Desenvolupament enciclopèdic
Seguint les pautes ideològiques de l’època, Ramon Llull pretengué integrar la cavalleria, la militia, dins del projecte general de l’Església. Així, la concepció cavalleresca de Llull, tot i que no arriba a les posicions extremes de sant Bernat, que justifica la violència si cerca el bon fet, o l’arrogància de sant Pere Damià, que pretenia convertir els cavallers en veritables monjos, vol integrar el cavaller en la societat medieval; i encara que Llull reconeix també, efectivament, la licitud de la violència en determinades situacions, aspira a imposar als cavallers els valors ètics de la societat regida moralment per l’Església romana. L’obra és dividida en set parts «per significança de les set planetes qui són corsos celestials, e governen e ordonen los corsos terrenals». La primera justifica l’origen de la cavalleria, creada per a dur justícia, ordre i pau al món: «Enaixí con los clergues per honesta vida e per bon eximpli e per ciència, han orde e ofici con enclinen les gents a devoció e a bona vida, enaixí los cavallers per noblea de coratge e per força d’armes, mantenent l’orde de cavalleria, han l’orde en què són, per ço que enclinen les gents a temor, per la qual temen a fer defalliments los uns hòmens contra los altres.» La segona, la més extensa, descriu l’ofici de cavaller: vetllar per la fe catòlica, contribuir al bon govern de la terra, exercir oficis reials, defensar el seu senyor, mantenir la justícia, exercitar les armes, “mantenir vídues, òrfens i homes despoderats, la possessió de castell i cavalls per guardar els camins, la defensa dels llauradors, la persecució de traïdors i lladres, i conservar bé l’arnés i el cavall”. La tercera s’ocupa de l’escuder que vol ser cavaller, i insisteix en les idees exposades anteriorment i en la necessitat que el cavaller sigui noble. La quarta explica el cerimonial d’ingrés. La cinquena es dedica a la simbologia de les armes. La sisena tracta de la moral cavalleresca: el cavaller ha de posseir les tres virtuts teologals (fe, esperança i caritat) i les quatre cardinals (justícia, prudència, fortalesa i temprança). La darrera indica els honors deguts al cavaller. Aquest tractat assolí una importància extraordinària a l’Europa medieval que es reflecteix, entre d’altres, al Libro del cavallero et del escudero, de don Juan Manuel (s. XIV), o al Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell (s. XV). Fou traduït al llatí i, d’aquesta llengua, al francès; i del francès, al dialecte anglosaxó d’Escòcia (1456) i a l’anglès (1478). Els manuscrits més antics que se’n conserven (s. XIV) són els francesos; entre la versió francesa i l’original català no hi ha, però, diferències substancials. Els manuscrits catalans són fonamentalment dos: el ms. 12 de la BC (s. XV) i el ms. III de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (final del s. XIV). La primera edició de l’obra és la de Marià Aguiló (1879). Posteriorment ha estat editada per José Ramón Luanco (1901), Mateu Obrador i Benassar (1906), Pere Bohigas (1957), Marina Gustà (1980), realitzà una edició per al gran públic a Edicions 62, i Albert Soler i Llopart (1988) una altra a la col·lecció “Els Nostres Clàssics” de Barcino.
Lectures
- AURELL, M.: “Chevaliers et chevalerie chez Raymond Lulle”, Raymond Lulle et le Pays d’Oc, Tolosa 1987, p. 141-68.
- BATLLORI, M. (ed.): Llull, Ramon. Obras literarias, Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid 1948.
- LLULL, R.: “Llibre qui és de l’orde de cavalleria”, Obres essencials, Selecta, Barcelona 1957, p. 515-545.
- MENÉNDEZ Y PELAYO, M.: Orígenes de la novela, Santander 1943.
- RIQUER, M. de: Història de la literatura catalana, vol. 1, Barcelona 1980.
- SANCHIS I GUARNER, M.: “L’ideal cavalleresc definit per Ramon Llull”, Estudios Lulianos, 2, 1958, p. 37-62.
- SOLER I LLOPART, A. (ed.): Llull, Ramon. Llibre de l’Orde de Cavalleria, Barcelona 1988.