Fill del prestigiós geògraf Pau Vila, continuà la vocació paterna, per bé que, de jove, la compatibilitzà amb una intensa activitat com advocat que, de fet, fou la carrera que seguí a la Universitat de Barcelona. Segurament influït pel seu pare, la seva concepció geogràfica comprèn el conjunt de les ciències socials i, especialment, la història. Ell mateix explicà l’estreta relació entre les dues disciplines: «no hi ha fet geogràfic que no s’hagi produït en relació a una etapa històrica, ni hi ha qüestió històrica que no s’hagi fet en un marc geogràfic». De l’època juvenil data ja el seu compromís polític catalanista i esquerrà. Inicialment adscrit al grup d’Estat Català comandat per Francesc Macià (Vila participà, a divuit anys, en l’intent d’insurrecció de Prats de Molló de 1926), fou un dels signants de l’acta fundacional d’Esquerra Republicana de Catalunya (1931), partit al qual es vinculà per a tota la vida. Mestre a les escoles normals de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana, fou jutge del Tribunal Tutelar de Menors i, durant la guerra, fou capità del cos jurídic militar de l’exèrcit republicà. El 1939 s’exilià primer a Colòmbia (fins el 1943) i, després, a Veneçuela. En aquest darrer país (on residí durant el període 1944-78) desenvolupà la part més important de la seva carrera com a geògraf i com a professor, tasca que desenvolupà a la Universitat Central i a la Universitat Catòlica Andrés Bello. Allí publicà la seva monumental Geografia de Venezuela (1950-67, 24 vol.). De nou a Catalunya el 1978, s’incorporà a la política activa –fou diputat per ERC al Parlament de Catalunya– i continuà la seva obra d’investigació geogràfica, com ho palesen els seus nombrosos articles apareguts els anys noranta en la revista de la Societat Catalana de Geografia (entitat filial de l’IEC que contribuí a fundar el 1935), amb la publicació, el 1998, de la seva Aportació a la terminologia geogràfica catalana (que registra uns 3 500 termes recollits al llarg de trenta anys) o la redacció de l’assaig Catalunya, rius i poblament, on volgué demostrar que no es pot separar el poblament de l’existència d’un corrent d’aigua. D’aquesta darrera etapa és també el volum de memòries Temps viscut 1908-1978 (1989).