Novici des del 1889, el seu nom de religió fou Lluís de Santa Teresa. El 1896 fou ordenat de sacerdot. Professor de francès al col·legi de franciscans de La Concepció d’Ontinyent (1895-1904), estudià les llengües romàniques. Exercí diversos càrrecs de responsabilitat a la província franciscana valenciana, entre els quals el de provincial, en 1906-1910 i 1924-1930.
Dedicà la seva vida a una doble actuació, científica i religiosa. La vocació religiosa explicà bona part del seu posicionament ideològic i de la seva trajectòria historiogràfica. La seva ideologia conservadora tingué fidel reflex en la seva producció literària i historiogràfica.
El seu origen (un petit municipi de la comarca del Comtat) i la realització del seu cicle formatiu a la província franciscana de València (monestirs franciscans de Benissa, Benigànim i Ontinyent) foren dos factors cabdals per tal d’entendre l’arrelament a la realitat de les comarques valencianes i la inclinació manifestada al llarg de la seva vida vers l’estudi dels temes valencians. Elaborà dues monografies locals: Historia de la villa y condado de Cocentaina (1920) i Historia de la ciudad de Ontinyent. Obra póstuma del Rvdo. P. Luís Fullana O.F.M. (publicada el 1997, tot i que editada parcialment sota el títol “ Bosquejo histórico de Onteniente”, inclosa també en Onteniente 1940-1953, obres de J.Ll. Reig i Feliu, cronista d’Ontinyent, publicades ambdues el 1957). L’aportació més destacada de Fullana fou aquesta història local marcada per l’erudició i realitzada amb rigor sobre la base de recerques en diversos i nombrosos fons documentals (alguns d’aquests, com ara els eclesiàstics, gairebé inèdits fins a aquells moments), dels quals destaquen l’ARV, l’Arxiu de l’Arquebisbat de València i l’ACA. El context historiogràfic valencià fou una història local intuïda i assequible, atesa la raquítica nòmina d’obres de referència sobre la història general valenciana, que vivia en bona part de les rendes de les aportacions dels cronistes del regne (Beuter, Viciana, Diago i Escolano) i de les aportacions del botànic il·lustrat Antoni Josep Cavanilles. Aquesta preocupació es materialitzarà en la seva primera obra: Geografia historica del regne de Valencia (1906), premiada als Jocs Florals de la ciutat de València, organitzats per Lo Rat-Penat.
La contribució historiogràfica de Fullana fou discreta, a molta distància d’altres coetanis com Sanchis i Sivera, Martínez i Aloy, Huici Miranda o Martínez i Ferrando. El context compartit es caracteritzà encara per l’erudició, però amb un notable augment de les exigències metodològiques i una considerable dispersió analítica i una marcada tendència a l’especialització. Les coordenades ideològiques comunes eren marcadament conservadores. Tots bevien de la mateixa font decimonònica: la línia traçada per Roc Chabàs, impulsor d’un moviment historiogràfic que apostà decididament per l’erudició i que elevà substancialment les exigències metodològiques de la investigació històrica al País Valencià. Els aglutinadors foren el mateix Chabàs i Teodor Llorente; M. Danvila i Collado o J. Serrano i Morales en foren alguns exponents. La tendència historiogràfica predominant era filla de l’orientació ideològica conservadora majoritària i feia gala d’una concepció elitista i d’un marcat reduccionisme a aspectes merament jurídics i institucionals. En aquest sentit, Fullana divergí de la resta per l’interès per la llengua materna i per l’enfocament dels treballs: interès per les comarques i per la història local.
Més de seixanta-nou obres són el fruit de la fecunditat erudita de Fullana, com ho testimonia el seu biògraf, Benjamí Agulló i Pasqual. Al llarg de la seva vida publicà: La casa de Lauria en el reino de Valencia (1924), Los Virreyes de Valencia (1936), Los caballeros del apellido Martí en Cataluña y Valencia (1936), El poeta Ausias March. Su ilustre ascendencia. Su vida y sus escritos (1945). Destaquen també diverses obres que restaren inèdites: Escritores del Reyno de Valencia, Gobernadores de Orihuela, i diversos treballs sobre els convents franciscans d’Ara Christi, Sant Esperit (Gilet) o de Sant Llorenç de València.
Com a resultat de les seves investigacions romanen inèdites nombroses fitxes (500) sobre temes franciscans del País Valencià i (23.000) sobre els virreis del regne, que integren el fons documental Pare Fullana, dipositat a la Biblioteca Municipal de València.
Però, més que en la investigació històrica, Fullana destacà en l’àmbit de la filologia, especialment en el camp de la gramàtica, segons han remarcat M. Sanchis i Guarner i J. Giner i Marco. L’obra més representativa fou la seva Ortografia Valenciana (1932), que complementa el Vocabulari ortogràfic (1921). És remarcable la seva tasca com a impulsor de la recuperació i dignificació de la llengua catalana al País Valencià: s’encarregà d’impartir les primeres classes de valencià a la Universitat Literària de València.
L’interès per la llengua fou producte del seu arrelament al país. Membre de l’Acadèmia de la Llengua Catalana des del 1915, divergí respecte al reconeixement inequívoc de la unitat de la llengua catalana propugnada per l’IEC. Sempre molt sensible a la preservació dels trets d’identitat valencians, les seves objeccions i la seva rúbrica condicional a les Normes de Castelló (1932) justificaren i serviren de fonament al secessionisme lingüístic propugnat pel blaverisme.
Fou director honorari del Centre de Cultura Valenciana. El seu nomenament com a acadèmic de la Real Academia de la Lengua Española, en representació de la llengua valenciana, el 1928, marcà un punt d’inflexió en la seva trajectòria. A partir d’aquest moment es decantà més cap al vessant científic. Des del 1934 fins al final de la seva vida fixà la seva residència a Madrid.