Clergue, mestre en teologia i en arts, el 1435 fou nomenat capellà d’Alfons el Magnànim. Residí a Nàpols del 1453 al 1466, i en tornar a València ocupà el càrrec de sotssagristà de la catedral. Se li atribueix la confecció del text que, ara com ara, és conegut amb el títol de Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, d’ençà que el 1932 Sanchis i Sivera l’identifiqués com l’autor d’aquell manuscrit que fins llavors es considerava d’autor anònim en les bibliografies valencianes del s. XVIII (després de l’edició de Sanchis i Guarner també hi ha hagut la de V.J. Escartí el 1988 i la de M.D. Cabanes i Pecourt el 1991).
Miralles, pel que explica en els seus escrits, probablement acompanyà el rei Alfons en les seves campanyes italianes, a Nàpols i a Milà, i se sap que estigué a París, estudiant i tenint cura de certs fadrins que hi cursaven estudis a càrrec de la Corona, el 1455. A més, conegué personalment Alfons de Borja, futur papa Calixt III, pel qual no sentí cap simpatia, com tampoc per la resta de la família Borja, a la qual retreu el seu nepotisme tot dient-los que s’esforcen, sobretot, a fer créixer la dignitat de la família.
Establert ja a València com a sotssagristà de la seu, escriví una notícia en el seu Dietari a partir de la qual Sanchis i Sivera aconseguí d’identificar-lo: «Dissabte, a VII de noembre [1477], hora de l’alba, mossén Nofre Ivanyes, volent dir missa en l’altar del Pilar, d’en Jaume Eiximeno, notari, aparellat esperant que tocàs l’alba, com se volc vestir, lo càzer li fonc furtat, lo qual era de la secrestia, de què hi aplegaren. E fonc fet un altre càlzer ab los senyals de Luna e de Roig e de Garba, e fonc donat a la sacrestia; e yo fiu albarà al dit mossén Nofre com havia rebut lo dit càlzer e mès en la sacrestia.» Pel que es pot deduir d’aquesta informació, l’autor era empleat a la seu de València, i l’encarregat de rebre els objectes de la sagristia era el sotssagristà, dignitat eclesiàstica que en aquell moment ocupava un clergue anomenat Melcior Miralles. Aquesta informació i alguna altra més aportada per Sanchis –però no pas la notícia d’haver estat nomenat capellà del rei Magnànim– permeten atribuir el text a l’esmentat personatge catedralici. En qualsevol cas, dilucidar el nom de l’autor del Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim no és cap qüestió fonamental perquè no té pràcticament cap protagonisme en l’obra. N’hi ha prou de saber que fou un clergue que acompanyà el rei en les seves campanyes italianes i que, després de viure un cert temps a la Nàpols conquerida de poc, tornà a València i començà a contemplar els esdeveniments molt més allunyat del seu centre que no ho havia estat fins aleshores. En última instància, segurament hi havia més d’una desena de clergues servidors de la casa reial a la cort napolitana que podrien haver compilat aquell text sense que en variés gaire el resultat final.
Tot i els seus contactes amb Itàlia i a pesar que disposava d’una matèria adient per a elaborar una crònica important –la conquesta de Nàpols i les empreses del Magnànim, i encara la guerra de Catalunya contra Joan II–, Miralles no passà de ser un simple relator de notícies que sovint no arribà a enllaçar. I tampoc no acabà de donar als seus apuntaments una forma narrativa més pròpia de les cròniques àuliques medievals del nostre país, que potser coneixia, atès que pogué consultar-les en alguna biblioteca de les que tingué a l’abast. Tanmateix, la seva obra ha estat utilitzada pels erudits i estudiosos valencians des del s. XVIII fins als nostres dies perquè, si bé l’autor sembla que pretenia confegir una història universal –per això comença amb l’“edificació” d’Espanya per Tubal, net de Noè–, en arribar al seu temps assoleix l’estructura dietarística i esdevé una crònica localista de València, cosa que la converteix en un ric arxiu dels costums i els esdeveniments quotidians de la ciutat al final del s. XV. Aquests apartats on l’autor deixa testimoni escrit de la societat contemporània són, de fet, els més reeixits, sovint molt coloristes, i s’hi pot entreveure la seva personalitat: fou un home atent a les novetats i, també, a les notícies del moment, amant de la monarquia i de l’Església. Encara que la ideologia del capellà del Magnànim apareix poc definida en la seva crònica, hi ha indicis suficients per a situar-lo en el grup de servidors afectes i agraïts al rei Alfons, pel qual sentí una veritable admiració. Però l’obra de Miralles també és interessant per un altre aspecte: es pot veure perfectament la concepció particularista que, en historiografia, començava a imposar-se al Regne de València, un territori que, encapçalat per la capital, prenia consciència a poc a poc del seu paper destacat i capdavanter en una Corona d’Aragó on el mateix Aragó i el Principat de Catalunya passaven per moments de crisi i dificultats. I una bona prova d’això són les opinions que l’autor expressa contra els catalans revoltats.
En qualsevol cas, Miralles deixà un interessant paper memorialístic i potser inicià el gènere de la dietarística en terres valencianes, amb un text que busca la formalitat de les grans cròniques a l’ús. De fet, el manuscrit que segurament ell mateix enllestí –o algú, per ell– presenta característiques pròpies d’un text destinat a la casa reial o a algun gran nucli de poder polític o religiós del país.