Vida i obra
Nasqué en el si d’una família universitària, ja que el seu pare cursà els estudis de farmàcia i anà a la guerra de Cuba (1896-98) en qualitat de farmacèutic militar. Lluís fou el primogènit de quatre germans. Estudià el batxillerat a l’Institut de Girona, on ja destacà per la seva dedicació a la història i a una de les seves aficions poc conegudes però que no abandonà mai, les ciències naturals, sobretot la botànica.
L’any 1914 es traslladà a Barcelona per cursar història a la universitat. El seu enamorament de la prehistòria, com ell molt gràficament descriví, es produí el 2 d’octubre de 1916 quan assistí a la primera classe del que seria el seu mestre Pere Bosch i Gimpera. En acabar la carrera anà a Madrid a fer els cursos de doctorat (1918-19). Defensà la tesi l’any 1923 sobre el tema del megalitisme a Catalunya, La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica (1925), obra que encara avui continua essent una eina clau per a acostar-se a les arrels d’aquest fenomen (n’hi ha una revisió i actualització de l’any 1950). Fou professor ajudant i auxiliar de la Universitat de Barcelona (1920-25), i en aquest mateix període obtingué un ajut de la Junta para Ampliación de Estudios per a viatjar per Europa (França, Anglaterra i Alemanya), on contactà amb els millors especialistes sobre prehistòria.
Al desembre de l’any 1925 guanyà la càtedra d’història antiga i medieval de Santiago de Compostel·la, on exercí durant el curs 1925-26 i part del 1926-27. Al juny del 1927 guanyà la càtedra d’història moderna i contemporània d’Espanya a la Universitat de València, on impartí el seu mestratge durant sis cursos. Fou un dels membres fundadors del Servei d’Investigacions Prehistòriques (SIP) de la Diputació de València, a l’octubre del 1927, sota la direcció d’Isidre Ballester i Tormo. El SIP fou el primer centre científic de la prehistòria al País Valencià. Des d’ambdues institucions, la universitat i el SIP, desenvolupà una intensa tasca científica amb treballs que marcaren la seva vida, com ara l’excavació de la cova del Parpalló (Gandia, la Safor) entre el 1929 i el 1931 (La cueva del Parpalló, 1942) o la de poblats com la Bastida de les Alcuses de Moixent i Sant Miquel de Llíria. Les troballes que feu a les coves valencianes el dugueren a especialitzar-se en el paleolític superior dels Països Catalans. També publicà sobre l’ampli ventall cronològic d’aquest període, des de materials del paleolític inferior (cau del Duc, de Torroella de Montgrí) fins a dades protohistòriques de poblats ibèrics com el Castell de Palamós i Sant Miquel de Llíria.
La creació l’any 1933 de la Universitat Autònoma de Barcelona propicià el seu retorn, cridat pel seu mestre Bosch i Gimpera, com a professor d’etnologia; l’any 1934 obtingué el trasllat oficial, de la mateixa càtedra que tenia a València. Col·laborà amb Bosch i Gimpera en nombroses tasques, des de les administratives –secretari de la Facultat de Lletres– fins a les institucionals i científiques –creació del Museu d’Arqueologia de Catalunya, del Servei d’Excavacions de la Generalitat, etc.
Durant el franquisme patí un procés de depuració, però continuà en la càtedra universitària fins a la seva jubilació l’any 1969; des d’allí assegurà la continuïtat de l’Escola Catalana d’Arqueologia que encapçalà l’exiliat Bosch i Gimpera, i dirigí les trajectòries dels seus deixebles Maluquer de Motes, Tarradell, Palol, Ripoll, Arribas, Muñoz i altres. No fou fins la tornada de M. Almagro Basch a Madrid, l’any 1954, que Pericot pogué passar a la càtedra de prehistòria. Continuà assumint tasques de responsabilitat administrativa –secretari ininterrompudament des del 1934 fins al 1952, vicedegà (1952-54) i degà (1954-57) de la Facultat de Filosofia i Lletres–, però a partir dels anys quaranta començà a tenir un gran pes en diversos àmbits científics nacionals i internacionals. Pericot fou el cap i el mestre de l’escola catalana d’arqueologia durant els difícils anys de la postguerra.
Tingué un paper preponderant en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), del qual arribà a ser vicepresident durant la dècada del 1960; sota la seva protecció sorgiren congressos com els d’Estudios Pirenaicos, impulsà col·leccions científiques com les dels Materiales Prehistóricos de Seriñá i establí una infraestructura mixta universitat-CSIC a Barcelona que arribà fins els anys vuitanta. Dins l’àmbit de l’arqueologia espanyola tingué el càrrec de comissari de zona de Catalunya i Balears durant els anys cinquanta i seixanta, fet que li permeté impulsar noves recerques i excavacions al Principat i a les Illes, en les quals formà una veritable escola que renovà l’arqueologia balear. Dins les estructures ministerials fou sempre molt ben considerat, sobretot en l’època d’apertura de Ruiz Giménez, quan es dissenyaren nous plans d’estudis universitaris i Pericot aconseguí introduir com a obligatòria la matèria de prehistòria i arqueologia en la carrera de filosofia i lletres.
Les publicacions de Pericot tingueren gran repercussió internacional i la seva tasca científica es projectà amb molta força. Guiat per Bosch i Gimpera, accedí a la Comissió Permanent de la Unió Internacional de Ciències Prehistòriques i Protohistòriques (UISPP), i presidí el congrés que la UISPP celebrà a Madrid el 1954 –el primer esdeveniment de gran categoria que es feia a l’Estat espanyol després de la guerra civil en el camp de l’arqueologia–. Pericot també destacà pels seus treballs sobre Amèrica i l’Àfrica, que el portaren a fer nombroses conferències, cursos i congressos en ambdós continents: presidí un Congrés Panafricà de Prehistòria (1963) i un Congrés d’Americanistes (1964).
Després de la seva jubilació continuà col·laborant amb tota mena de tasques científiques i universitàries, fins poc abans de la seva mort. Durant aquests anys fou president del Patronat de la UB i rebé nombrosos homenatges nacionals i internacionals. Fou membre d’un gran nombre d’institucions científiques, d’entre les quals cal destacar la Real Academia de la Historia i la de les Bones Lletres de Barcelona.
Ultra la seva producció científica de primera línia, Pericot tingué també un paper destacat en el camp de la difusió de la prehistòria: col·laborà i dirigí diversos volums de l’Institut Gallach, escriví, juntament amb Joan Maluquer de Motes, el llibret de prehistòria de més difusió fins aquell moment, La humanidad prehistórica, iredactà el text de L’avi d’Ullastret. La tasca historiogràfica de Pericot es pot resseguir en les nombroses necrològiques que redactà, que permeten saber gran quantitat de dades dels ressenyats.
La correspondència científica mantinguda per Pericot, abundant i de gran interès, es troba dipositada als fons de la Biblioteca de Catalunya, amb una reserva de vint-i-cinc anys. La correspondència particular continua en mans dels seus hereus.
Lectures
- d. a.: Títulos y trabajos del Dr. D. Luis Pericot, publicado por los amigos y discípulos con motivo de las bodas de plata con la cátedra, Barcelona 1950.
- Maluquer de Motes, J. (ed.): Estudios dedicados al Prof. L. Pericot, Instituto de Arqueología y Prehistoria, UB, 1973, p. XIII-XXXVI.
- Presència, 521, 1978, número monogràfic.
- RIPOLL, E.: “Prof. Luis Pericot García (1899-1978)”, Ampurias, 41-42, 1979-80, p. 507-536.