Vida i obra
El 1756 professà en l’orde dels dominicans, i estudià als convents d’Ontinyent i Oriola (filosofia i teologia). Llegí arts a Ontinyent i fou mestre d’estudiants al convent de Sant Onofre, de València. El seu interès per les qüestions erudites el portà a estar en contacte amb personatges com Gregori Maians i, d’altra banda, la seva preocupació per la llengua pròpia del país el dugué a entrar en contacte amb el notari Carles Ros, de manera que Galiana pot ben bé situar-se a cavall entre l’erudició il·lustrada i les preocupacions més popularistes. També, algunes de les seves propostes editorials –la publicació dels clàssics catalans medievals– el situen com un dels precursors del que després seria la Renaixença i és, en certa manera, un avançat als temps del preromanticisme. No pot entendre’s d’una altra manera la carta que envià a Ros, on proposava l’edició de la Crònica de Jaume I, la Vita Christi d’Isabel de Villena, les obres religioses traduïdes per Joan Roís de Corella, o l’Espill de Jaume Roig, entre d’altres. Malauradament, la seva mort a trenta-un anys no permeté que posés en pràctica cap d’aquests projectes en què mostrava la seva claríssima percepció de la unitat de la llengua parlada per valencians, catalans i balears.
En el camp de la historiografia la seva aportació no passà de ser una més de les habituals entre els erudits del s. xviii. De fet, l’obra que ha tingut més interès en els nostres dies i que ha singularitzat la figura de Galiana ha estat la intitulada Memorias de los varones señalados en virtud, letras y armas, naturales de la antigua, noble y leal villa de Onteniente. Aquest text, ara com ara perdut, es trobava a l’arxiu del monestir dels dominicans d’Ontinyent i contenia, adjuntes, les llicències pertinents per tal de portar-lo a la impremta (1765), tal com ens informa J. Pastor Fuster ( Biblioteca valenciana, tom II, 1830, p. 61). Una síntesi d’aquella obra es troba actualment a la Biblioteca Valenciana (ms. 188). També redactà el volum Cartas eruditas a los primeros sugetos de este reino, y de otros bien conocidos por la literatura, en el qual s’incloïen, a més d’alguns tractats de temes religiosos i erudits i algunes oracions, unes “Cartas familiares y eruditas de fray Luis Galiana a don Gregorio Mayans y Siscar, con las respuestas de este sabio caballero”; i en un altre volum miscel·lani s’incloïen algunes cartes més adreçades al cronista Agustí Sales, entre les quals destaca la “Carta de fray Luis Galiana al doctor Agustín Sales, en que prueba ser el manganell y fonèvol un mismo ingenio, y apuntamientos sobre el mismo asunto”. Algunes d’aquestes cartes s’han publicat modernament (vegeu més avall la bibliografia adjunta) i no solament n’hi ha de dirigides a Sales i Maians, sinó també a Teixidor, Marín, Christianópulo, Espuig, Ros, Hernan, etc. D’altra banda, els temes d’armamentística antiga sembla que també l’atragueren, atès que es té constància de la seva Explicación de algunas máquinas de guerra, especialmente de las que lleva mosén Pedro Bellot en su Compendio de las notas de la Sala de Orihuela, en respuesta de una carta que escribió el doctor Joaquín Marín, de Nules, a 2 de junio del año 1763.
Cal esmentar també el seu Tractatus de inscripcionibus antiquis duobus tomis comprehensus, auct. fr. Ludovico Galiana Fontiventan Ordinis Praedicatorum [...] cum variis choliis, notis et animadversionibus ad intelligenda mulata venerandae antiquitatis monumenta aptissimiae, datat el 1758 i conservat a la Biblioteca Universitària de València (núm. 1 018 del catàleg de Gutiérrez del Caño), en què fa palesa una altra de les afeccions dels erudits il·lustrats del s. XVIII: l’epigrafia i la col·lecció de làpides i medalles. Així mateix, en l’àmbit de la bibliografia, feu algunes aportacions interessants amb les seves Adiciones y correcciones a los dos tomos de escritores valencianos del doctor Vicente Ximeno.
En el camp de la literatura de creació, Galiana és importantíssim, atès que reprèn la novel·lística al País Valencià en llengua catalana amb la seva obreta Rondalla de rondalles, que assolí un èxit rotund des del moment de la seva primera edició, el 1768 (València, Benet Montfort), i de la qual es feren vuit edicions fins el 1884. Aquest text, imitant el Cuento de cuentos de Quevedo, pretén fer una paròdia del parlar de la gent del poble del País Valencià, però és, a la fi, un bellíssim exemple del valencià col·loquial de mitjan s. XVIII, ple de girs ben genuïns i amb una notable riquesa lèxica. L’autor, preocupat per la llengua, ultrapassà, així, el simple interès arqueològic que podien mostrar homes com Maians pels refranys valencians –el mateix Galiana també n’elaborà un recull– i s’acostà a posicions més d’acció, en la línia del notari Carles Ros. A més, el llenguatge de Rondalla de rondalles s’acosta bastant al d’un altre gènere de moda al s. xviii valencià: el dels col·loquis, on predominava l’ús del català. És per això que Galiana també redactà un Coloqui graciós y entretingut que ha passat este matí entre Agulucho de Moltó y la Blanca del Marqués sobre la processó que es feu air, dia 26 de juliol de este any 1766 en la villa de Oninyent. Primera y segona part, de tema exclusivament localista –un certamen literari convocat pels jesuïtes–, que ara com ara és il·localitzable.
Lectures
- CASTAÑEDA ALCOVER, V.: Cartas familiares y eruditas de fray Luis Galiana a don Gregorio Mayans y Siscar, Madrid 1923.
- — Cartas eruditas de fray Luis Galiana, del orden de Sto. Domingo, y de otros autores dirigidas a aquél, Madrid 1924.
- ESCARTÍ, V.J.; MORA, R.: “Edició de l’extracte de les Memorias de los varones señalados en virtud, letras y armas naturales de la villa de Onteniente, del pare Lluís Galiana”, Almaig, XVIII, 2002, p. 173-179.
- PELLICER, J.F.: La Rondalla de rondalles de Lluís Galiana. Estudi lingüístic i edició, València 1986.