Desenvolupament enciclopèdic
La microhistòria nasqué al final de la dècada del 1970 a Itàlia com una modalitat més de l’anomenada nova història, un moviment historiogràfic molt heterogeni, aliat contra el determinisme de les explicacions econòmiques, demogràfiques i geogràfiques. Davant l’abstracció dels grans models, la microhistòria, aprehenent mètodes característics de l’antropologia, elabora una minuciosa reconstrucció de la “vida real” a través de les descripcions denses que possibiliten els marcs d’estudi relativament reduïts. La reducció de l’escala d’anàlisi ha estat un dels aspectes que més ha contribuït a confondre la microhistòria amb la història local. Si per als estudis locals la reducció d’escala suposa una disminució geogràfica, per a la microhistòria implica la intensificació d’un procediment analític aplicable a qualsevol espai. En el primer cas s’avala, es matisa o es qüestiona la història general i, en el segon, es posen al descobert factors que anteriorment no havien estat observats. Així, per exemple, davant dels conceptes apriorístics de grup social, estament o categoria socioprofessional, la microhistòria situa en el centre de la seva anàlisi l’individu (la biografia) i les relacions que estableix amb altres individus (xarxes relacionals). A partir de l’estudi dels vincles (de parentiu, d’amistat, religiosos, d’edat, de gènere, de veïnatge, lingüístics, de riquesa, etc.) s’expliquen les conductes de les persones. No s’amaga al lector la complexitat del procés, és més aviat al contrari. A diferència de les històries tradicionals, construïdes sota el principi d’autoritat, la microhistòria incorpora en el relat els procediments d’investigació, les limitacions documentals i les construccions interpretatives. L’objectiu és elaborar una narració en què la informació dosificada faci l’efecte que s’està indagant. Per aquesta raó, la microhistòria resulta molt atractiva per al lector i ha estat un èxit editorial.
A Itàlia, la microhistòria germinà com a pràctica historiogràfica, sense cap cos d’ortodòxia teòrica. El seu punt de partida –inconscient– fou la famosa obra de Carlo Ginzburg, Il formaggio e i vermi (1976), i els seus productes es recolliren en la revista Quaderni Storici i en la col·lecció “Microstorie”, creada per l’editorial Einaudi el 1981. Altres practicants de la microhistòria han estat Giovanni Levi, Osvaldo Raggio, Raul Merzario, Franco Ramella i Simona Cerutti. No fou fins al principi dels anys noranta quan la microhistòria començà a ser cautelosament teoritzada per alguns dels seus impulsors. El 1991, G. Levi aprofundí sobre aquest tema en l’article “On microhistory”, i el 1994 C. Ginzburg oferí la seva interpretació del fenomen en l’article “Microhistoria: dos o tres cosas que sé de ella”.
Aquesta reflexió tardana sobre la microhistòria creà moltes ambigüitats i manifestes confusions quan el concepte fou importat al nostre país. Durant la dècada del 1980, la revifalla de la història local es vinculà al fenomen italià de la microhistòria com una manera de deslligar-se d’aquella història localista produïda pels erudits i pels antiquaris del s. XIX i de les sis primeres dècades del s. XX. És indubtable que des del 1960 la història municipal, comarcal, provincial i regional s’ha renovat profundament i ha produït resultats molt valuosos, però molt pocs (o cap) s’aproximen a les directrius comunes de la microhistòria segons la sistematització de G. Levi. A Catalunya i, sobretot a València, hi ha hagut un gran interès pel debat sobre la microhistòria. Levi difongué la nova tècnica d’anàlisi històrica a través de la seva participació en col·loquis (“L’espai viscut”, 1988), cursos de doctorat (UAB, 1992), entrevistes (L’Avenç, 1989; Mètode, 1993, i Manuscrits, 1993) i articles. A més, un bon nombre d’historiadors catalans ha contribuït a propagar la microhistòria amb estudis; en aquest sentit destaquen, entre d’altres, Pedro Ruiz Torres, Justo Serna i Anaclet Pons. Aquests dos darrers publicaren en el llibre Cómo se escribe la microhistoria. Ensayo sobre Carlo Ginzburg (2000), tot un compendi sobre aquesta matèria. Tanmateix, aquest esforç de teorització no ha anat acompanyat de treballs amb aquesta tècnica d’anàlisi històrica. Atès que no manquen fonts documentals per a realitzar construccions microhistòriques, només cal atribuir a la indolència o a la suspicàcia aquesta mancança d’exemples pràctics. A Catalunya, Josep Fontana manifestà un cert recel envers aquesta tècnica en el llibre La història després de la fi de la història (1992): «La “microhistòria” a la italiana [...] ha intentat de barrejar conjuntament textos que [...] no passen d’anècdotes (story més que history), amb d’altres que exploren casos individuals que poden situar-se en un context, ni que sigui per discutir-ne la pretesa universalitat de les regles amb què se’ls interpreta habitualment. Més abusiu resulta [...] que els cultivadors d’aquesta escola pretenen apropiar-se noms com el d’E.P. Thompson.» També l’historiador saragossà Julián Casanova posà de manifest certs dubtes sobre la microhistòria: conté un detallisme erudit i trivial, fa una recerca d’un passat nostàlgic que evita plantejar les problemàtiques del present i beatifica les fonts documentals. Per aquestes raons, la potent historiografia marxista catalana no acceptà el plantejament metodològic proposat per aquests historiadors italians desencisats amb el determinisme marxista, encara que molts d’ells l’havien practicat abans dels anys setanta. Tot i que la denominació microhistòria es troba gairebé desterrada dels treballs històrics, la seva influència és inqüestionable en les tendències més dinàmiques de la historiografia actual, com ara els estudis sobre la història de la cultura i sobre la història de la família. La revista valenciana Taller d’Història s’ha erigit en la principal difusora de la microhistòria.
Lectures
- AMELANG, J.S.: “Microhistory and its Discontents: the View from Spain”, a BARROS, C. (ed.): Historia a debate, vol. 2, Santiago de Compostel·la 1995, p. 307-312.
- CASANOVA, J.: “Història local, història social i microhistòria”, Taller d’Història, 6, 1995, p. 3-8.
- FONTANA, J.: La història després de la fi de la història, Eumo, Vic 1992.
- GINZBURG, C.: “Microhistoria: dos o tres cosas que sé de ella”, Manuscrits. Revista d’Història Moderna, 12, 1994, p. 13-42.
- LEVI, G.: “Sobre microhistoria”, a BURKE, P. (ed.): Formas de hacer historia, Alianza, Madrid 1993, p. 119-143.
- PRO RUIZ, J.: “Las élites de la España liberal: clases y redes en la definición del espacio social (1808-1931), Historia Social, 21, 1995, p. 47-69.
- RUIZ TORRES, P.: “Microhistòria i història local”, L’espai viscut. Col·loqui Internacional d’Història Local, Diputació de València, 1989, p. 71-92.
- SERNA, J.; PONS, A.: Cómo se escribe la microhistoria. Ensayo sobre Carlo Ginzburg, Frónesis, Madrid 2000.