Utilitzà els pseudònims Quintus Moderatus Censorinus i Mateu Massanet. El 1733 ingressà a la Companyia de Jesús i ensenyà humanitats, retòrica, filosofia i teologia en diversos col·legis de l’orde. El 1742, i durant sis anys, ocupà la càtedra de filosofia suarista de la Universitat de Cervera i establí una profunda amistat amb l’humanista Josep Finestres. Fou un dels primers que qüestionà l’escolasticisme a Catalunya i un dels impulsors de la reforma de la filosofia a Cervera. Passà després al rectorat del Col·legi de Barcelona, on col·laborà amb el bisbe Asensi Sales. Entre el 1760 i el 1763 fou rector del Col·legi de Sant Bernat de Cervera i els tres anys següents ocupà el rectorat del Col·legi de Gandia i la cancelleria d’aquella universitat. La proximitat de la ciutat de Gandia amb la població d’Oliva (Safor), on nasqué l’erudit Gregori Maians, li permeté enfortir unes relacions intel·lectuals que ja eren molt intenses des de feia anys. Quan es decretà l’expulsió dels jesuïtes el 1767 es trobava al Col·legi Imperial de Madrid preparant la publicació d’uns comentaris d’Idaci fets pel pare Ignasi Garzón i l’ampliació de la Història Natural de Catalunya, escrita al principi del s. XVII pel pare Pere Gil. A l’exili italià, primer estigué a Roma i, finalment, s’establí a Ferrara, on desenvolupà una destacada activitat com a llatinista i crític. El 1756 s’endinsà en els estudis històrics quan Asensi Sales li encarregà la formació d’un episcopologi de la seu barcelonina. En un primer moment, Sales havia ofert l’empresa a Maians però aquest s’excusà; així doncs, Aimeric, amb fama de crític fi, es lliurà a remoure els arxius de Barcelona i a cercar notícies en les històries antigues. Maians, per la seva banda, col·laborà estretament en el projecte oferint informacions i corregint els capítols de l’obra que Aimeric periòdicament li trametia per carta (correspondència editada per Pere Blanco Trias). Malgrat l’alt grau d’entesa entre tots dos erudits, dissentien en dues qüestions: en l’existència de sant Sever, bisbe i màrtir de Barcelona, i en la consideració historiogràfica del jesuïta toledà del s. XVI Jerónimo Román de la Higuera. La primera dissensió és un clar reflex de les diferents actituds adoptades per la crítica respecte de les tradicions històriques. Maians considerava que un fet no documentat legítimament no es podia tenir per cert; Aimeric, en aquest aspecte concret, adoptà una actitud més laxa i, tot evidenciant el seu desapassionament, considerava massa “sever” deixar els barcelonins sense cap sant Sever quan, en realitat, se’n reivindicaven dos. El jesuïta de Bordils basava la seva posició en la tradició recollida pel pare Higuera, mentre que Maians considerava que el pare Higuera havia estat precisament l’inventor d’aquesta tradició. Malgrat aquesta desavinença, Maians lloà efusivament l’obra d’Aimeric quan el 1760 s’edità amb el títol de Nomina et Acta Episcoporum Barcinonensium. L’episcopologi, que relacionava i comentava els bisbes que havien ocupat la seu barcelonina des del principi fins a l’any 1759, incloïa una carta de Maians en què defensava la seva posició sobre sant Sever, la qual cosa provocà una rèplica de Jaume Caresmar que sortí impresa l’any 1764. Durant els anys de pelegrinatge pels diversos centres educatius on fou destinat, Aimeric anà anotant, esmenant, ampliant, corregint i traduint al castellà l’original català de la Història geogràfica i natural de Catalunya del pare Gil. El resultat final modificà tant els manuscrits del pare Gil que resulta difícil establir una clara paternitat de l’obra. Josep Iglésies, després d’un examen acurat, atribueix més pes a la mà d’Aimeric que a la del seu inspirador. L’obra, també examinada per Maians, era dividida en dues parts: la primera estava dedicada a la geografia de Catalunya i, la segona, a l’imperi de la naturalesa que, a la vegada, se subdividia en el regne mineral, el regne vegetal i el regne animal. Del conjunt només es conserven els manuscrits dedicats al regne vegetal i al regne animal. Aquest darrer, conservat a la Biblioteca del Palau Reial de Madrid, fou editat per Josep Iglésies el 1949, mentre que el manuscrit dedicat al “Reyno Vegetable” roman inèdit a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia. No es pot considerar Aimeric un naturalista o un científic, ja que el jesuïta es limità a fer una recopilació de dades. La seva aportació es restringeix a l’àmbit filosòfic, moral i literari i el seu objectiu fou la divulgació. Al marge de la curiositat que produeixen els detalls —erudits i casolans alhora— sobre les plantes i els animals del Principat, resulta especialment interessant el capítol final del llibre del regne animal on explica «el temperamento sano y robusto de los catalanes, de su fecundidad y de la población de Cataluña». En aquest apartat descriu el geni i l’aplicació dels catalans per l’agricultura, el comerç i les arts; la inclinació dels catalans per l’art militar, la música, la poesia, la pintura i les ciències especulatives, i també pels temes econòmics i religiosos.
Lectures
- BENÍTEZ, J.M.: “Els escrits filosòfics del jesuïta Mateu Aymerich d’abans de l’expulsió carlotercista de 1767”, Revista Catalana de Teologia, 24/1, 1999, p. 109-154.
- BLANCO, P.: “De la correspondencia epistolar del P. Mateo Aymerich, S.I. con Gregorio Mayans”, Almanaque de “Las Provincias”, València 1948.
- CASANOVAS, I.: Josep Finestres. Estudis Biogràfics, Biblioteca Balmes, Barcelona 1932.
- IGLÉSIES, J.: Mateu Aymerich, S.I. (1715-1799) i la seva História Geográfica y Natural de Cataluña seguit de la transcripció del volum dedicat al regne animal, segons el Manuscrit inèdit del Palau Reial de Madrid, Barcelona 1949 (“Quaderns de Geografia”, 2).
- MESTRE, A.: Ilustración y reforma de la Iglesia. Pensamiento político-religioso de Don Gregorio Mayans y Siscar (1699-1781), Publicaciones del Ayuntamiento de Oliva, 1968, p. 72-75.
- PAPA, E.: “Aymerich, Matteo”, Dizionario biografico degli italiani, 4, Roma 1962, p. 733-734.