Vida i obra
La seva infantesa transcorregué a Lleida, on la família es traslladà quan el pare, Felip Solé, guanyà una plaça a l’Escola Normal, de la qual arribà a ser director. El 1925, Lluís es diplomà com a mestre, i el 1929 es llicencià en ciències naturals a la Universitat de Barcelona i inicià la seva carrera com a ajudant de laboratori i després de facultat. Amb un ajut de la Junta para Ampliación de Estudios, estudià a Alemanya, on s’interessà per la paleontologia, matèria en què es doctorà el 1936. El 1926 feu coneixença amb Pau Vila, a través del qual establí contacte amb la geografia. Dedicat a la docència, guanyà una càtedra d’institut a Figueres, i més tard a Tarragona, i fou convidat a ensenyar a l’Institut-Escola. El 1935 contribuí a la fundació de la Societat Catalana de Geografia. Acabada la guerra, el 1940 ocupà una càtedra de geografia física, geologia i mineralogia a Granada, on inicià la seva recerca sobre les serralades Bètiques. El 1943 obtingué càtedra finalment a la UB, des d’on donà una gran empenta a la institucionalització científica: impulsà una seu del CSIC –del qual fou cap de la Secció de Geomorfologia i president honorari de la de Geografia, l’Institut Juan Sebastián Elcano–; també fundà l’Instituto de Estudios Pirenaicos, entorn del qual sabé integrar estudiosos de les diverses ciències naturals i humanes, i els facilità el contacte amb l’estranger, en especial amb científics francesos vinculats a l’escola regional de geografia; així mateix, engegà uns estudis propis de geologia a la UB.
En l’àmbit científic, més enllà de les publicacions especialitzades, mostrà un gran interès per les obres de síntesi regional, entre la recerca i la divulgació. El 1952 inicià la publicació de la Geografía de España y Portugal (1952-67), en col·laboració amb el geògraf madrileny Manuel de Terán, i en la qual inclogué la primera síntesi del medi físic de la Península Ibèrica. El 1958 inicià una Geografia de Catalunya (1958-74), en tres volums, en què participaren especialistes de disciplines diverses. Encara en la mateixa línia, la col·laboració amb Terán donà com a resultat una Geografía Regional de España (1968) i una Geografía General de España (1978), de la qual redactà els capítols 1 al 10 i 12.
Ocupà nombrosos càrrecs en institucions científiques (com l’Acadèmia de Ciències de Barcelona i el Patronat Alfonso el Sabio del CSIC). Això l’obligà a deixar parcialment el treball de camp. En la darrera etapa rebé nombrosos reconeixements, tant a Catalunya i Espanya com en altres països: cal remarcar la distinció francesa de les Palmes Académiques, mostra del seu prestigi entre els geòlegs i geògrafs d’aquell país. Els darrers anys ocupà la presidència de la Societat Catalana de Geografia (1972-81), de la qual fou un dels fundadors, i el 1976 fou nomenat membre del primer Comitè d’Història de Ciències Geològiques.
Es formà i s’integrà en el projecte col·lectiu de modernització de la ciència i de l’ensenyament en la Catalunya anterior a la guerra civil, com mostren el seu pas per l’Institut-Escola o la seva relació amb Pau Vila. Aquest esperit impulsà la seva tasca decisiva els anys de postguerra, destinada a mantenir una activitat científica i docent, sobretot en els àmbits de la geografia i la geologia, però amb una visió veritablement interdisciplinària. Aquesta empresa de cohesió la feu essencialment des de la Facultat de Ciències de la UB, i també des de la secció barcelonina del CSIC, i formà una generació de geòlegs rellevants, com ara Norbert Llopis, Emili Fontboté i Oriol Riba. Des d’aquests focus feu sentir la seva influència també en altres àmbits, sobretot a la Facultat de Lletres, on, a través del professor Salvador Llobet, un grup de llicenciats en història (Montserrat Rubió, Joan Vilà i Valentí i Maria de Bolós) obriren també el camí a la institucionalització de la geografia. Més tard contribuí igualment a la recuperació de l’Institut d’Estudis Catalans.
Des del punt de vista científic, fou especialment valuosa la seva capacitat d’abstracció del coneixement, cosa que li permeté, per exemple, definir les grans unitats de relleu a Catalunya, avui àmpliament assimilades en el sistema d’ensenyament. Així mateix, trobà en la fórmula de la síntesi regional definida per la geografia francesa un instrument per a la creació d’un coneixement complex, superior a les aportacions de les diferents especialitats, tant de les ciències naturals com humanístiques, incloent-hi la història, a la qual contribuí amb les seves reflexions sobre el marc natural i les bases materials que la formen. Aquest esperit impulsà sobretot la seva tasca en l’àmbit geogràfic i es reflectí en la síntesi Los Pirineos. El medio y el hombre (1951), i en els treballs sobre la Península Ibèrica, i específicament sobre Catalunya. En molts d’aquests projectes destacà, per damunt de la valuosa aportació científica directa, la feina de director, capaç d’integrar equips de diversa procedència i orientar-los amb el seu mestratge. Així, en la Geografia de Catalunya s’aplegaren els geògrafs Josep Iglésies, Salvador Llobet i Joan Vilà i Valentí, i més tard Pau Vila, les col·laboracions del botànic Oriol de Bolós i de l’historiador Ferran Soldevila, i l’assessorament d’Eduard Fontserè, Joan Coromines i Agustí Duran i Sanpere, entre d’altres.
El seu compromís amb el país es manifestà el 1967 en la defensa de la catalanitat de les terres de Lleida, en un moment en què preteses raons de caràcter fisiogràfic volien justificar-ne una segregació de Catalunya. El seu prestigi científic contribuí a impedir-ho, i la seva reflexió sobre el caràcter de les regions el portà, el 1975, a escriure Sobre el concepte de regió natural i la seva evolució, un text d’una gran maduresa en què valorà la importància del component humà (històric, econòmic, funcional), sovint en contraposició amb el natural. Al mateix temps, el text fou expressió de l’interès creixent de Solé i Sabarís, com de tot el món científic del moment, per les influències anglosaxones, en detriment de les francòfones. També foren importants els seus textos sobre la història moderna de la geologia catalana.
Quant al seu fons personal, la correspondència professional es troba dipositada al Museu de Geologia del Seminari de Barcelona. La col·lecció de notes de camp manuscrites és aplegada a l’arxiu familiar.
Entre els seus articles destaquen Francia. Geografía Física. Geografía Humana (traducció i adaptació del text d’E. de Martonne i A. Demangeon) (1948); “Ensayo de interpretación del cuaternario barcelonés”, Miscel·lània Barcinonensis (1963); “Los primeros geólogos catalanes”, Estudios Geológicos (1975); “Los primeros mapas geológicos españoles”, Mundo Científico (1983); “Sobre la naixença i el desenvolupament de la moderna geografia catalana”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 4, 1985.
Lectures
- BALCELLS, E. et al.: “Homenatge a Lluís Solé i Sabarís”, Acta Geologica Hispanica, 14, núm. monogràfic, 1979.
- BOLÓS, M. DE et al.: “Recull d’articles d’homenatge”, Revista de Geografia, 1980.
- BOLÓS, M. DE; VILÀ I VALENTÍ, J.: “El doctor Solé Sabarís, geógrafo”, Estudios Geográficos, 47, 184, 1986, p. 245-259.
- MIRÓ, M. DE; DOMINGO, M.: “El Dr. Lluís Solé i Sabarís, professor de Geografia Física (1908-1985)”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, 8-9, 1986, p. 135-142.
- Riudor Gorgas, Ll.: “Lluís Solé i Sabarís 1908-1985”, Geographers. Biobibliographical Studies, 12, 1988, p. 167-174.
- TAILLEFER, F.: “Lluís Solé i Sabarís (1908-1985)”, Révue Géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest, 57, 2, 1986, p. 257-259.
- TERÁN, M. DE et al.: “Homenaje a D. Lluís Solé Sabarís”, Estudios Geográficos, 40, 1979, p. 156-157.
- TORT, J.: “Lluís Solé i Sabarís als quinze anys de la seva mort”, Serra d’Or, 495, 2001, p. 29-32.
- VILA I VALENTÍ, J. (coord.): “Monogràfic dedicat a Ll. Solé i Sabarís”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 4, 1985.