Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, feu estudis de postgrau a la London School of Economics. És coautor, amb J. Sardà, de la recerca publicada per l’Institut d’Investigacions Econòmiques Els problemes de la banca catalana (1933). Col·laborà al despatx de F. Cambó i al gabinet de J. Tarradellas a la Conselleria de Finances, durant la Guerra Civil Espanyola. També fou consultor del paquet de mesures conegut com a decrets de s’Agaró, al gener del 1937. El seu treball amb un vessant històric més important i escrit després de la guerra és Los seguros sociales (1945). En aquest estudi, hi ha una presentació històrica dels diferents sistemes de seguretat social dels principals estats d’Europa, l’endemà de la fi de la Segona Guerra Mundial, just a l’inici de la construcció de l’estat del benestar. Fou nomenat (1954), a proposta de l’historiador Ramon Carande, director del Servei d’Estudis del Banc Urquijo a Madrid. La seva visió històrica del pensament econòmic general, plasmat en Economistas modernos (1951) i Historia de las doctrinas económicas (1961), inclou, però, poques pistes sobre l’estat del benestar i sobre el pensament econòmic a Catalunya i a l’Estat espanyol. D’aquestes dues obres se n’han fet nombroses edicions, fins a la dècada del 1990, i Beltran les utilitzà presumiblement com a llibre de text d’economia de les facultats de dret de les universitats d’on fou professor: Múrcia, Salamanca, Valladolid, Barcelona i Madrid. També publicà La industria algodonera española (1943), una monografia sobre el cotó català; El impuesto sobre las herencias (1945), la seva tesi doctoral, i un estudi econòmic sobre el monestir de Poblet: L’Abat Dorda i les finances de l’Arxiduc (1981). Fou membre, des del 1972, de la Mont Pelerin Society, associació dels economistes doctrinaris neoliberals.