Fill d’una família obrera sense gaires recursos, de petit es revelà tan brillant durant els cursos complementaris de Rougemont-le-Château, que fou admès a l’Ecole Normale d’Instituteurs de Vesoul a setze anys. Posteriorment, fou admès a l’Ecole Normale de Melun. Seguí els cursos a la Sorbona i, sense cap dubte, Henri Focillon fou el primer que li desvetllà la passió per l’art. Entrà a Saint-Cloud el 1938 i, seguint els consells del director Oscar Auriac, que esdevingué el seu protector, s’orientà cap els estudis d’història. Tanmateix, la seva escolaritat fou interrompuda per la Segona Guerra Mundial. Contrari a l’armistici del 1940, no amagà la seva hostilitat envers els ocupants alemanys i hagué de refugiar-se a Suïssa durant uns quants mesos, on perfeccionà l’alemany i el llatí. L’any 1941 guanyà una plaça de professor a Beauvais, després del seu èxit en el concurs de les Escoles Primàries Superiors, però no en prengué possessió perquè Oscar Auriac li confià la reorganització de la biblioteca de Saint-Cloud, una part de la qual havia estat cremada pels alemanys, que ocuparen alguns edificis del complex. Del 1942 al 1945, tot i assumint les funcions de bibliotecari, passà la llicenciatura, el Diploma d’Estudis Superiors i les oposicions de professor. Fou professor al Liceu Aragó de Perpinyà –del 1945 al 1954– i utilitzà el seu temps lliure per a explorar sistemàticament tots els racons i indrets de la Catalunya del Nord. El seu fervor cristià l’empenyé a privilegiar la visita a diverses esglésies i capelles de la regió. El priorat de Serrabona l’impressionà tant que l’orientà cap a l’estudi de l’art romànic, al qual consagrà la part més important de la seva obra. Des del 1941, en col·laboració amb Pere Camó i Josep Sebastià Pons –dos escriptors catalans de renom–, publicà un primer treball dedicat a Serrabona. L’any següent, les Edicions de la Tramuntana emprengueren la publicació de la sèrie dels volums dedicats a l’escultura romànica al Rosselló. Des de fa més de mig segle, l’autor no ha deixat d’escriure i de descobrir l’esplendor del patrimoni nord-català. Fou, successivament, agregat de recerca al Centre Nacional de la Recerca Científica (CNRS) (1954-58), encarregat de cursos a la Facultat de Lletres de Tolosa de Llenguadoc, professor titular el 1962 –any en què defensà a la Sorbona, sota la direcció d’Elie Lambert, la seva tesi consagrada a l’art al Regne de Mallorca– i catedràtic a la Universitat de Tolosa, on restà fins a la seva jubilació el 1979. Nomenat conservador de les antiguitats i objectes d’art dels Pirineus Orientals, el Consell General li encarregà l’inventari de les pintures del departament. Durliat denuncià l’escàndol de les pintures de la capella de Casesnoves, venudes el 1954 per l’alcalde i conseller general a col·leccionistes privats i al Museu de Ginebra.
Els cursos de Durliat han marcat profundament els seus alumnes, ja sigui al Liceu de Perpinyà, a la Universitat de Tolosa o a l’Ecole Normale Supérieure. De la mateixa manera, amb les seves conferències ha enlluernat auditoris molt diversos i, fins i tot, ha suscitat moltes vocacions. Amb els seus estudis –més de 467 títols– ha contribuït al desenvolupament de la història de l’art medieval del Migdia francès.
D’altra banda, és membre corresponent de la RABLB, de la RABASJ, de l’IEC i de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Ha estat guardonat amb els premis Fould (1956) i Duseigneur (1959 i 1971) de l’Académie des Inscriptions et Belles Lettres. Fou nomenat corresponent francès de l’Académie des Inscriptions et Belles Lettres al desembre del 1974, en el lloc de Michel de Boüard. Finalment, Durliat fou distingit amb el nomenament de Chevalier de l’Ordre National du Mérite i obtingué la Croix de Guerre 1939-45.
De la seva bibliografia sobresurten les cròniques següents: “Le cimetière wisigotique d’Estagel”, Les Etudes Roussillonnaises, I (1951), i “Eglises romanes oubliées du Bas Languedoc”, Cahiers de Civilisation Médiévale, XXXVII (1995). Entre les seves 10 biografies cal destacar els homenatges a Sylvain Stym-Popper, Cahiers de Civilisation Médiévale, XII (1969) i Louis Grodechi, Formes, 4 (1982). Ha publicat 177 articles; entre els primers destaca “Le Dévôt Crucifix de Perpignan”, Les Etudes Roussillonnaises, II (1952) i, entre els darrers, “Le Christ souffrant du XII° au XVl° siècles”, Le Monde de la Bible, 97 (1996). També són remarcables els publicats a l’Encyclopédie Universalis: “L’art roman”, “L’art espagnol”, “Catalogne”, “Aragon”, “Navarre”, “Castille”, “Andalousie”, etc. També ha escrit 14 prefacis, com el del Dictionnaire des Eglises de France (1966), el del volum dedicat al Rosselló de l’obra Catalunya Romànica (1993), i a Toulouse et le Languedoc: la sculpture gothique XIIIe-XIVe siècles (1998). Ha participat en 16 volums dels Congrès Archéologiques de France (1950, 1954, 1959, 1970, 1913, 1975 i 1982), però també en un bon nombre de centres d’estudis locals, i reculls d’estudis oferts, per exemple, al degà Augustin Fliche (1952), a Otto H. Förster (1960), a Jaume Vicens i Vives (1965), a René Crozet (1966), a Roberto Salvini (1984), a Henri Focillon (1986), a Ramon d’Abadal i de Vinyals (1994) i a Joan Ainaud i de Lasarte (1998). Finalment, entre els 33 volums que ell mateix ha redactat, cal citar –sense comptar la seva tesi, publicada el 1962 i traduïda al català el 1964– quatre volums de la col·lecció “Zodiaque”: Roussillon roman (1958, 4ª ed. renovada el 1986; traduïda al català el 1973, al castellà el 1988 i a l’alemany el 1988), Pyrénées romanes (1969), Haut-Languedoc roman (1978) i Espagne romane (1995, traduït al castellà el mateix any). Per acabar, cal afegir dos dels més esplèndids volums de les prestigioses edicions d’art Mazenod: L’art roman (1982, traduïda a l’alemany el 1983) i Des barbares à l’an mil (1985, traduïda a l’alemany el 1987).