Miquel Salvà i Munar

(Algaida, Mallorca, 1792 — Palma, 1873)

Bisbe i erudit.

Estudià filosofia, teologia i dret a la Universitat Literària de Mallorca. El 1816 fou ordenat de prevere i, el 1817, rector de la parròquia de Sant Jaume de Palma. Entre el 1820 i el 1823 ocupà càrrecs a la Diputació Provincial de les Balears. Amb l’acabament del Trienni Liberal, el 1824 s’exilià a França, on es dedicà a la investigació històrica. El 1829 tornà al país i fixà la seva residència a Madrid. El mateix any fou nomenat membre de la Real Academia de la Historia i de la Junta d’Instrucció Pública. Fou bibliotecari del duc d’Osuna i de la RAH, cosa que afavorí la seva tasca investigadora. El 1832, l’Ajuntament de Palma el nomenà cronista oficial del Regne de Mallorca i, el 1834, ingressà en la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País. Continuà residint a Madrid fins que, el 1851, fou nomenat bisbe de Mallorca. El 1861 fundà el Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Mallorca, on col·laborà sovint. Publicà diverses cartes pastorals que es conserven a la Biblioteca Bartomeu March de Palma. Com a investigador, dirigí la Colección de documentos inéditos para la historia de España (1842-95), i deixà inèdits diversos treballs historiogràfics: Disertación acerca de la verdadera patria de Anibal, Noticia biográfica del cardenal Jayme Puteo, Historia del estado civil de de los judios en el Reyno de Aragón en los siglos XIII i XIV i Ilustración sobre las cortes de León del año 1020 y de Coyanza de 1050.