla de Menorca, de Francesc Hernàndez i Sanz (1908), Geografía e Historia de Menorca, de Llorenç Lafuente i Vanrell (1908), Guía de Menorca por el Ateneo C.L.y A. (1911), La sociedad mahonesa y los intereses de Menorca,d’Antoni Victory (1914), i Los factores del progreso en Menorca (1918), del mateix autor, a les quals caldria afegir els articles publicats com a monografies. Aquest és el cas d’un nombre important de treballs de Francesc Hernàndez i Sanz, al costat d’altres de Pere Mir i Mir (El Puerto franco y la Agricultura, 1907), Pere Ballester (La franquícia comercial de Menorca, 1907) i altres ateneistes, en una línia que fou recuperada per Joan Hernàndez i Móra en difondre en forma de separates els seus treballs més interessants de la Revista de Menorca, com La historia de Menorca y el turismo (1963) o El coronel Guarner y su libro “Cataluña en la Guerra de España” (1976).
Fou justament en l’etapa del 1961 al 1981 que l’Ateneu, a més d’aprofitar les pàgines de la Revista de Menorca per a publicar bona part dels treballs guanyadors i editar-ne, excepcionalment, alguna obra com Menorca 1705-1713: franceses, ingleses y la Guerra de Sucesión española (1979), de Micaela Mata, impulsà les anomenades “Publicaciones de la Revista de Menorca”, entre les quals sobresurten Ensayo de bibliografía menorquina I-IV (1967-80) i Índice de la Revista de Menorca 1888-1850 (1963), al costat de l’índex i de l’edició facsímil (1981) de la Página Menorquina de El Bien Público (1927-36, sota la direcció de Llorenç Lafuente i Vanrell) a cura de Miquel Barber i Barceló, l’estudiós més destacat de la història de l’Ateneu, que ha restat inacabada amb motiu de la seva mort el 2001. Amb la posada en funcionament de l’IME, aquest es feu càrrec de l’edició d’algunes de les obres guardonades amb els premis Ateneu, com Origen, desarrollo y consolidació de la propiedad inmueble en la isla de Menorca (1287-1837), de José Luis Terrón Ponce, publicada set anys després (1990) de la concessió. Finalment, des de 1989-90, l’Ateneu edita les memòries dels seus cursos acadèmics.
Els serveis oferts són una evident continuïtat dels programats en el moment de la fundació de la institució, un dels objectius de la qual era crear una biblioteca, museus i un gabinet de lectura, a més de mantenir una oferta docent a través de les càtedres d’idiomes i de dibuix. A part el Gabinet d’Història Natural i les diferents col·leccions que es poden visitar actualment (la de ceràmica, plats i rajoles; la de quadres de Joan Vives i Llull; i la de pintura, manuscrits i objectes personals de l’escriptor Màrius Verdaguer), després que, en la seva primera etapa, acollís el Museu Municipal, cal destacar, de manera especial, la biblioteca i l’hemeroteca de temàtica menorquina. De fet, la formació d’un important fons bibliogràfic fou una de les grans línies de força de l’Ateneu des del 1905: mitjançant adquisicions i múltiples donacions (com les personals d’Enric Alabern, Joan Mir i Mir i el polític Rafael Prieto i Caules, o la institucional de Josep Puig i Cadafalch, entre d’altres) es pretenia la creació d’una biblioteca general i actualitzada, que, a partir del 1912, inclogué dins la catalogació una secció especial de bibliografia menorquina. Així, el butlletí de l’Ateneu, entre el 1909 i el 1939, dedicà un dels espais més importants als volums que s’hi anaven incorporant, que ja n’eren 14.000 l’any 1923, a part les 130 publicacions periòdiques del gabinet de lectura. Actualment, l’Ateneu, a més de les obres de consulta general i del fons d’obres llegades, manté una oferta específica, centrada en la secció menorquina, que inclou uns 12.000 volums d’autors menorquins i d’obres referides a l’illa. Cal destacar-ne els volums manuscrits, entre els quals sobresurten els de l’escriptor i historiador il·lustrat Joan Ramis i Ramis. Finalment, els llibres d’actes, el Llibre de visites de l’Ateneu (testimoni de la presència de les personalitats més destacades des del 1905) i l’Arxiu són un excel·lent material per a la investigació i la reconstrucció de l’activitat intel·lectual i cívica de la institució cultural més emblemàtica de la Menorca del s. XX.
Lectures
- BAGUR MELLINAS, J.: Anàlisi crítica de les fonts de l’Arxiu de l’Ateneu de Maó [treball inèdit].
- BALLESTER, P.: De re cibaria, 3a ed. (pròleg de Joan Hernàndez i Móra), ed. Sintes, Barcelona 1973.
- CANUT, M.L.; AMORÓS, J.L.: Anatomía de una cultura. Cien años de la Revista de Menorca (1888-1988), Institut Menorquí d’Estudis, Palma 1989, p. 381.
- FÀBREGUES, F.: “El Llibre de visites de l’Ateneu”, Menorca, 14-12-2000 i 21-12-2000, p. 3.
- HERNÀNDEZ I MÓRA, J.: Els orígens de l’Ateneu de Maó, separata de la Revista de Menorca, Maó 1981, p. 70.
- MOTILLA SALAS, X.: “Burgesia liberal i educació popular: l’Extensió Universitària de Maó (1903-1908)”, Educació i Cultura. Revista Mallorquina de Pedagogia, Universitat de les Illes Balears, Palma 1999, p. 63-76.
- QUINTANA, J.M.: “El panorama cultural a principis de segle: l’Ateneu de Maó”, Regionalisme i cultura catalana a Menorca (1888-1936), Institut Menorquí d’Estudis/PAM, Barcelona 1998, p. 45-53.
- SALORD I RIPOLL, J.: “De l’Ateneu a l’Institut Menorquí d’Estudis: creació i projecció culturals a la Menorca del segle XX”, SERRA, S.; COMPANY, A. (coord.): El moviment associatiu a les Illes Balears des del final del segle XIX fins a l’actualitat, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma 2001, p. 289-301.