Catedràtic d’història medieval a la Universitat de Nàpols, s’especialitzà en el comerç baixmedieval. La seva obra es caracteritza per un notable rigor científic i pel profund coneixement dels mecanismes comercials de la Mediterrània a la darreria de l’Edat Mitjana. Les seves primeres investigacions s’inscriuen en el context en què tant Federico Chabod a Itàlia com Jaume Vicens i Vives a Catalunya feien reviscolar temes que posteriorment tingueren una bona acollida entre els medievalistes (l’estudi del comerç mediterrani, l’expansió de la corona catalanoaragonesa o les crisis econòmiques baixmedievals). El 1972 publicà la seva principal monografia, I mercanti catalani e l’espansione della Corona d’Aragon nel secolo XV, de la qual hi ha una edició catalana (Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalano-aragonesa al segle XV, 1976). Amb aquesta obra, l’autor s’introduí en l’intens debat sobre la pretesa crisi catalana del s. XV, iniciat per Jaume Vicens i Vives i Pierre Vilar en la dècada del 1950. L’historiador italià negà que hi hagués una veritable crisi a Catalunya durant el s. XV, perquè els paràmetres comercials havien restat pràcticament sense canvis substancials respecte del s. XIV. D’aquesta manera, s’enfrontà decididament a les tesis de Claude Carrère, que havia publicat en una monografia sobre la Barcelona del mateix període però que arribà a conclusions oposades.