Vida i obra
Exercí la pràctica jurídica alternant-la amb la seva gran passió, l’arqueologia. Fill de Joan Ponç, doctor en drets, governador i jutge de la gran cort de la vicaria de Nàpols, i net de Lluís d’Icard i de Requesens, governador del Castell Nou de Nàpols, era cosí germà del bisbe d’Urgell, Perot de Castellet, i del batlle general de Catalunya Lluís d’Icard i Agustí; la família mantingué un estret vincle amb el monestir de Vallbona. Estava emparentatamb els Requesens i els Agustí per part de mare. Es casà amb una filla de Joan de Vallbona, que potser fou el primer a afeccionar-lo en els estudis historicoarqueològics sobre la Tarragona antiga. Pel que fa a la seva joventut hi ha pistes sobre una possible estada a la cort com a patge de Lluís de Requesens i de Zúñiga. Estudià dret a Lleida (o potser a Nàpols i Roma), i es doctorà abans del 1545, data en què tornà a Tarragona. Fou jutge d’apel·lacions de la ciutat i advocat del Capítol de la catedral.
En l’obra de Ponç destaca fonamentalment l’interès per la història de Tarragona, amb una especial curiositat per l’arqueologia, i per l’església de la ciutat. Els diferents càrrecs públics que detingué i les relacions personals li facilitaren l’accés a la documentació: conegué els arxius episcopal i capitular, on consultà documentació i manuscrits, i es mogué amb facilitat pels indrets (cases, horts, jardins...) on encara quedaven restes arqueològiques d’interès.
Cap al 1564 enllestí la versió catalana del Llibre de les grandeses; la traducció i ampliació castellana (feta potser per suggeriment d’Antoni Agustí, bisbe de Lleida), en la qual ja treballava el 1569, fou publicada a Lleida el 1572 (Libro de las grandezas y cosas memorables de la metropolitana insigne y famosa ciudad de Tarragona...), i tingué la virtut de difondre l’obra i l’autor entre els cercles erudits. L’obra comença amb uns capítols sobre els límits de la ciutat i la seva història, des del diluvi fins als temps medievals; segueix la descripció de les restes romanes i la ciutat en temps de l’autor i uns capítols sobre els seus fills il·lustres; tanca el relat la descripció de monuments romans al voltant de Tarragona.El Libro... fou reeditat per J. Pleyan de Porta el 1883 i per J. Sánchez Real el 1980; i E. Duran dugué a terme la primera edició del Llibre... el 1984.
Paral·lelament, i fins a la mort, treballà en els dos llibres dels Epigrammata antiqua urbis Tarraconae, un primer volum on recull les inscripcions antigues de la ciutat de Tarragona i els seus voltants (algunes reproduïdes també en el Llibre...) i un segon volum on es comenten els epigrames de l’anterior. De l’obra, dedicada a Agustí, poster se n’aprofità Morales per mitjà de l’arquebisbe a l’hora d’escriure Las antiguedades de las ciudades de España... (Ponç ho sospità i comparà i anotà les similituds entre les dues obres), com també ho feu, el 1584, l’erudit Antonio de Povillon en el seu Antiqua veterum monumenta [...] seu totius antiquae urbis Tarraconensis epigrammata.
Ponç també és autor d’un Catàleg dels arquebisbes de la ciutat de Tarragona, dedicat al cardenal Gaspar Cervantes de Gaeta, que no es publicà fins l’any 1954 (a cura de José Sánchez Real). Del De praenominibus, nominibus et cognominibus romanorum magistratum, peça de caràcter subsidiari elaborada com a recordatori per a les altres obres de l’autor, només se’n conserva un fragment. Sembla que també escriví unes Al·legacions sobre si els tarragonins eren vassalls del rei o de l’arquebisbe i la peça In laudem sanctae Theclae, de les quals no queda cap constància.
L’obra de Ponç és bastida sobre fonts arxivístiques i documentació epigràfica de primera mà i també sobre un bon nombre de textos, en circulació a l’època: entre els catalans cal destacar el del seu homòleg Joan de Sessé, Margarit, Pau, Carbonell, Beuter, Tarafa, Ros, Viciana i Agustí, així com també les obres de Jiménez de Rada, Alonso de Cartagena, Carranza, Ocampo, Nebrija i Zurita o Annio de Viterbo, Marineo, Valla i Vaseo, entre d’altres.
Mantingué relació amb erudits del moment, com els humanistes Antoni Agustí i Pere Joan Nunyes i el bisbe portuguès Francesc Jeroni Osorio. De la relació amb Agustí, a més de conservar-se’n rastre epistolar (BUB, ms. 94), destaca la influència exercida sobre l’obra del tarragoní: sembla que l’impulsà a traduir el Llibre... i l’ajudà a publicar-lo; fou el destinatari del llibre d’epigrames i potser l’animà a escriure l’episcopologi; a més, revisà el conjunt de l’obra de Ponç a instàncies de l’autor. Paral·lelament Ponç l’ajudà a localitzar volums per a la seva biblioteca, a la qual Agustí li facilità l’accés.
El Libro... fou imprès, però la versió catalana d’aquesta obra, els Epigrammata i el Catàleg quedaren manuscrits (potser perquè Agustí, que havia de donar el vistiplau final, no ho arribà a fer). Abans del 1640 el net de l’autor, Fabrici Pons de Castellví, mirà de publicar una part del llibre d’epigrames, però el projecte no es dugué a terme. Els manuscrits que transmeten l’obra de Ponç són pràcticament tots contemporanis a l’autor i, en molts casos, autògrafs: és el cas de la versió catalana i castellana (per a la impremta) del Llibre..., així com les notes Varia, ara a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp (Valls); del s. XVI són els dos volums del llibre d’epigrames, un conservat a la Biblioteca de Wolfenbüttel (Herzog-August-Bibliothek, ms. Cod. Guelf. 20.11 Aug. 4º) i l’altre a la Biblioteca de Catalunya (ms. 1 779, anotat i completat per F. Pons de Castellví); del final del s. XVI i començament del XVII és el Catàleg... (BUB, ms. 19).
La singularitat de l’obra de Ponç es troba marcada per la particular peripècia de tres dels seus manuscrits, autògrafs (que el 1936 Pau Mercadé comprà a preu de paper abans que fossin destruïts), i per la circumstància que l’autor contrasti personalment les dades arqueològiques presentades, fet que l’ha convertit en referència obligada dels arqueòlegs moderns.
Entre les obres que reprodueixen la correspondència de Ponç i d’Icard cal esmentar les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes... (1836) de F. Torres i Amat, l’“Epistolario Antonio Agustín. Ms. 53 de la Biblioteca Universitaria de Barcelona”, Analecta Sacra Tarraconensia, XIII (1937-40), a cura de F.X. Miquel i Rosell, i l’Epistolari del Renaixement (1977-78), publicat per M. Cahner.
Lectures
- CARBONELL, J.: Epigrafia i numismàtica a l’epistolari d’Antonio Agustín (1551-1563), UAB [tesi doctoral inèdita].
- DURAN, E.: “Antoni Agustí i els cercles humanístics catalans”, Jornades d’Història Antoni Agustín (1517-1586) i el seu temps, 2 vol., 1988 (vol. I, p. 261-274).
- — “Antonio Agustín y su entorno familiar”, Antonio Agustin between Renaissance and Counter-reform, Warburg Institute / University of London, 1993, p. 5-19.
- DURAN, E. et al.: Repertori de manuscrits catalans (1474-1620), vol. I, IEC, Barcelona 1998, p. 289-290.
- DURAN, E. (dir.); MIRALLES, E.; TOLDRÀ, M.: Repertori de manuscrits catalans (1474-1620), vol. II.1, IEC, Barcelona 2000, p. 75-77.
- MASSÓ, M.J.: “Notes per a una biografia de L. Pons d’Icart”, Treballs Canongins, vol. I, 1985, p. 65-102.
- — “Notes sobre escultures i inscripcions romanes a la Tarragona dels segles XVI, XVIII i XIX”, Faventia, 11/1, 1989, p. 83-108.
- MAYER, M.: “Towards a history of the library of Antonio Agustin”, Journal of the Warburg and Courtared Institutes, vol. 60, 1997, p. 261-272.
- SÁNCHEZ REAL, J.: “El libro de los epigramas de Luis Pons de Icart”, Boletín arqueológico, època IV, LVII, 1957, p. 50-53.
- SOBERANAS, A.-J.: “Notas sobre dos manuscritos tarraconenses de la Biblioteca Central”, Biblioteconomía, XV, 1958, p. 135-141.