Vida i obra
Fill d’una família de la burgesia barcelonina, el pare, Antoni M. Batllori de Orovio, era fabricant tèxtil i llicenciat en filosofia i lletres, i reuní una ben nodrida biblioteca i una important col·lecció d’art. La mare, Paula Munné de Escauriza, era nascuda a l’Havana, motiu pel qual la llengua familiar dels Batllori era el castellà. Entre les amistats de la família destaca la de l’historiador i sacerdot jesuïta Ignasi Casanovas (1872-1936), que fou director espiritual dels pares. Acabats els estudis de batxillerat, que realitzà de manera brillant al col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp, Batllori entrà a la universitat a setze anys, i hi cursà les carreres de filosofia i lletres (com a estudiant oficial) i de dret (com a alumne lliure) (1925-28). Durant aquests anys es forjà la seva actitud intel·lectual i política. Sota la dictadura de Primo de Rivera, l’ambient estudiantil es caracteritzà per una forta oposició al règim, que guanyà aquella generació d’estudiants per a la causa del catalanisme i de la democràcia. En el pla cultural, el noucentisme continuava essent hegemònic. La Universitat de Barcelona era una institució pesant i rutinària, molt allunyada de la vida civil i intel·lectual del país. Tanmateix, alguns professors adoptaren nous mètodes de recerca i de docència, entre els quals Batllori destacà dos, que poden ser considerats els seus mestres: J. Rubió i Balaguer i A. de la Torre. Rubió era director de la Biblioteca de Catalunya i obrí als seus alumnes els fons de la institució. De la Torre dirigia dues hores diàries de pràctiques a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Amb ells, els estudiants s’introduïren en els mètodes de la recerca històrica i historicoliterària, dins els paràmetres neopositivistes d’arrel alemanya que aleshores imperaven a Europa. Batllori també fou influït per P. Bosch i Gimpera, els professors de llatí J. Balcells i Ll. Segalà, i A. Rubió i Lluch. Durant els anys universitaris, col·laborà amb la Biblioteca Balmes, institució fundada pel pare Casanovas amb la intenció de convertir-la en un centre superior de cultura religiosa.
A l’octubre del 1928, M. Batllori ingressà al noviciat de Gandia de la Companyia de Jesús. El 1930 es traslladà a Veruela per realitzar els estudis jesuítics d’humanitats. Per al jove llicenciat, els estudis jesuítics d’aquells anys resultaren carrinclons i passats de moda. D’altra banda, en els ambients eclesiàstics s’havia instal·lat un reaccionarisme ferotge, com recordà alguns anys més tard. El 1932, els membres de la Companyia de Jesús a l’Estat espanyol s’exiliaren a Itàlia, i Batllori continuà els estudis d’humanitats a San Mauro Torinese, a Avigliana, prop de Torí. Després hi realitzà els estudis de filosofia (1933-36). Entre els professors d’aquella època destaquen els pares F.M. Palmés, un dels introductors de la psicologia experimental a Catalunya, i R. Puig-refagut, cosmòleg.
L’exili italià proporcionà al jove Batllori la primera oportunitat de realitzar una recerca de gran abast. El pare I. Casanovas havia iniciat una línia de treball sobre l’ambient cultural dels jesuïtes de la Universitat de Cervera al s. xviii, en el qual creia percebre la llavor intel·lectual de la Renaixença. Aquesta línia d’investigació requeria una continuïtat a Itàlia, on s’exiliaren la majoria de jesuïtes catalans com a conseqüència de l’expulsió del 1767, i Batllori fou escollit com a persona idònia per a fer-se càrrec de la recerca. Però ja abans, havia descobert un gran nombre de manuscrits catalans medievals a les biblioteques torineses i per això sol·licità a Casanovas poder aprofitar l’estada als arxius i biblioteques italians per a endegar també una investigació paral·lela sobre la influència de la cultura catalana medieval a Itàlia. Durant els estius del 1933, 1934 i 1936, menà un particular Iter italicum «arxiu rere arxiu, biblioteca rere biblioteca [...], des de Trento fins a Nàpols, Sicília i Malta». I, mentre resseguia la petja dels jesuïtes exiliats del s. xviii, pogué constatar la gran presència, arreu, dels autors medievals catalans, notablement de Ramon Llull i Arnau de Vilanova. Els viatges d’aquells anys el posaren en contacte amb un gran nombre d’historiadors italians, sobretot hispanistes, com A. Farinelli, G.M. Bertini i B. Croce.
L’esclat de la Guerra Civil Espanyola suspengué aquelles recerques i coincidí amb l’inici dels estudis de teologia a Sanremo (1936-39), en un context enormement reaccionari. Per a Batllori foren uns anys tristos, marcats per una profunda crisi personal i de fe. El 1940 acabà els estudis de teologia a Oña (Burgos) i fou ordenat de sacerdot a Barcelona, amb un any de retard. Per encàrrec de la jerarquia, escriví Los jesuitas en el Levante rojo: Cataluña y Valencia 1936-39, una obra que l’enfrontà als superiors a causa dels seus trets heterodoxos i de la seva negativa a aparèixer-hi com a autor. Batllori fou un element incòmode en el context nacionalcatòlic que aleshores dominava la Companyia de Jesús i, en general, l’Església espanyola. Per això, després de llegir la seva tesi doctoral Francisco Gustá, apologista y crítico (Barcelona 1744 – Palermo 1816), a la Universitat de Madrid (1941), fou enviat a Mallorca, en una mena d’exili interior. Fins el 1947 impartí classes al col·legi d’ensenyament secundari de Monti-sion. Establí contacte amb els nuclis intel·lectuals de l’illa i promogué diverses iniciatives culturals. Daten d’aquell període, entre d’altres, l’inici de les Obras del P. Casanovas, encapçalades amb un llarg assaig biogràfic (1943), l’edició de La belleza ideal, d’Esteban de Arteaga (1943), l’edició de les Obres catalanes, d’Arnau de Vilanova (1947), que reprenia la col·lecció “Els Nostres Clàssics” després d’uns quants anys de silenci imposat, i la col·laboració en l’edició de les Obres completes del poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera (1947).
Al novembre del 1947 Batllori arribà a Roma com a membre de l’Institutum Historicum Societatis Iesu. Inicialment se li encarregà la continuació de la Biblioteca d’escriptors jesuïtes espanyols anteriors al s. xix començada pels pares J.J. de Uriarte i M. Lecina. Fou un treball compatible amb la continuació de les seves recerques, especialment a l’Arxiu romà de la Companyia i a la Biblioteca i a l’Arxiu del Vaticà. Des del 1948 col·laborà també en la revista Archivum Historicum Societatis Iesu, de la qual esdevingué director (1951-69 i 1974-81). Batllori entomà importants reptes, com la publicació dels Índices generales de la revista (1953, 1965) i l’elaboració de números extraordinaris, en ocasió del quart centenari de la mort de sant Francesc Xavier (1953) i de sant Ignasi (1956); d’altra banda, la revista assolí una important projecció internacional i un gran prestigi científic.
Paral·lelament, des del 1952, Batllori esdevingué professor d’història moderna a la Facultat d’Història Eclesiàstica de la Pontifícia Universitat Gregoriana, i el 1955 n’esdevingué catedràtic. Durant alguns anys, a més, fou professor d’història de l’Església llatinoamericana. Dirigí catorze tesis doctorals, defensades entre el 1958 i el 1990, entre d’altres les dels historiadors catalans J. Bada (sobre l’Església catalana al s. XVI) i R. Corts (sobre el pensament de Fèlix Amat). Els anys romans assenyalen la plenitud investigadora de Batllori. Juntament amb les línies de recerca ja endegades, n’inicià algunes altres de cabdals. Des del 1947 s’interessà per la figura del també jesuïta heterodox Baltasar Gracián, i la seva recerca –a Roma, Perpinyà, València i Madrid– tingué una fita significativa amb la publicació del recull Gracián y el Barroco (1958). Inicià els estudis americanistes arran del seu primer viatge al nou continent (1949-50), projectat encara en el context de la publicació de la Biblioteca, d’Uriarte i Lecina. D’aquell periple sorgí, entre d’altres, l’obra El abate Viscardo: Historia y mito de la intervención de los jesuitas en la independencia de Hispanoamérica (1953). La dedicació als temes americans s’acresqué a la mort de Pedro de Leturia (1955), quan Batllori es feu càrrec de la continuació de l’aplec documental que aquest havia iniciat sobre les rela- cions de la Santa Seu amb l’Amèrica hispana abans i després de la independència.
El descobriment de la documentació catalana dels Borja a l’Arxiu Vaticà, on es conserven vuit volums d’epístoles i escriptures privades, la majoria de les quals datades els anys 1493 i 1494, inicià una altra importantíssima línia de recerca. Ja al V Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, celebrat a Saragossa el 1952, Batllori presentà la ponència La correspondència d’Alexandre VI amb els seus familiars i amb els Reis Catòlics. Publicà també un gran nombre d’estudis sobre l’humanisme i el Renaixement. D’altra banda, remarcà el caràcter modern de la pedagogia de sant Ignasi i estudià alguns dels primers col·legis de la Companyia. Una altra recerca bàsica s’inicià amb l’oferiment d’edició de l’Arxiu Vidal i Barraquer, proposta formulada pels nebots del cardenal i per l’abat de Montserrat, Cassià M. Just. Per decisió de Batllori, la documentació fou publicada, de manera gairebé exhaustiva, tan sols per al període de 14 d’abril de 1931-18 de juliol de 1936. L’empresa assolí, però, unes dimensions ingents –amb 1 332 documents transcrits–. Amb l’ajut del navarrès Víctor Manuel Arbeloa, l’edició de l’Arxiu Vidal i Barraquer ocupà Batllori durant els anys 1968-91, període en el qual, cada estiu, es tancà a Montserrat per fer avançar l’obra. L’aplec, que duu el suggestiu subtítol Església i Estat durant la Segona República Espanyola, 1931-1936, ha estat considerat el recull documental més important publicat sobre aquell període.
Els anys romans de Batllori assenyalen també la seva màxima projecció internacional. Participà en els congressos internacionals de ciències històriques, represos el 1950. Fou membre del Bureau del Comitè Internacional de Ciències Històriques (1970-80) i dels comitès estatals d’Espanya (des del 1955) i de la Santa Seu (1964). A banda de les nombroses relacions amb l’exili republicà, mantingué els contactes amb els nuclis culturals dels Països Catalans i de Madrid. L’ingrés a la Real Academia de la Historia (1957) representà el seu reconeixement per la comunitat historiogràfica espanyola. L’edició de Vuit segles de cultura catalana a Europa. Assaigs dispersos (1958) inicià la divulgació de la seva obra en terres catalanes. Un efecte similar en terres hispàniques, bé que limitat a un públic més erudit, tingué la publicació del recull La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos (1966). En llengua catalana publicà també els reculls Catalunya en l’època moderna: Recerques d’història cultural i religiosa (1971), Galeria de personatges: de Benedetto Croce a Jaume Vicens i Vives (1975), A través de la història i la cultura (1979) i Orientacions i recerques. Segles XII-XX (1983). En castellà, cal destacar-ne Humanismo y Renacimiento. Estudios hispano-europeos (1987). Des del 1980, data de la seva jubilació universitària, el pare Batllori estigué cada cop més vinculat a Barcelona, i d’ençà del 1997 fixà la seva residència habitual a Catalunya. El 1992 s’inicià l’edició de la seva Obra completa, a càrrec de l’editorial Tres i Quatre i sota la direcció d’E. Duran (1993-2002). El projecte, organitzat en vint volums de grans dimensions, comptà amb la participació directa de Batllori, que es feu càrrec de la revisió dels textos. L’any 2000 publicà l’obra Records de quasi un segle, de caràcter autobiogràfic, amb una edició a cura de C. Gatell i G. Soler. També escriví De l’Edat Mitjana als temps moderns i contemporanis. Cinc converses sobre els meus escrits, edició a cura de C. Carreras (1994).
El conjunt de la seva obra destaca per diverses idees força. En un sentit geogràfic, aprofundí les relacions Catalunya-Europa (a banda de les incursions, notables, en la història de Llatinoamèrica). En el pla temporal, ressaltà el trànsit de la medievalitat a la contemporaneïtat (s xiii-xx). En l’àmbit temàtic, les seves obres s’inscriuen en el binomi història cultural-història religiosa, enteses totes dues com a regions de la història total. Des d’un punt de vista metodològic, la seva noció de la història és notablement deutora dels seus mestres –Rubió i Balaguer i De la Torre–, i es caracteritza pel respecte a les fonts, però també per la seva reinterpretació crítica. Pel que fa a l’estil, Batllori excel·lí per la qualitat de la seva prosa.
El pare Batllori era doctor honoris causa per les universitats de València (1975), Barcelona (1978), UNED (1993) i de les Illes Balears (1994) i també, de forma conjunta, per les universitats d’Alacant, Barcelona, Autònoma de Barcelona, Politècnica de Catalunya, Jaume I, Girona, Pompeu Fabra, Ramon Llull, Rovira i Virgili, Lleida i Vic (2002). Entre moltes altres distincions que rebé, destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1990) i el premi Príncipe de Asturias de ciències socials (1995).
Lectures
- ALCOBERRO, A.: Miquel Batllori, Fundació Catalana per a la Recerca, Barcelona 2000.
- BENÍTEZ, J.M.: Jesuïtes i Catalunya: fets i figures, PAM, monestir de Montserrat, 1996.
- AUTORS DIVERSOS: Jornades sobre l’obra de Miquel Batllori. Barcelona, 3 i 4 de març de 1997, Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció Historicoarqueològica, IEC, Barcelona 1998.
- — “Miquel Batllori. Una historiografía puntual de la cultura occidental”, Anthropos, 112, 1990.
- — Miscel·lània entorn de l’obra del pare Miquel Batllori, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1991.
- — Studia Historica et Philologica in Honorem M. Batllori, Publicaciones del Instituto Español de Cultura, Roma 1984.
- SOLERVICENS, J. (ed.): Miquel Batllori, historiador humanista. Cicle sobre la seva obra (17 de febrer – 17 de març de 1998), Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona – Fundació Caixa de Sabadell, Barcelona 1998.