Vida i obra
El seu pare, Domingo Gómez, era fuster i mestre de molins, professió que serví a l’autor de fil conductor a la seva vida. Després d’un període crític de vagues i problemes laborals, el 1888 la família es traslladà de Sueca a València, on establí un taller de maquinària agrícola. Compaginà els estudis a l’Institut General i Tècnic amb el treball a la indústria familiar, i el 1902 aconseguí el grau de perit mecànic, i el 1903, el de perit químic. Aquest mateix any dissenyà i construí la primera trilladora espanyola, iniciant una productiva carrera com a creador de patents en l’àmbit de la maquinària agrícola. Al voltant de la segona dècada del segle, es posà al capdavant del negoci patern i creà una marca de referència en l’economia valenciana: Industrias Mecano-Agrícolas Domingómez (IMAD). Després d’un desafortunat primer matrimoni –amb un any de diferència moriren la dona i la filla–, es casà amb Maria Antònia Senent, amb la qual visqué fins a la seva mort. De fet, les excursions amb la seva dona per Massarrojos o Rocafort foren l’inici de la seva gran passió: l’arqueologia. En aquests anys descobrí el mosaic romà de les Nou Muses de la vil·la romana del Pouaig de Montcada i els jaciments del Puntal dels Llops a Olocau. També fou aleshores quan començà la relació amb Lo Rat-Penat, on s’inscriví el 1920 «a fin de cooperar en lo posible en la obra de cultura». Des d’aquesta associació promogué les activitats del Centre Excursionista, i també del Centre de Cultura Valenciana i Acció Cultural Valenciana, institucions culturals en les quals ocupà al llarg dels anys càrrecs de rellevància. El 1924 es vinculà al Laboratori d’Arqueologia de la UV; també s’afegí al grup d’Acció Bibliogràfica Valenciana, on consolidà l’afecció pel món dels llibres. A partir del 1926 emprà el català en els seus escrits –havia assistit a algunes classes del pare Lluís Fullana–, i començà a publicar articles en les revistes Taula de les Lletres Valencianes, Germania i els Anales del Centre de Cultura Valenciana.
El 1932 arribà a la presidència de Lo Rat-Penat, on encetà una labor cultural de gran abast, com ara l’edició de la novel·la de Blasco i Ibáñez Hugo de Moncada, diversos homenatges –a Segrelles, Escalante, etc.–, i l’organització de la Jornada del Llibre Valencià; també signà a Castelló de la Plana les normes ortogràfiques de la llengua valenciana. Amb noms com Nicolau de Sueca, Primigenius i altres pseudònims, continuà col·laborant en nombroses revistes com El Camí, Acció o La República de les Lletres, i també en altres projectes culturals com Proa o la Universitat Popular Valencianista. El 1935 deixà la presidència de Lo Rat-Penat per dissensions amb altres membres de l’associació i per la dedicació exigida, incompatible amb el seu treball d’empresari, encara que tornà a ocupar el càrrec el 1958.
Durant la Guerra Civil Espanyola es mantingué neutral, manifestant sempre un rebuig enfront de la violència d’ambdós bàndols. Les seves idees socials en l’àmbit laboral el salvaren durant el govern republicà, i la no-implicació política li valgué com a assegurança després del triomf dels rebels. Una de les raons que el revoltaren contra la violència bèl·lica fou la crema del patrimoni antic i dels arxius. Com ell mateix conta en els seus diaris, hagué de recórrer femers i dipòsits dels drapaires cercant pergamins i papers de gran vàlua per salvar-los del foc. Tots aquests documents passaren el 1967 a formar part de l’Arxiu del Regne, i li valgueren l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi.
El triomf del bàndol nacionalista suposà un pas enrere en les seves aspiracions culturals, ja que tots els esforços de promoció d’una cultura valenciana quedaren supeditats a l’exaltació de les glòries de la nació espanyola. Tanmateix, continuà la seva tasca cultural al Laboratori d’Arqueologia, a les reunions d’Acció Bibliogràfica Valenciana i, dins de Lo Rat-Penat, al Centre Excursionista i als cursos de llengua. Gràcies als seus treballs sobre arqueologia i toponímia, el 1950 fou elegit acadèmic de la Real Academia de la Historia. L’any 1954 fundà l’Editorial Sicània per fomentar la cultura valenciana; dins d’aquell projecte editorial aparegueren també Sicània Antiquària, dedicada a la venda de llibres valencians antics, la revista mensual Sicània, que es publicà durant els anys 1958 i 1959, i la sèrie “Nostres Faulelles”, uns llibrets de curta extensió també relacionats amb la cultura popular. Durant tot aquest temps, i fins a la seva mort, a més dels estudis i les col·laboracions freqüents en la premsa, continuà al capdavant de la seva indústria de maquinària agrícola, on desenvolupà patents de màquines per a blanquejar, esclovellar o esquellar l’arròs.
Al llarg de la seva vida tractà d’impulsar un valencianisme integrador al voltant de la cultura. Un exemple d’aquest esperit conciliador fou l’intent d’estendre el terme bacavés –de BAlear, CAtalà, VAlencià– per designar la llengua, com una tercera via per acabar amb les baralles lingüístiques. Comptà amb l’amistat de molts personatges rellevants com Carles Salvador, Rafael Gayano i Lluch, Santiago Bru i Vidal, Manuel Sanchis i Guarner, Beatriu Civera o Salvador Carreres i Zacarés. Publicà més de 300 articles i llibres sobre diversos temes, i destaca la seva aportació a l’arqueologia valenciana, amb títols com Contribució a l’estudi de la molineria valenciana mijeval (1923), Paleolingüística valenciana (1948), Guerras de Aníbal preparatorias del sitio de Saguntum (1951), De paleotoponímia valenciana psèudo-àrab (1954), Economia popular valenciana i paleolingüística (1955), Alacant i Benacantil: estudi de paleotoponímia valenciana (1956), Los ibero-sicanos. Una contribución al estudio de la prehistoria mítica de los ibero-sicanos (1957) i Tyris, Valentia, Brutobria (1962), entre d’altres. En morir el 1971, la vídua decidí donar a l’Estat la seva biblioteca, que comptava amb uns 25 000 volums, amb la condició que se’n mantingués la unitat i que formés part d’una futura biblioteca valenciana. La biblioteca, que ja existeix, té la seu al monestir de Sant Miquel dels Reis, antic Sant Bernat de Rascanya, les ruïnes del qual també passaren per les seves mans.
Lectures
- CORTÉS CARRERES, S.:, València sota el règim franquista (1939-1951), Institut de Filologia Valenciana–PAM, 1995.
- d. a.: El somni de Nicolau Primitiu: Una realitat, Biblioteca Valenciana, 2002.
- GÓMEZ CASAÑ, R.: Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971). Una aproximació a la seua vida, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València 1997.
- GÓMEZ-SENENT, C.: Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Una aproximació bibliogràfica, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València 1996.