Nen prodigi, de ben jove dominava ja diferents llengües estrangeres, cosa que li permeté fer viatges d’estudi, sobretot, a França i Alemanya. Fou nomenat professor d’història a la Universitat de Bucarest (1894) i membre de l’Acadèmia Romanesa (1911). Considerat el millor historiador del seu país, rebé nombrosos reconeixements internacionals i fou una de les figures punteres en les reunions del Comitè Internacional de Ciències Històriques (CICH) del primer terç del s. XX. Autor de monumentals panoràmiques, com la dedicada a la literatura romanesa (1901-09, 7 vol.) o la consagrada al passat de la seva nació, la Historia romînilor ( Història dels romanesos, 1936-40, 10 vol.), també feu atenció a la història catalana medieval en obres com Contributions catalanes à l’histoire byzantine (1927). En les trobades d’historiadors auspiciades pel CICH, coincidí amb Ferran Soldevila, que li publicà Ramon Muntaner i l’imperi bizantí (1961) en la col·lecció “Episodis de la Història” que ell mateix dirigia, en què inclogué una sentida semblança de l’autor. Figura cabdal de la política romanesa i home de confiança del rei Carol II, fou un dels fundadors del partit democràtic nacional, president de l’assemblea romanesa, ministre d’Instrucció Pública (1931-32) i president del Senat (1939). Fou assassinat (novembre del 1940) pels membres de la Guàrdia de Ferro, organització de caràcter feixista que promogué la dictadura militar del conducator Ion Antonescu. Com a escriptor, participà en el moviment samanatorista, que preconitzava una literatura inspirada en la riquesa de la terra, i despuntà com a dramaturg en obres com Cleopatra, tragèdia en cinc actes representada a Bucarest el 1928; Ovidi, poema dramàtic en cinc actes estrenat l’any 1931, i Sant Francesc, misteri religiós en cinc actes publicat el 1930. La via d’interès envers el passat medieval català oberta per Iorga fou aprofundida pel seu deixeble Constantin Marinescu.