Vida i obra
El 1826 s’instal·là amb la família a Barcelona, després d’una breu estada a Vilanova i la Geltrú, i feu els estudis elementals i mitjans en diversos centres escolars, i d’altres de complementaris de matemàtiques i economia política a la Junta de Comerç. Estudià a la Universitat de Cervera, es graduà com a batxiller i es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1841). El 1846 es llicencià i doctorà en filosofia i lletres. En la seva joventut signà amb el pseudònim El Trovador del Panadés. El 1844 substituí Pere Felip Monlau com a professor de literatura i història de l’Institut de Barcelona; també ensenyà declamació al Liceu i literatura i filosofia al Col·legi Barcelonès, i el 1847 guanyà la càtedra de literatura general i espanyola a la UB, càrrec que ocupà fins a la seva mort.
Fou l’iniciador d’una escola històrica dedicada principalment a la literatura castellana i catalana medievals, estudià altres literatures romàniques, especialment la provençal, i les cançons i les rondalles populars de transmissió oral (vg. història de la literatura). També s’interessà per l’estètica, entesa com a fonament de la poètica o preceptiva literària, per l’estudi de les arts i l’arqueologia, i per diversos episodis de la història del territori penedesenc i de Catalunya en general. Participà activament en la renovació romàntica col·laborant en les publicacions i institucions propiciades per Francesc Raüll, Josep Andreu Fontcuberta, Pere Mata i Antoni Ribot i Fontserè, entre altres. Publicà els primers estudis d’història literària sobre els orígens del teatre espanyol, amb dades extretes de Moratín, on contraposà l’obra regeneradora dels «nuevos sacerdotes venidos de Alemania», que originà el romanticisme, amb la dels «filósofos del siglo XVIII», que posaren en perill «todos los elementos de vida social, de religión, de poesía», per l’exclusivisme estètic que qualificà de “fals classicisme”. La fraternitat universal com a ideal possible, l’acció de G. Mazzini, “historiador poeta”, la conquesta popular de noves parcel·les de poder polític real són les conviccions que Milà exposà en 1836-37, que, en l’àmbit de la creació literària, es corresponen amb la defensa dels nous recursos assajats per Hoffmann, Goethe, Byron, Dumas i Chateaubriand i del dret d’abordar temes relliscosos com el dels límits de l’art i de l’artista.
Una crisi personal, ideològica, política i religiosa desembocà en un ideari hereu en part del purisme d’Overbeck i la seva escola romana, que es reflecteix en l’article “Bellas artes”, també titulat “Renacimiento de la pintura espiritualista” (1842), que confirmà l’adopció irreversible d’un ideari conservador ja explícit a “Moral literaria. Escuela escéptica. Walter Scott”, publicat el 1841, però probablement escrit el 1839. Anteposant la fidelitat al dogma i a la moral catòliques, escriví que «...no le es permitido [a la ciencia] entrar en todos los terrenos. Hay algo superior a la ciencia humana. Hay intereses superiores a nuestra autoridad científica. Hay verdades fundamentales que no dependen de nuestras hipótesis y conjeturas. Sabemos que aun en estos terrenos es permitido entrar a la ciencia, pero no sin brújula». Tanmateix, deixà sovint patent la seva intenció de fer recerca científica i desapassionada, i per això s’exigí i exigí rigor metodològic sobre la base d’un sòlid coneixement de la matèria abordada.
A partir del 1854 ressenyà en la premsa novetats editorials d’estudis divulgatius d’història literària (grega i llatina, i sobretot, de la medieval a la contemporània i la popular), de vegades oferint un panorama ordenat per posar a l’abast d’un públic ampli obres que, en paraules seves, «prestan saludable alimento a los que van hambrientos de instrucción, al mismo tiempo que solazan a los más entendidos». Un objectiu equivalent tenien diversos articles sobre teatre castellà (Lope i Calderón) i les dues sèries d’articles de 1857-58 planificades per a proposar una mena de cànon teatral que inclogués obres d’Èsquil, Sòfocles, Aristòfanes, Plaute, Shakespeare, Racine i Calderón. D’altra banda, el gruix dels estudis històrics és format pel conjunt de llibres i articles dels anys de maduresa dedicats a diferents temes, en els quals aportà resultats crítics i no merament acumulatius de coneixements. Dedicà estudis a la poesia popular (Observaciones sobre la poesía popular, 1853; Romancerillo catalán, 1882) i al teatre antic (De algunas representaciones catalanas antiguas y vulgares, 1862). Sota el concepte “poesia heroicopopular” estudià (De la poesía heroico-popular castellana, 1874) la relació de la cançó de gesta castellana amb el romancer i n’establí la cronologia per invalidar la teoria dominant de la juxtaposició de cants breus com a origen dels cants èpics. L’obra De los trovadores en España (1861) culminà una llarga dedicació a la presència i influència de la llengua i la poesia dels trobadors, especialment a Catalunya, i també s’ocupà de les relacions polítiques catalanooccitanes (o gal·lomeridionals). La poesia trobadoresca i la poesia catalana a partir d’Ausiàs Marc són objecte de sòlids estudis històrics, com la Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans (1865). Per bé que Milà no arribà a fer cap síntesi general ni de la història de la literatura castellana ni de la catalana, convençut que era una empresa prematura per la falta d’estudis monogràfics suficients, sí que resumí amb finalitat escolar la història de la literatura espanyola, i subsidiàriament la catalana, en els Principios de literatura general y española (1874-77).
D’altra banda, també cal destacar els articles dedicats a Olèrdola, els anys 1856, 1868 i 1880, amb l’objectiu últim d’apressar la conservació del recinte arqueològic. Aquesta finalitat conservacionista es troba també en diversos articles i en la rellevant introducció de l’Àlbum pintoresc-monumental de Catalunya, publicat per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques el 1880, on insisteix en els punts de vista plenament romàntics del purisme artístic, que el porten a valorar l’art gòtic, i en especial l’arquitectura, «la que sens por d’errar podem dir invenció artística més original dels temps moderns, la que donà a la pedra la mollesa i la muntada dels vegetals, la que, com algú ha dit, arribà a espiritualisar la matèria...» (OC, V, 438).
Milà deixà instruccions perquè els seus manuscrits de treball i l’epistolari que conservava –publicat per Lluís Nicolau i d’Olwer i Wayne H. Finke– fossin confiats al seu antic deixeble Marcelino Menéndez y Pelayo amb la intenció expressa que li servissin per a escriure’n la biografia. Actualment es conserven a la seva Biblioteca de Santander. Menéndez publicà sis volums d’Obras completas, amb els llibres exhaurits i els treballs dispersos (més els volums 7 i 8, que eren, respectivament, De la poesía heroico-popular castellana i el Romancerillo catalán, amb les portades canviades), i redactà una breu Semblanza biográfica de Milà (1908). Els llibres i altres impresos els llegà a la Biblioteca Episcopal de Barcelona.
Lectures
- FINKE, H.: Manuel Milá y Fontanals: an Analytical Study of his Work and his Concept of Spanish Epic and “Romance” Traditions, New York University, Ph. D., 1976.
- GRASES, P.: Hores de joventut i de maduresa, Seix Barral, Barcelona 1987.
- JORBA, M.: Manuel Milà i Fontanals en la seva època. Trajectòria ideològica i professional, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1984 [1985].
- — “Manuel Milá y Fontanals en la encrucijada de la filología europea moderna”, Boletín de la Real Academia Española, LXIX, 1989 [1990], p. 493-513.
- — L’obra crítica i erudita de Manuel Milà i Fontanals, Curial Edicions Catalanes / PAM Barcelona 1989.
- — Manuel Milà i Fontanals, crític literari, Curial Edicions Catalanes / PAM, Barcelona 1991.
- — “Del primer romanticisme al conservadorisme ideològic: Manuel Milà i Pau Piferrer”, Barcelona. Quaderns d’Història, 6, 2002, p. 89-103.
- MASSANELL I ESCLASANS, A.: “La família Milà de Ferran a Vilafranca”, Olerdulae, 25-26, 1984, p. 13-18.
- MILÀ I FONTANALS, M.: Obras completas, 8 vol., Barcelona 1888-96.
- MOLAS, J.: “Els estudis de literatura: l’escola històrica”, L’aportació de la universitat catalana a la ciència i a la cultura, L’Avenç, 1981, p. 155-159.
- — “Sobre la periodització en les històries generals de la literatura catalana”, Symposium in honorem prof. M. de Riquer, UB / Quaderns Crema, Barcelona 1986, p. 257-276.
- Universitat de Barcelona. Acte inaugural del curs 1985-1986. Celebració del Centenari de Manuel Milà i Fontanals (1818-1884). Discursos commemoratius per Joaquim Molas i Martí de Riquer, UB, 1985.