Es doctorà en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1896), on també estudià dret. Fou professor d’història i metafísica a la Universitat d’Oñati, d’on fou degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i, posteriorment, vicerector i rector de la universitat. Integrat en el moviment catòlic social, escriví algunes novel·les d’ambient popular, com Pedro Juan y Juan Antonio, publicada el 1904 en La Revista Social, de la qual fou col·laborador. La seva relació amb la premsa fou molt estreta, i també treballà per a La Hormiga de Oro i arribà a ser redactor en cap del Diario Catalán. Entre les seves obres històriques cal esmentar Recaredo y la unidad católica: estudio histórico-crítico (1890), La cuestión de Marruecos y el conflicto de Melilla (1893), La revolución de julio en Barcelona (1909) i el volum VII de Los orígenes de la cristiandad y el cristianismo (1913). Dirigí l’Acadèmia Universitària de Barcelona i fundà l’Acadèmia Catalana d’Estudis Filosòfics.