Fou nomenat membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i de la Real Academia de la Historia. Arribà a ésser un dels predicadors més coneguts de la seva època, i els seus discursos i sermons estaven plens de referències històriques de caràcter patriòtic i apologètic. Els més famosos foren els discursos que pronuncià amb motiu de les solemnitats nacionals, gairebé tots editats: Oración del Dos de Mayo, Elogio fúnebre de León XIII, Discurso del Centenario de la Guerra de la Independencia i Oratoria fúnebre de las víctimas de Melilla. El llibre La luz de la fe en el siglo XX (1912-17) recull tots els seus sermons. També escriví sobre música religiosa i fundà el Colegio de Estudios Superiores a Novelda (Vinalopó Mitjà).