El títol complet és Llibre de memòries de diversos successos e fets memorables e de coses senyalades de la ciutat e Regne de València. El primer redactor és un autor anònim que hi escriví fins el 1488. Continuaren el dietari el cavaller Francesc Joan (1488-1535), Francesc Marc (1535-1616), funcionari de l’administració municipal, i Joan Lluc Ivars (1616-44), també funcionari, que morí el 21 de juliol de 1644, per la qual cosa, la darrera notícia consignada en el llibre data del 14 de maig de 1644. L’edició més moderna que se’n conserva –feta sobre la base de la còpia de l’Arxiu del convent de Predicadors de València (ms. 78)– és la de Salvador Carreres i Zacarés (1930-35, 2 vol.), que revisà curosament el dietari, comprovant la veracitat de les diferents notícies, esmenant els errors de còpia i ampliant-ne la informació. És molt útil l’índex toponímic i antroponímic que s’hi inclou. L’obra –molt aprofitada pels historiadors de tots els temps– fou classificada, dins la historiografia menor, com un llibre de memòries.
Fou escrit, en bona part, amb la informació dels manuals de consells de València. Fins el 3 de juny de 1488 hi consta la pàgina del manual d’on procedien les notícies. Altres informacions, però, provenien de les vivències dels autors, els quals sovint foren testimonis dels fets i, fins i tot, participants actius. Segurament, l’obra acomplí una funció pública dins l’administració municipal valenciana, ja que permeté consultar de manera ràpida i abreviada els acords municipals i els assumptes principals que figuraven en els manuals de consells. A aquest nucli inicial, s’hi afegiren altres notícies que els escrivans consideraren dignes de ser recordades.
Presenta una ordenació cronològica i segueix una seqüenciació anual. Cada any conté el nom dels càrrecs públics de la ciutat reelegits anualment: els jurats, els justícies, el mostassaf i el seu lloctinent, els administradors, l’obrer de murs i valls i el clavari dels censals. També hi consta la renovació dels càrrecs de més durada, com els membres del quitament, el racional, el batlle general, el governador o el virrei, i, igualment, el nomenament i l’arribada dels nous arquebisbes. Per això, tot i els errors que conté, és un instrument molt important per a conèixer la identitat de les personalitats històriques que ocuparen els càrrecs a València. A més, també dona compte d’esdeveniments de caràcter internacional, com els conflictes bèl·lics en els quals estigué implicat el país. Un dels més detallats és la revolta de les Germanies, narrada per Francesc Joan, que prengué partit contra els agermanats. Altres conflictes que també afectaren molt directament les terres valencianes i que s’expliquen en el llibre són els problemes amb els moriscos valencians i els atacs dels pirates barbarescs a les costes valencianes. Hi ocupen també un lloc destacat les informacions sobre membres de la reialesa: els naixements, els casaments, les visites a la ciutat i les defuncions.
A més, l’obra es fa ressò de la vida quotidiana a València. Així, hi ha diverses notícies sobre els danys causats pels incendis i les riuades en la ciutat i en l’horta, sobre la calamitat de la pesta o sobre la religiositat de la societat, demostrada en les freqüents processons de pregàries i de gràcies, i en la presència contínua dels temors als càstigs divins; no hi manquen tampoc les notícies truculentes sobre assassinats, robatoris i fets violents, seguits normalment de càstigs exemplars.
A més de la còpia de l’Arxiu de Predicadors, se’n coneixen altres manuscrits: el de la BNP (ms. esp. 147), del s. xviii; el de la biblioteca del senyor Carreres i Vallo, del principi del s. xvii, amb algunes notícies que no es troben en els altres exemplars, però que només arriba fins el 1609, i diverses còpies manuscrites parcials o abreujades. En els Apuntamientos de Francesc Diago (1946), es publicà un extracte d’un llibre de memòries de València procedent de la biblioteca del comte de Cocentaina, que, segons Francesc Almarche, era una còpia de la part de Francesc Joan, abreujada i traduïda al castellà per F. Diago. Roc Chabàs publicà una còpia parcial d’uns Fastos valentinos que contenien notícies datades entre els anys 1355 i 1708.
F. Almarche ( Historiografía valenciana, 1919) l’identificà amb el Llibre de bé e de mal que els jurats de València acordaren fer en les sessions del 18 de maig i del 16 de juliol de 1390, però no hi ha constància de la seva realització. Altres autors com R. Chabàs (“Aclaraciones y correcciones a las antigüedades de Valencia”, Antigüedades de Valencia, vol. II, 1895), Àngel Sánchez i Gozalbo (“La troballa de Madona Santa Maria del Lledó”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 42, 1966) i el mateix S. Carreres consideraren que no hi havia proves suficients de la realització efectiva d’aquell projecte. Tanmateix, el 1977 Josep Maria Doñate i Sebastià publicà una edició facsímil d’un Libro del bien y del mal, escrit al s. XVIII, amb els noms dels jurats, justícies civils i criminals i jutges de cinquanta sous des del s. XIV fins al 1707.