Vida i obra
Acabà els estudis d’enginyer tèxtil a l’Escola Industrial de Terrassa el 1925 i exercí la seva professió en diverses empreses tèxtils (1928-69). Militant d’Acció Catalana, el 1932 passà a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), fundada l’any anterior, i n’ocupà diversos càrrecs fins a la Guerra Civil Espanyola. Fou l’únic membre del consell de govern d’UDC que romangué a Barcelona el 1939.
Restaurà amb Ramon Aramon els Estudis Universitaris Catalans (EUC). Coll i Alentorn, que havia estat alumne de Jordi Rubió i Balaguer als EUC (1925-27), hi tornà per seguir les seves classes (1942-45) i les de Ferran Soldevila (1944-48), ja que es considerava deixeble de tots dos. L’any 1967, succeí a Soldevila com a professor d’història de Catalunya als EUC. El 1943 fundà amb Ramon Aramon la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (refet l’any anterior), de la qual fou el primer secretari general fins el 1949. Es convertí en especialista molt destacat de la historiografia catalana, sobretot de la medieval, però també de la dels segles posteriors.
Deixeble de Rubió i Lluch i continuador de les pautes de la generació del 1917 o generació de l’Institut, Coll i Alentorn mostrà en els seus treballs l’esperit crític i el rigor erudit de la historiografia de la segona generació noucentista. De la seva producció durant els seus anys més creatius –els quaranta i els cinquanta– destaquen cinc treballs: La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons (1949), El problema de l’autenticitat del Llibre dels feits d’armes de Catalunya (1948), La historiografia de Catalunya en el període primitiu –que rebé el premi Milà i Fontanals de l’IEC l’any 1950 i es publicà el 1954–, l’edició crítica de la Crònica de Bernat Desclot (1949-51) –que guanyà el premi Enric Larratea de l’IEC el 1954 i que alguns consideren el seu treball més important–, i finalment La llegenda de Guillem Ramon de Montcada (1957). El seguiment de l’elaboració de la llegenda d’Otger Cataló el portà a la demostració que el prestigiós Llibre dels feits d’armes de Catalunya, de Bernat Boades, no era del 1420 sinó una falsificació de la segona meitat del s. XVII, feta pel descobridor del manuscrit, el frare Roig i Jalpí. El fet que aquesta obra fos una anella important en la cadena de la historiografia patriòtica catalana no aturà la tasca crítica de Coll. Els cercles acadèmics –Vicens i Vives, Riquer, Soldevila– elogiaren el sensacional descobriment, i fins i tot s’hi afegí Josep Pla. Però Vicenç Coma i Soley defensà l’autenticitat de l’obra de Boades, ja que considerava que Roig i Jalpí únicament hi havia introduït algunes modificacions i interpolacions. Des del 1953 treballà en una obra que no s’edità fins el 1990: Guifré el Pilós en la historiografia i en la llegenda. Així mateix, ajudà Ferran Soldevila en l’edició de les quatre grans cròniques (1971), redactà el darrer capítol de l’últim volum que aquest escriví sobre el regnat de Pere el Gran, i publicà la nova edició augmentada del manual del mateix autor Resum d’Història de Catalunya (1956) i el Resum d’història dels Països Catalans (1974).
Coll i Alentorn fou nomenat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1958, però no n’esdevingué membre numerari fins el 1971, quan llegí el seu discurs d’ingrés, que tractà dels successors de Vítiza a la zona nord-est del domini visigòtic. El 1961 fou elegit membre adjunt de l’IEC, Secció Historicoarqueològica, i el 1970 passà a ser-ne membre numerari. Fou també tresorer (1968-72) de la junta de govern de l’Institut, i president de la Secció Historicoarqueològica (1978-87). El 1974 fou nomenat membre corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid. També formà part de la junta consultiva d’Òmnium Cultural des del 1963 i més tard esdevingué l’assessor principal de la Fundació Jaume I, que assegurà la supervivència de l’Editorial Barcino, protagonista d’una tasca fonamental d’edició de clàssics catalans medievals i de publicació de breviaris de temes cabdals.
Durant quaranta-sis anys (1941-87) impartí cursos d’història de Catalunya de diversos nivells i extensions. Fou professor no numerari de la Universitat de Barcelona (1969-77) i de l’Escola de Biblioteconomia (1972-80). L’any 1984 es publicà Miquel Coll i Alentorn. Miscel·lània d’homenatge en el seu vuitantè aniversari, amb treballs de Carme Illa, Hilari Raguer, Josep M. Salrach i M. Montserrat Martí. L’Abadia de Montserrat també ha publicat en cinc volums les seves obres (1991-93).
Coll i Alentorn patí cinc detencions a causa de la seva militància a UDC en la clandestinitat: les dues primeres el 1952 i les altres tres el 1960, 1967 i 1969. Donà suport a la constitució de l’Equip Democratacristià de l’Estat espanyol (1963), entitat confederal reconeguda el 1965 per la Unió Europea Democratacristiana. Fou confirmat com a president del consell nacional d’UDC el 1976, en el primer congrés públic del partit després de la Guerra Civil Espanyola. El 1978 signà amb Jordi Pujol l’aliança permanent de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió Democràtica de Catalunya amb la qual es creà Convergència i Unió (CiU). Elegit diputat del Parlament de Catalunya (1980), formà part de l’executiu de la Generalitat com a conseller adjunt a la presidència. Reelegit diputat el 1984, ocupà la presidència del Parlament fins el 1988. Entre altres distincions, rebé la Medalla d’Or de la Generalitat i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona el 1988 i la Legió d’Honor el 1990.
Lectures
- BALCELLS, A.: Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia,1904-1990, Proa, Barcelona 1999.