Fill de pares italians, l’obra més important que escriví és Delle rivoluzioni della Catalogna, publicada entre el 1644 i el 1647; es tracta de la primera crònica d’un conjunt que escriviren diversos autors italians (Bisaccioni, G.B. Birago Avogradro), i n’és sens dubte la més ambiciosa i ben documentada. Explica els conflictes a Catalunya durant el regnat de Felip IV abans de la revolta del juny del 1640 (llibre I), el procés de ruptura fins a la mort de Pau Claris (llibre II), i els dos primers anys de guerra, fins a la presa de Perpinyà per Lluís XIII (llibres III i IV). L’autor, que el 1649 esdevingué cronista de la casa de Savoia i adoptà aleshores una actitud filofrancesa, mostra en aquesta obra —escrita durant la seva llarga residència a Gènova— simpatia per la monarquia espanyola, lloant el rei i disculpant l’exèrcit. Els catalans hi apareixen com els veritables responsables de la crisi: de caràcter bel·licós i insubmís, es deixaren portar per les maquinacions d’alguns personatges, particularment de Pau Claris, que atiaren els enfrontaments entre la població i els terços per tal de realitzar els seus plans republicans; la imprudència del govern del comte duc d’Olivares precipità el fatal desenllaç. La revolta és vista, doncs, com una subversió de l’ordre que provocà l’escàndol en una Europa legitimista. L’obra és molt rica en informacions particulars, obtingudes, però, de fonts difícils de precisar i sense que l’autor s’hagi proposat filtrar-les críticament.