Vida i obra
S’interessà especialment pels aspectes culturals de la història de València, la figura de Jaume I i la geografia històrica de la ciutat de València. Formà part del grup romàntic liberal de València. Serví, durant la guerra del Francès, en l’artilleria a les ordres del liberal comte d’Almodóvar i, ben aviat, demostrà una facilitat per a escriure i unes afeccions literàries. Fou empresonat, juntament amb el comte, durant el primer període absolutista de Ferran VII. Durant el Trienni Constitucional (1820-23) fou oficial a la secretaria de l’Ajuntament de València, on sovint suplí el secretari Salvador d’Alagon. Hi redactà les actes de les sessions, els bans i les ordres amb un estil enèrgic i vigorós. Reinstaurat l’absolutisme, fou desposseït del seu càrrec i obligat a tornar a l’exèrcit. S’exilià a Londres i a París, on treballà en l’establiment bibliogràfic del liberal valencià Vicent Salvà. Beneficiat per l’amnistia de la regent Maria Cristina, tornà a València, on fou nomenat (1836) oficial major de la Diputació Provincial i censor de teatres, activitat que, segons els seus contemporanis, exercí amb rigidesa. La seva afició al teatre el dugué a estudiar la història teatral valenciana i a representar ell mateix algunes comèdies. Fou redactor (1833-39) d’El Turia i La Verdad. Treballà com a traductor al castellà per a les editorials de Mariano de Cabrerizo i de Mallén i Berard; i, amb la traducció de les obres completes de Chateaubriand, contribuí decisivament al predomini del corrent romàntic a València. En crear-se els consells de província, se’l nomenà membre del Consell Provincial de València, càrrec que ocupà fins a la seva mort. Formà part de l’Acadèmia d’Apolo, nascuda el 1826 a redós de l’Escola Pia, el principal centre docent de la València d’aleshores. Presidida per Francesc Peyrolon, fou un focus de romanticisme; entre els seus socis hi havia Joan Arolas, Vicent Boix, Pasqual Pérez, Lluís Montfort i Estanislau de Kostka Vayo, amb qui Lamarca mantingué una dura polèmica literària a propòsit dels Ensayos poéticos de Vayo. També fou soci numerari de la Societat d’Amics del País de València.
És autor d’El teatro de Valencia desde su origen hasta nuestros días (1840), un clàssic per als estudis posteriors sobre la matèria. Es tracta d’un estudi rigorós basat en dades documentals, fruit d’una investigació en els arxius valencians i de la consulta d’altres fonts impreses inèdites sobre la matèria. L’objectiu és fer la història dels locals on s’havien fet representacions teatrals. A més, inclou un catàleg molt complet dels autors dramàtics valencians, ordenats cronològicament, i de la seva producció.
Metodològicament, anà més enllà de l’acumulació de dades i adoptà una actitud crítica, revisà la historiografia prèvia, opinà i elaborà hipòtesis fonamentades sempre amb dades. A més de les fonts documentals, afegí com a testimoni històric la informació proporcionada pels topònims. El seu interès per la geografia i la toponímia antigues de València el feu preocupar-se per situar els primers teatres històricament documentats. Això el dugué a escriure Valencia antigua, o sea relación de las puertas, calles y plazas que tenía dicha ciudad en los siglos más inmediatos a la conquista, y las que respectivamente les corresponden en el día (1848), un estudi toponímic que conté una relació dels carrers i les places antigues de la ciutat acompanyats del nom equivalent del seu temps. També hi inclou un apartat de notes que n’amplien la informació: notes sobre la història dels carrers i sobre la geografia urbana antiga de València, episodis històrics locals lligats més o menys a la geografia urbana, testimonis documentals i datació dels carrers, i notes filològiques i sobre correcció toponímica. El criteri ortogràfic seguit en aquesta obra, però, és diferent de l’usat al seu diccionari. Mentre que al diccionari, destinat a facilitar als valencians el coneixement del castellà, usà una ortografia volgudament castellanitzant, segurament per simplificar aquest aprenentatge, a Valencia antigua... conservà, probablement perquè prevalia el coneixement històric dels diferents topònims, l’ortografia valenciana tradicional, sobre la qual ofereix unes breus normes de lectura. Les fonts en les quals es basà foren, segons ell mateix, les obres sobre toponímia urbana de Marc Antoni d’Orellana, Joan Baptista Escorigüela i Miquel Mendoza, i també el padró del 1727.
Amb motiu del sisè centenari de la conquesta de la ciutat escriví Noticia histórica de la conquista de Valencia por el rei Don Jaime I de Aragón, escrita con ocasión de celebrarse el sesto centenario (1838), en què explica la fundació de la ciutat i relata, basant-se en les cròniques, la conquesta per Jaume I; a més, fa una breu descripció del traçat de la muralla en aquells temps. Hi inclou també una llista dels membres dels tres estaments reunits per Jaume I per a aprovar la legislació valenciana, i, com altres historiadors romàntics valencians, no oculta la seva admiració a la legislació foral valenciana i, per tant, mostra la seva indignació davant la derogació dels furs, com a conseqüència d’«un golpe de despotismo». També s’ocupa de l’origen de les festes del centenari de la conquesta, basant-se en dades documentals, i dedica algunes pàgines a elements tan simbòlics com la fundació de la companyia del Centenar de la Ploma, atribuïda a Jaume I, la senyera reial i l’espasa del Conqueridor.
L’any 1831 escriví Valencia vindicada por el carácter de sus naturales, en resposta al Correo literario y mercantil (21 de gener de 1831), en què es recordaven uns versos satírics de Francisco Gregorio Salas que qualificaven els valencians de gent frívola, versàtil i insubstancial. L’opuscle, que té un cert interès folklòric o costumista, demostra amb dades objectives la falsedat de les atribucions. A més, escriví altres obres, com ara: Ensayo de un diccionario valenciano-castellano (1839; segona edició augmentada, 1842) i Apuntes sobre el arte de representar (1841).
Lectures
- CASANOVA, E.: “La lexicografia valenciana del segle XIX com a instrument d’ensenyament i de traducció del castellà. El cas del diccionari Lamarca”, Actes del Congrés Internacional de Traductologia, Universitat de València, 1990, p. 73-78.
- ORGA, J. d’: “Notas biográficas de escritores valencianos contemporáneos. Don Luis Lamarca”, El Mercantil Valenciano, 6492, 1868.
- SANCHIS I GUARNER, M.: El sector progressista de la Renaixença valenciana, IFV, València 1985.
- SIMBOR, V.: Els orígens de la Renaixença valenciana, Institut de Filologia Valenciana, València 1980.
- SIRERA, J.Ll.: El teatro en Valencia durante los siglos XVI y XVII. La producción dramática valenciana en los orígenes de la comedia barroca, UV, Facultat de Filologia, València 1980 [tesi doctoral].
- — El Principal 1808-1945. Dades per a una història, Diputació de València, 1979.
- ZABALA, A.: El teatro en la Valencia de finales del siglo XVIII, IAM, València 1982.