Estructurada en cinc llibres: El siglo XVIII, El Alzamiento, Los prisioneros de Cabrera, Los refugiados i Liberales y serviles, abraça el període comprès entre els anys 1808 i 1814, marcat per la guerra d’Independència espanyola, o guerra del Francès, i les Corts de Cadis. En el primer llibre, tal com indica el títol, s’analitzen els esdeveniments més importants del s. XVIII amb relació a l’illa de Mallorca. L’autor ofereix una visió del que suposà el decret de Nova Planta, que considera el fet històric més important dels darrers segles, per tal com l’Estat espanyol passà a ser governat d’una manera absolutista i centralista pels reis de la dinastia dels Borbó. També hi estudia els principals aspectes socials i culturals de la Mallorca del set-cents: el bandolerisme, el paper castellanitzador que exerciren els funcionaris forasters, el món de les supersticions, la poesia, el paper dels intel·lectuals erudits com Bonaventura Serra i el grup d’enciclopedistes, com el marquès de Campo Franco. La vida econòmica i cultural mallorquina del final del s. XVIII i el s. XIX no es pot entendre sense tenir present la tasca duta a terme per la Societat Econòmica d’Amics del País. D’aquesta entitat, nascuda el 1778, l’autor assenyala acuradament les aspiracions i els objectius reformistes, i també l’ampli programa d’activitats que desenvolupà i que abraçà camps diversos: agricultura, art, comerç, etc. Els esdeveniments polítics esdevinguts a l’Estat espanyol a la darreria del s. XVIII i al principi del XIX tingueren a Mallorca repercussions importantíssimes. Aquest període (1788-1808) es caracteritzà per la descomposició i crisi de l’absolutisme, i pels abusos de poder. Pel que fa a l’illa, l’autor destaca les conspiracions dels partidaris de Ferran VII, que arreplegà tots aquells qui s’oposaven a la gestió duta a terme pel ministre Godoy. S’evidencia així l’existència de dos bàndols oposats: un que es mantingué aferrat a l’absolutisme i pretengué perpetuar-lo com a forma de govern, i un altre partidari de la introducció de tota una sèrie de reformes des del punt de vista social, econòmic i polític. Aquesta efervescència i agitació política es veié agreujada per l’oposició que es desfermà contra els nous tributs imposats pel ministre d’Hisenda Miquel Gaietà Soler.
En iniciar-se la guerra del Francès, a l’illa, com en molts altres indrets, la Junta Revolucionària n’assumí la sobirania i el govern. Un dels esdeveniments més importants d’aquest conflicte bèl·lic fou l’empresonament de molts soldats francesos a Cabrera –els que foren capturats en la batalla de Bailèn–. El nombre de francesos confinats a l’illa fluctuà, però arribà als 6.000. Les seves condicions de vida, marcades per la precarietat i la fam, són descrites amb molta cura per l’autor. Els presoners patiren fam i malalties, agreujades per la manca d’higiene i per les penalitats durant el llarg i penós viatge des de Cadis. L’única font de proveïment era una barca que havia de transportar diàriament l’aigua i els queviures, però el subministrament dels recursos necessaris no es produí de manera adequada. L’alimentació fou tan insuficient, que els soldats francesos menjaren herbes salvatges, sargantanes i rates, i fins i tot hi hagué alguns casos d’antropofàgia. Pel que fa a les malalties, l’autor assenyala la disenteria, l’escorbut, les febres gàstriques i les oftàlmies, ocasionades per la intensitat no interrompuda de la llum solar. Amb el temps, els soldats s’organitzaren, bastiren un rudimentari hospital i alguns malalts greus foren enviats a Palma. Durant els anys que durà el captiveri, hi haugé sortides constants de presoners, per a ser intercanviats amb espanyols o bé per a allistar-se als exèrcits espanyol o anglès. En total, a Cabrera perderen la vida 3.400 francesos. Acabada la guerra, a la tardor del 1814 els supervivents pogueren abandonar l’illa.
Paral·lelament a aquests esdeveniments polítics i bèl·lics, Mallorca experimentà substancials transformacions, sobretot des del punt de vista social: noves modes, nova concepció i plantejament de l’oci, com l’auge del teatre, les tertúlies, les vetllades musicals, etc. A més, es divulgaren els jocs d’atzar. L’autor assenyala que la causa de la introducció d’aquests elements nous fou l’arribada d’uns 40.000 refugiats, especialment catalans. S’obriren fondes i hostals, i proliferaren les cases on s’oferia menjar als forasters; també augmentà el nombre de botigues de comestibles i d’articles de cosmè-tica.
La participació dels diputats mallorquins en les Corts de Cadis té un pes important en aquesta obra. L’autor estudia el paper i l’actuació de diputats com el bisbe Antoni Nadal, Guillem Moragues, Josep Ribas i Josep de Sales. El debat polític de Cadis, que permeté que el liberalisme comencés a tenir adeptes i divulgadors, anà acompanyat a Mallorca de l’aparició de nombroses publicacions de tendència liberal, i d’altres de tendència absolutista, entre les quals destacaven l’Aurora Patriótica Mallorquina i el Semanario Cristiano Político. Aquest context propicià també l’aparició de nombroses obres de contingut filosòfic i polític. El debat entre servils i liberals fou sobretot un fenomen urbà, que configurà la ciutat de Palma com a prototip de centre reaccionari, com a antítesi del que succeí a Cadis, centre de difusió del liberalisme. La guerra del Francès provocà onades d’entusiasme popular i patriòtic. A l’agost del 1812 se celebraren balls públics al Born, amb motiu de la promulgació de la Constitució i per a commemorar la victòria sobre els francesos a Madrid.
El nou Ajuntament de Palma, elegit el 1812, engegà tota una sèrie de reformes de caràcter liberal. Les més importants foren l’abolició de la Inquisició i altres mesures que l’autor assenyala i qualifica de democràtiques. La tornada i proclamació de Ferran VII suposà el retorn de l’absolutisme, i comportà el final de l’eufòria ciutadana. A Mallorca, aquest fet es reflectí en el restabliment de la Inquisició, la persecució dels liberals i l’organització de multitud de festes. Els gremis i estaments tradicionals tornaren a dominar el compàs de la vida social ciutadana.
La importància d’aquesta obra feu que el 1982 se’n realitzés una edició facsímil en dos volums, a càrrec de Miquel Font, editor. El seu impacte en el món historiogràfic s’explica pel fet que es tracta d’una obra cabdal per a conèixer aspectes del principi del s. XIX a Mallorca. Atesa la manca de treballs que analitzin a fons aquest període històric, l’obra d’Oliver, malgrat les matisacions i puntualitzacions que se li poden fer avui, és molt vàlida i útil per a la historiografia actual, que n’ha valorat sobretot l’exposició dels fets sense caure en sentimentalismes i donant exemple d’imparcialitat a l’hora de narrar-los. En efecte, l’autor hi constata la reacció majoritària de la societat mallorquina sense incorporar interpretacions subjectives.
El context en què es mogué Oliver fou el de la Mallorca del canvi de segle. Foren uns anys caracteritzats pel debat ideològic entre els republicans, partidaris de mesures democratitzadores del sistema de la Restauració, i els partits dinàstics, que tendien a restringir-les. És per això que el debat sobre els orígens del liberalisme i de l’efervescència sociopolítica al final del s. XIX era present entre els intel·lectuals d’aleshores.
Montserrat Puyol Rodríguez, en l’article “La historiografía mallorquina del s. XIX: José María Quadrado y Miguel de los Santos Oliver” (Institut d’Estudis Baleàrics, 24), afirma que Mallorca durante la Primera Revolución és un exercici honest d’historiografia liberal, escrit sense caure en excessos patriòtics. Ofereix una visió gairebé asèptica, la informació esdevé l’eix principal de l’obra amb l’objectiu de donar a conèixer les repercussions que tingué a Mallorca la Revolució, sense cercar polèmiques. Metodològicament, afirma Puyol, Oliver és conseqüent amb les fonts que treballa, es guia per la crítica i respecta els fets.