Format a la Universitat Autònoma de Barcelona, es dedicà inicialment a l’estudi del període medieval i, concretament a la figura del príncep de Viana, sobre el qual publicà uns extensos articles en la revista dels Estudis Universitaris Catalans (1932 i 1933) i un petit llibre el 1935. Ja en aquesta etapa d’avantguerra, Cruells feu explícita la influència de Ferran Soldevila en l’orientació de la seva recerca, i el seu treball fou lloat públicament per Antoni Rovira i Virgili en l’article “La joventut intel·lectual catalana” (La Humanitat, 7-VIII-1935), on el posà d’exemple per a les noves generacions d’historiadors, en oposició a Jaume Vicens i Vives. La seva activitat política (primer a l’Estat Català, després de la guerra al Front Nacional, després a l’Estat Català reconstituït i a Esquerra Republicana de Catalunya) el decantà cap a la història més recent (sobretot la que coneixia per experiència pròpia) i cap a l’assaig polític, amb el qual començà a la dècada de 1930-40 amb El catalanisme és una revolució (1937) i que continuà i aprofundí, especialment a la dècada dels seixanta amb obres com: Per la continuïtat de la Renaixença (1963), Els catalans indiferents (1964), Els no catalans i nosaltres (1966), Els silencis de Catalunya (1966) i Història de les idees polítiques (1967). A partir de la dècada de 1970-80 publicà el gruix de la seva producció més específicament historiogràfica, amb títols com: Els fets de maig: Barcelona, 1937 (1970), El 6 d’octubre a Catalunya (1970), Francesc Macià (1971), L’expedició a Mallorca el 1936 (1972), Salvador Seguí, el “Noi del Sucre” (1974), El separatisme català durant la guerra civil (1975), La revolta del 1936 a Barcelona (1976) i La societat catalana durant la guerra civil. Crònica d’un periodista polític (1978). També edità un llibre sobre la seva estada a la presó, Escrits a la presó de Barcelona, 1944-45 (1977).