Manuel Arranz i Herrero

(Barcelona, 1946 — Barcelona, 1990)

Historiador.

Estudià història a la Universitat de Barcelona (1963-68). El 1970 redactà la seva tesina de llicenciatura: “La inmigración francesa en la Barcelona del siglo XVIII”, i el 1979 es doctorà amb la tesi Los profesionales de la construcción en la Barcelona del siglo XVIII. Exercí com a professor d’història a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UB (1970-82) i a l’Institut de Ciències de l’Educació de la UB. Des del 1985 fou arxiver municipal d’Esplugues de Llobregat. El seu llibre Mestres d’obres i fusters: la construcció a Barcelona en el segle XVIII (1991), eina de consulta obligada, és la segona part de la seva tesi doctoral, i es publicà com un gran apèndix en forma de diccionari biogràfic. Per a realitzar aquesta obra, revisà una gran quantitat de fonts primàries: notarials, municipals, eclesiàstiques i estatals, per poder oferir una profusió de dades en tots els àmbits —social, econòmic i cultural— dels professionals de la construcció a la Barcelona del set-cents.

La menestralia de Barcelona al segle XVIII: els gremis de la construcció (2001) és, de fet, la revisió de la tesi doctoral. En aquesta obra, l’autor insereix el gremi dels constructors en el món gremial barceloní del s. XVIII, i parla des dels sentiments religiosos dels menestrals, els seus nivells culturals, fins a la seva participació en els serveis al rei, tant militars com econòmics; també fa un acurat estudi de la formació de l’individu i de la família menestral, tractant temes com la procedència geogràfica i social, edat, edat del matrimoni, així com el reflex social de l’orgull de ser menestral.

Escriví, en col·laboració amb R. Grau i M. López: El Parc de la Ciutadella: una visió històrica (1984), i en col·laboració amb J. Fuguet: El Palau Marc. Els March de Reus i el seu palau a la Rambla de Barcelona (1987). També és autor d’Anàlisi històrica de l’Ajuntament de Barcelona (segles XVIII-XX) (1987).