Museu d’Història de Catalunya

Entitat museística inaugurada el 29 de febrer de 1996, impulsada per la Generalitat de Catalunya, que es dissenyà i executà en poc més d’un any i mig sota la direcció política de Carme-Laura Gil i la direcció científica de Francesc Xavier Hernàndez i Cardona.

L’indret escollit per a la seva instal·lació foren els antics Dipòsits de Comerç del Port Vell de Barcelona, una construcció del final del s. XIX i amb un inqüestionable valor històric (un exemple de l’extraordinari patrimoni arqueològic industrial del país) situada en una zona cèntrica de la ciutat i de fàcil accés. L’estructura física de l’edifici (amb sostres relativament baixos i moltes columnes), però, condicionà el disseny del conjunt del museu, que inclou una exposició permanent, un auditori, una mediteca i una planta dedicada a exposicions temporals. L’exposició permanent –basada en un avantprojecte dels professors Francesc Xavier Hernàndez i Cristòfol Trepat del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona– fou organitzada per un equip encapçalat per Marina Miquel, Àngels Solé i el mateix Francesc Xavier Hernàndez.

La primera planta es dedicà a oficines i a les exposicions temporals; les golfes acullen la mediateca, l’auditori i la cafeteria, i les plantes centrals (la segona i la tercera, amb un total de 4.000 metres quadrats) són la seu de l’exposició permanent. La segona planta mostra quatre àmbits històrics: “Les arrels”, dedicat a la prehistòria, el món antic i els períodes visigòtic i andalusí; “El naixement d’una nació”, que tracta del període comtal comprès entre el s. ix i el xii; “La mar nostra”, que analitza l’expansió mediterrània i l’evolució del país fins a l’inici del s. XVI, i “A la perifèria de l’Imperi”, que està dedicat a la Catalunya dels s. XVI i XVII i inclou la guerra de Successió i la data emblemàtica de l’11 de setembre. En la tercera planta hi ha quatre àmbits més: “Les bases de la revolució industrial”, dedicat a les transformacions econòmiques i socials del s. XVIII; “Vapor i nació”, referent al procés d’industrialització i a la renaixença cultural i política; “Els anys elèctrics”, centrat en la segona Revolució Industrial i l’efervescència política i social de les primeres dècades del s. XX fins a l’inici de la Guerra Civil Espanyola, i “Desfeta i represa”, on s’analitza el període franquista i la transició democràtica.

L’altre gran àmbit del Museu és la primera planta, dedicada a les exposicions temporals. Durant els primers quatre anys i mig de vida s’hi han celebrat catorze grans exposicions temporals, que han estat planificades i executades sota l’impuls del seu primer director, Josep Maria Solé i Sabaté. Aquestes exposicions han estat: “Art i solidaritat” (organitzada amb Comissions Obreres), “Òpera Liceu 150 anys”, “La marxa per la llibertat”, “L’altra vida de les armes” (organitzada amb la Diputació de Barcelona), “L’Ebre camí d’aigua”, “L’Islam i Catalunya”, “L’entronització de la Mare de Déu de Montserrat”, “Escolta Espanya”, “Els monestirs catalans fins el segle XIII”, “500 anys d’edició a Catalunya”, “25 anys de la Unió de Pagesos”, “La Figueres republicana”, “El jardí industrial”, “Quebec i Catalunya” i “Exili 1939”. Sens dubte, la selecció i realització d’aquestes mostres ha estat una prova evident del rigor científic i del pluralisme ideològic i historiogràfic que ha caracteritzat la direcció del professor Solé i Sabaté. A l’estiu de l’any 2000, la direcció del Museu fou assumida per Jaume Sobrequés i Callicó.