Ja era escrita l’1 d’agost de 1833, quan Bofarull la dedicà a Ferran VII per haver-li confiat la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1814). S’inicia amb un escrit preliminar i justificatiu, seguit d’un sumari historicocronològic en vers dels comtes de Barcelona (des de l’origen fins al principi del sxix); una taula cronològica dels comtes sobirans de Barcelona (des de Guifré el Pelós) i, després, dels reis d’Espanya (fins a Isabel II); una introducció general que explica els orígens de la sobirania comtal, de la ciutat de Barcelona i de l’emblema de les quatre barres; i, finalment, l’estudi de la genealogia dels comtes de Barcelona, des de Guifré el Pelós fins a Ferran II. S’estructura en 24 capítols, corresponents, cadascun, a l’època de govern d’un comte, excepte el dels germans Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, en un sol capítol. Les vinculacions familiars, en particular els matrimonis i la descendència, són el fil conductor de l’obra, inspirada en la continuïtat dinàstica com a legitimadora de la sobirania. Per això, Bofarull s’esforçà a recollir informació detallada sobre la seva vida familiar, sobretot la dels comtes de la primera època (de Guifré el Pelós a Ramon Berenguer III), els quals ocupen més de la meitat de l’obra. Dotat d’una gran erudició i d’un notable esperit crític, volgué deslligar la realitat històrica de la llegenda; per fer-ho, explica, cita i transcriu els fragments que considera adequats de molts documents (alguns, avui perduts) de l’Arxiu Reial (ACA), d’arxius eclesiàstics (Vic, Barcelona, Sant Cugat i Ripoll) i de la noblesa (dels Cardona, per exemple). A més, recollí notícies d’historiadors anteriors (Jerónimo Zurita, Pèire de Marca, Diego Monfar, Jeroni Pujades, Francesc Diago, Jaume Caresmar, Enrique Flórez, Claude Devic, Joseph Vaissette, Conde, Joaquim Llorenç Villanueva, Antoni de Capmany) als quals s’afegí o hi polemitzà, segons el cas.
El criticisme historiogràfic explica la transcendència de l’obra més enllà de la seva època, malgrat l’enfocament estrictament genealogista que la caracteritza. Per això, aquesta obra fou una font imprescindible per a conèixer l’època dels primers comtes catalans, com demostren les citacions que se’n feren en treballs d’autors posteriors (Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, Ramon d’Abadal, Santiago Sobrequés, Josep M. Salrach). Ara bé, no és una història general de la Catalunya medieval, continuadora de la tradició historiogràfica interrompuda amb Jeroni Pujades al principi del s. xvii. Bofarull es reclogué en la genealogia dels comtes i no tractà Catalunya com a subjecte històric, potser perquè li mancaven els coneixements necessaris per a fer-ho i perquè la mateixa devoció pel document arxivístic –que convertí la seva obra en una valuosa font històrica– obstaculitzà la capacitat reflexiva i discursiva de l’historiador. Tanmateix, des de la perspectiva general de la historiografia catalana, Bofarull és el darrer representant del criticisme il·lustrat del s. xviii, un moviment renovador que trencà amb les mistificacions de la historiografia del barroc i inaugurà el cicle de la historiografia moderna a Catalunya.