Cursà dret a la Universitat de València i belles arts a Sant Carles. En una primera etapa es dedicà a la caricatura amb el pseudònim de Folchi, col·laborant en diferents revistes humorístiques i artístiques. Des de ben jove manifestà un gran interès per la ceràmica i començà a col·leccionar peces procedents del mercat d’antiquaris i de troballes arqueològiques, en particular del subsol de Manises. El 1907 descobrí, de manera fortuïta, el jaciment arqueològic del Molí del Testar, a Paterna, lloc on eren situades les antigues terrisseries medievals, i l’any següent donà a conèixer la troballa amb l’exposició d’algunes de les peces recuperades als locals de Lo Rat-Penat de València. El descobriment i la posterior excavació del Molí del Testar de Paterna suposà un esdeveniment de primera magnitud en el camp de la ceramologia europea, ja que tragué a llum per primera vegada unes produccions ceràmiques desconegudes, en particular les sèries decorades en verd i morat (l’anomenat verd i manganés o de Paterna) i en blau, de les quals després es descobriren diferents variants a Aragó, Catalunya, Itàlia i França. El 1909 comptava ja amb una col·lecció ceràmica de gran rellevància (part de la qual fou mostrada a l’Exposició Regional d’aquest any i a la Nacional de l’any següent) i començava a fer-se un lloc entre els especialistes en la matèria. En 1911 inicià l’estudi de la rajoleria de les sales borgianes del Vaticà, d’origen valencià, treball que, tanmateix, no veié la llum fins força més tard ( Azulejos borgianos, Madrid 1942).
L’any 1914 entrà com a professor a la recentment creada Escola de Ceràmica de Manises, de la qual arribà a ser director (entre el 1922 i el 1947, tret del parèntesi de la Guerra Civil Espanyola). En aquest moment inicià la seva activitat com a historiador de l’art i assagista en diaris i revistes especialitzades: “La iglesia de la Sangre de Liria”, Hojas selectas (1912); “De la historia artística de Valencia. Las tablas de los pintores Llanos y Almedina del siglo XVI”, Museum (1915), i publicà diverses monografies dedicades a Goya ( Goya en Valencia, 1914), Pinazo [ Pinazo: su vida y su obra (1849-1916), 1920], Joan de Joanes ( Pintors valencians de la renaixensa, I. Joanes: l’enigma de la seua vida, 1926) i Vicente López ( Vicente López: su vida, su tiempo, 1928), com també algunes síntesis i manuals d’art.
Però, sens dubte, la major aportació a la investigació la feu en el camp de la ceramologia medieval. En les primeres dècades del s. xx s’havien fet importants avenços en aquesta disciplina des del món de la documentació d’arxiu –en particular a càrrec d’Osma i Sanchis i Sivera–, l’heràldica –sobretot pels treballs de Van de Put per a la pisa daurada i Font i Gumà per a les rajoles decorades– i l’arqueologia –en especial a càrrec de Folch i Torres, que fou l’únic que donà alguna referència sobre les excavacions del Molí del Testar, i Almarche–. En aquest ambient erudit l’autor publicà diversos articles sobre revestiments ceràmics medievals (“La cerámica medieval valenciana. El pavimento”, Archivo de Arte Valenciano, 1926-29) i sobre la seva representació en la iconogràfica de l’època (“La cerámica de Manises en los retablos medievales. Fuentes para el estudio de los pisos de azulejos”, Valencia Atracción, 1930), una línia de treball que continuà explorant en el futur. El 1933 escriví un manual sobre ceràmica espanyola i, finalment, el 1944 veié la llum el primer volum del que fou la seva obra magna, la Cerámica del Levante Español. Siglos Medievales, treball que li obrí les portes de la consagració com a màxim especialista en ceràmica medieval. Al primer volum, dedicat a la pisa, li’n seguiren dos més, centrats en l’estudi de la rajoleria, apareguts el 1954. L’autor hi abordà l’estudi de la ceràmica des de plantejaments estilístics, analitzant les decoracions per tractar d’inferir un significat o, almenys, un criteri de classificació. No hi ha, però, una vocació tipològica semblant a la que començava a prendre cos en els estudis d’arqueologia, ni una voluntat d’establir cronologies per a les produccions. És, si fa no fa, la línia de treball a l’ús a Europa per a estudiar la ceràmica medieval, ja que, a falta de dades arqueològiques de camp, els investigadors se centraven en les col·leccions dels museus, mantenint un difícil equilibri en les seves publicacions entre la història de l’art, l’etnografia i l’arqueologia. La Ceràmica del Levante..., obra aglutinadora i enciclopèdica, ha estat el llibre de referència obligada sobre ceràmica medieval fins a l’actualitat, si bé la renovació que experimentà la investigació a partir de la dècada del 1980, en particular amb la introducció de l’arqueologia de camp, ha qüestionat algunes de les seves propostes i, en particular, ha donat un altre enfocament als estudis.
La trajectòria personal de l’autor inicià un ascens continuat a partir del 1940, any en què fou nomenat director del Museu de Belles Arts de València. El 1947 feu donació a l’Estat de la seva col·lecció ceràmica, amb la qual es creà el Museo Nacional de Cerámica, i en fou designat director vitalici. Ja septuagenari, fins i tot arribà a diputat provincial de cultura en 1949-50, i a la vicepresidència de la Diputació entre el 1952 i el 1955. A partir dels anys cinquanta, gaudint ja de gran renom a València com a prohom i d’una sòlida reputació en el camp de la ceramologia, publicà nombrosos articles breus en diaris i revistes sobre aspectes puntuals de la ceràmica valenciana, com també guies de les sales del seu museu.