Vida i obra
Especialitzat en la Revolució Francesa i la seva influència a Espanya, Catalunya i Mallorca. Utilitzà el pseudònim de Clavell de Moro. Estudià el batxillerat a l’Institut Balear (1876-81), on rebé la influència de Josep Lluís Pons i Gallarza, professor d’història universal i d’història d’Espanya. Pons, que fou el pare de la Renaixença a Mallorca, conreà una història romàntica i fou un admirador de l’antiga Corona d’Aragó. Una de les primeres obres en què Oliver s’imbuí de la teoria del caràcter nacional de Pons i Gallarza fou la “Influencia del idioma patrio en la poesía”, Almanaque Balear. El Isleño. Para el año 1880 (1879). Durant els anys de batxiller, Oliver visità setmanalment l’historiador J.M. Quadrado, de qui sempre es vindicà deixeble. D’aquelles converses amb l’ancià historiador nasqué la curiositat empàtica pel pensament de Balmes i l’escola filosòfica catalana, tan presents en l’obra de Quadrado.
El seu pare, Joan Lluís Oliver i Sabrafín, milità als moviments progressistes de l’illa des del 1868, i fou un dels introductors del periodisme modern a Mallorca. Miquel dels Sants començà a col·laborar molt jove en publicacions mallorquines i es vinculà al corrent renaixentista autòcton. A partir del 1881, estudià de manera intermitent la carrera de dret a Barcelona i es relacionà amb la jove intel·lectualitat catalanista (Narcís Oller, Josep Yxart, Joan Sardà i Francesc Matheu), que influïren en la seva formació política. Col·laborà en Museo Balear i en diversos diaris i revistes de Mallorca i Catalunya, i dirigí La Roqueta i La Almudaina. En aquesta darrera publicació, inicià una acció de propaganda autonomista concretada en una vindicació de la personalitat cultural i històrica de Mallorca: el 1890 publicà un article sobre el caràcter mallorquí (“Alrededor de Mallorca”), on ja es mostrava perfectament la casuística històrica que, segons deia, havia conduït la societat mallorquina a la decadència i la despersonalització que ell volia transformar. En l’esmentat article, tornat a publicat al gener del 1891 en El Ateneo, revista de l’Ateneu Balear, amb el títol “El carácter mallorquín”, Oliver exalçà el caràcter originari de soca catalana i arrelat el 1229 a l’illa. De l’article, se’n desprenen tres conclusions bàsiques en la trajectòria de l’Oliver historiador: la primera explica que del s. XIII al XV, aquell caràcter desplegà la seva màxima creativitat, aixecant una prosperitat econòmica que fou la base del desplegament cultural. La segona conclusió és que la decadència començà amb el regnat de Carles V, que suposà la llatinització i castellanització creixent de la intel·lectualitat. Aquesta decadència cultural, Oliver la feu arribar al seu màxim grau al començament del s. XIX. Finalment, com a darrera conclusió, l’autor plantejà la necessitat de cercar una explicació històrica a la decadència del caràcter i la prosperitat econòmica i cultural mallorquines.
El 1899 publicà La cuestión regional, que recull part de la seva campanya autonomista i on es manifesten una actitud regeneracionista i les principals influències polítiques que rebé. De V. Almirall acceptà el sistema federal, i d’H. Taine, el positivisme i la crítica al centralisme estatal i als processos revolucionaris, i també la metodologia històrica i la crítica literària. Seguint el positivisme de Taine, defensà que cada poble té un caràcter nacional i una constitució interna condicionada pel temperament i la història. També influït per Almirall, descriví el caràcter nacional mallorquí, amb les mateixes característiques que el català. Aquest element català, que porta inherent la unió paccionada que caracteritzà la Corona d’Aragó, informà el millor de la història mallorquina.
Tot i que no investigà sobre la Mallorca medieval, aquesta fou present en les seves obres polítiques i d’història literària, ja que relacionà l’autonomia política de l’antic Regne amb el desenvolupament econòmic, cultural i artístic. Aquest rerefons històric traspua en l’article “Les regions”, publicat en La Almudaina el 1898 (reproduït en La cuestión regional). Però on més s’acostà a la Mallorca del s. XV fou en la novel·la La Ciutat de Mallorques, que començà a escriure el 1902. En les pàgines que dedicà a la descripció de la Llotja, Oliver mostrà la influència del mètode d’anàlisi artisticohistòrica de Pau Piferrer. En aquest sentit, darrere el gòtic civil català, en especial la Llotja de Palma, l’autor hi veia l’esperit municipalista i democràtic d’una societat mercantil i nàutica. Aquestes mateixes característiques eren visibles també en les pedres de Ca l’Ardiaca de Barcelona, aleshores seu de l’ACA (“L’Arxiu de la Corona d’Aragó”, Ilustració Catalana, 1904). La seva admiració per Jaume I, com a rei fundacional de la nació catalana i pare de la seva constitució política –amb els furs de Mallorca, de València, d’Osca i el Consell de Cent de Barcelona–, es posà de manifest en la contribució que feu a la Història de España y de los pueblos Hispano Americanos hasta su independencia, escrita per M. Rodríguez Codolà.
La seva obra historiogràfica fou fruit d’un projecte polític que no abandonà mai: posar a l’abast de la societat mallorquina de l’època les raons històriques de la seva decadència perquè es regenerés. Però aquest mateix projecte el feu extensiu a Catalunya i a Espanya, la qual cosa explica que investigués també sobre els s. XVIII i XIX catalans i espanyols. És paradigmàtic, en aquest sentit, un article poc conegut que publicà en La Ilustració Catalana, amb el títol “Els estudis historichs y les epoques desdenyades” (1911). Aquest fou un article programàtic, ja que girava entorn de la idea que la Història treu, justament, les seves millors ensenyances per a millorar el futur de l’anàlisi dels períodes de crisi. Segons Oliver, l’època de decadència de Catalunya, i per extensió de Mallorca, fou entre el 1715 i el 1808. Com a regeneracionista, defensà que calia investigar les “èpoques desdenyades”, és a dir, els moments de decadència. En l’esmentat article sintetitzà les causes de la decadència espanyola, que, segons ell, també començà al principi del s. XVIII amb l’entronització de l’afrancesament i que seguí tot al llarg del XIX: de l’absolutisme al liberalisme importat i aliè. Però també Catalunya fou víctima, i per partida doble, d’aquell afrancesament, ja que patí els decrets de Nova Planta i un liberalisme centralista. Tanmateix, per a Oliver, el pensament català no perdé les pròpies arrels, com l’espanyol, ja que havia begut dels diferents corrents –el positivisme anglès i l’idealisme romàntic– sense desnaturalitzar-se i havia estat modernitzat per Balmes (“La ensenyança a Catalunya”, Ilustració Catalana, 1904). Els estudis que dedicà a les èpoques desdenyades foren els següents: Mallorca durante la Primera Revolución (1808-1814) (1901), Los españoles en la Revolución Francesa (1914) i Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1917). Com fou habitual en ell, les dates de la publicació dels llibres foren sempre posteriors a la seva aparició per capítols en els diaris, com fou el cas de Mallorca durante la Primera Revolución,que començà a aparèixer el 1896 en La Almudaina.
Oliver valorà la capacitat narrativa en l’historiador, i opinà que Walter Scott havia estat el primer a treure la Història de l’erudició àrida, donant vida als documents inerts. Aquesta concepció global i social s’havia de proveir de noves fonts, diferents dels documents oficials, perquè havia de cercar la quotidianitat i el conflicte humà. Amb Mallorca durante la Primera Revolución (1808 a 1814), la seva primera obra d’investigació, dugué a terme un enfocament interdisciplinari. Es proposà demostrar que el procés de decadència nacional tingué l’origen en el nou poder borbònic, fent un seguiment de l’actuació, en àmbits diversos, de les autoritats i la resposta dels diferents grups socials.
Com a intel·lectual modernista defensà que l’autoconeixement d’una societat determinada era necessari per al seu progrés i la seva reforma, però mai per vies revolucionàries. En aquest sentit, ha estat considerat un regeneracionista de Mallorca, seguint el camí del regionalisme. Tanmateix, també propugnà que Catalunya tenia la missió de regenerar Espanya i de transformar l’Estat oligàrquic i caciquista espanyol per tal d’arribar a una modernització, basada en la industrialització i en l’europeïtzació. Aquestes idees de transformació de la societat mitjançant la modernització econòmica i cultural, el feren participar en nombroses iniciatives cíviques i plataformes socials. Prengué part com a poeta en diversos Jocs Florals, en fou mantenidor en els del 1897 a Barcelona i en feu també el discurs d’obertura dels del 1917 a Palma. Fou soci de la Societat Arqueològica Lul·liana a Palma –dedicada a l’estudi de la història i l’art illencs– i col·laborà en el seu butlletí, i també fou membre de l’Ateneu Balear (1889), que congregava tots aquells professionals i escriptors reformistes que es proposaven modernitzar l’economia i la societat balears. Formà part, a més, d’una de les comissions sorgides del si de l’Ateneu per a estudiar la situació de la Palma emmurallada, i entre el 1890 i el 1891 reuní, entorn d’una campanya d’acció cívica i modernitzadora de Mallorca, el grup dels Insensats, que feren servir el diari La Almudaina com a plataforma propagandística. Secretari de la Secció de Literatura del Cercle Mallorquí en 1894-96, assistí també a les tertúlies dominicals a casa de Joan Alcover, i, a partir del 1898, assistí a les sessions literariomusicals del Saló Beethoven, un cenacle obert a la cultura europea del moment, però també a l’autòctona, que acollí en més d’una ocasió Albéniz, Granados i Rusiñol. A final de segle, col·laborà en revistes modernistes catalanes com L’Avenç i Catalònia. Entre el 1898 i el 1903 participà en campanyes regionalistes des del diari La Almudaina, però sense comprometre’s amb iniciatives més progressistes com La Veu de Mallorca i el Centre Regionalista, de les quals l’allunyaven la seva proximitat al maurisme.
Davant la falta de sintonia amb els grups dirigents mallorquins, des del 1904 s’instal·là a Barcelona, on fou redactor del Diario de Barcelona, i administrador bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès, càrrec que abandonà el 1915. De Barcelona estant, el 1905 fou soci fundador de la societat mallorquina Foment del Turisme, i formà part de la seva junta directiva. El mateix any fou nomenat director del Diario de Barcelona, que utilitzà com a plataforma per a donar a conèixer la seva visió del problema nacional català, àmpliament recollida en el llibre Entre dos Españas. Partidari de la Solidaritat Catalana, el 1906 dimití del seu càrrec en el diari, per antisolidari, i entrà com a redactor en La Vanguardia, de la qual fou director l’any 1916. El 1906, inicià també les seves col·laboracions en el diari madrileny ABC. L’any següent fou un dels membres fundadors de l’IEC, fins el 1914, que dimití. Fou membre de la Real Academia de la Historia. Com ja ha assenyalat Gregori Mir, arran dels fets de la Setmana Tràgica, Oliver evolucionà cap a un major conservadorisme que es plasmà sobretot en un llibre: Treinta años de provincia (escrit el 1910 i publicat el 1924).
El 1922 foren editades les seves Obres catalanes, reeditades l’any 1948 amb el títol inexacte d’Obres Completes, amb un pròleg de Joan Estelrich.
Lectures
- ALCOVER, J.: “Miquel S. Oliver”, Mestres i Amics, Obres Completes, Selecta, Barcelona 1951.
- CALVET, A. (Gaziel): “Vida de Miquel S. Oliver”, a: “Vida de Periodistas Ilustres”, Anuario de la Asociación de la Prensa de Barcelona, any I, 1923, p. 117-130.
- LLOMPART, J.M.: “La narrativa a les Illes Balears”, a: JANER, G. (ed.): Els escriptors balears i la seva producció en català. Els autors i els seus llibres, Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear, Barcelona 1986.
- LLULL, A. (pseudònim de G. Mir): El mallorquinisme polític, 2 vol., Edicions Catalanes de París, París 1975 (“Frontera Oberta”).
- MIR, G.: Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora (1898-1919), M. Font Editor, Palma 1993 (“Alicorn”, 3).
- — Els mallorquins i la modernitat, Moll, Palma 1981 (“Raixa”).
- OSSORIO, Á.: “Don Miguel de los Santos Oliver”, El Debate, Madrid 1920.
- PEÑARRUBIA, I.: “La historiografia mallorquina de 1890 a 1920”, p. 73-140, a d. a.: Els historiadors i l’esdevenir polític d’un segle a Mallorca (1839-1939), PAM, Barcelona 1996 (“Biblioteca Serra d’Or”, 172).
- PONS, D.: “Estudi preliminar”,p. VII-XXXVIII, a: OLIVER, M. dels S.: Cosecha periodística (Artículos varios), El Tall Editorial, Palma 1990.
- — Ideologia i cultura a la Mallorca d’entre dos segles (1886-1905), Lleonard Muntaner Editor, Palma 1998.