Desenvolupament enciclopèdic
Gairebé quaranta anys després de la seva aparició, el llibre continua essent reeditat, i el 2001 arribà ja a la 20a edició. Concebut alhora com una reflexió global sobre la història i la identitat dels valencians –una identitat nacional entesa com a producte històric– i com una proposta de futur, de transformació del present («una obra com aquesta no pot ésser concebuda sinó des d’una decisió de futur»; «per dir-ho abusant de la terminologia d’un il·lustre barbut: ‘explicar’ serà una invitació a ‘transformar’. És ‘transformar’ el que ens interessa»), el llibre està estructurat en tres grans parts: “Els fets”, la més pròpiament historiogràfica, “Les indecisions”, on s’aborden les debilitats i insuficiències de la identitat valenciana, i “Els problemes”, on es rastregen els orígens i les bases d’aquestes insuficiències. L’obra, que parteix de la constatació d’una “anomalia” identitària dels valencians («‘fallem’ en tant que poble normal»; «ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col·lectiva, en la nostra complexió de societat»), tracta d’explicar el País Valencià, de practicar un veritable «examen de consciència nacional», des de l’angle valencià. En definitiva, «què som» els valencians i «per què som com som». Per donar resposta a aquestes preguntes sobre la identitat, l’autor es capbussa en el passat històric, des de la conquesta catalanoaragonesa del s. XIII (“Acta de naixement”, primer epígraf del primer capítol, “Anatomia d’un llinatge”) i els esdeveniments més rellevants de la història valenciana –les Germanies, l’expulsió dels moriscos i la guerra de Successió– fins a la feblesa de la industrialització i la burgesia autòctona, ja als s. XIX i XX. Utilitza com a clau explicativa, almenys per als primers segles, l’esquema dualista, l’oposició bàsica entre senyoria i reialenc, camp i ciutat –present ja en la historiografia valenciana des del s. XIX, però sobretot en El País Valencià, de Felip Mateu i Llopis, l’antecedent més immediat de Nosaltres els valencians–, que l’autor eixampla a altres antagonismes substancials, com el que enfronta l’interior a la costa, l’element (ètnic i lingüístic) aragonès-castellà al català, la noblesa feudal a la burgesia, la població musulmana a la cristiana, que combina i enfoca sempre des d’una perspectiva social: «He tractat de subratllar, sempre, davant cada episodi concret, la trama de les tensions i dels antagonismes socials –demogràfics i de classe, econòmics i de cultura– que podien facilitar-ne l’explicació o el sentit.» Aquestes oposicions haurien dificultat una major cohesió interna de la societat valenciana, i això, juntament amb el paper cada vegada més marginal del País Valencià en el marc de la monarquia hispànica, l’esvaïment de les relacions amb Catalunya i l’exacerbació del particularisme regional, haurien aguditzat el procés de despersonalització i desnacionalització dels valencians, que una Renaixença tímida i frustrada i unes classes dirigents sense iniciativa, per la seva curta volada econòmica –ancorades en un agrarisme bàsic– i política –sotmeses dòcilment al poder central–, haurien estat incapaces d’aturar i invertir. Amb tot, l’anorreament no ha estat absolut, com ho proven tant la subsistència d’un sentiment valencià popular, expressat en primer lloc per l’ús de la llengua i per una certa i difusa consciència distintiva, com la continuïtat i la maduració d’un valencianisme militant i integrador, per minoritari que sigui. Però –i aquesta és la principal conclusió del llibre, una conclusió de futur–, si hi ha cap esperança de supervivència “nacional”, aquesta requereix el reforçament dels vincles amb el Principat i les Illes: «La idea dels Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica... És, al mateix temps, una precaució salvadora... l’únic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, “catalans” i balears.»
El llibre tingué de seguida un gran impacte i exercí una poderosa influència, sobretot entre les joves generacions universitàries, a qui anava principalment dirigit, tant per la modernitat del seu plantejament polític, nacional, molt allunyat del to folklòric i arcaïtzant que caracteritzava el regionalisme tradicional, com per la novetat de les seves propostes historiogràfiques, la fecunditat de les seves hipòtesis i intuïcions i l’estil brillant i agut amb què apareixien formulades. En un moment en què la recerca historiogràfica acadèmica s’esgotava en monografies asèptiques i d’escassa ambició, i es desinteressava completament de la història valenciana, abandonada exclusivament en mans dels erudits locals o d’historiadors afeccionats, sense formació universitària, l’obra suposà un veritable revulsiu, tant pel que significava de rehabilitació del País Valencià com a àmbit historiable, com a objecte primordial de la recerca, com per la seva sintonia amb la renovació historiogràfica impulsada per Jaume Vicens i Vives des de mitjan dècada del 1950. En Nosaltres els valencians, en efecte, coincideixen un perfecte coneixement de la tradició historiogràfica local, des dels grans cronistes i els dietaristes de l’Edat Moderna als il·lustrats i els romàntics dels s. XVIII i XIX, que l’autor aprofita profusament com a fonts dels fets o, més encara, com a testimonis del sentir de l’època, i l’obertura als nous corrents historiogràfics introduïts per Vicens, especialment la història social i econòmica propugnada per l’escola dels Annales. De fet, la influència de Vicens i Vives hi és àmpliament present des de la concepció mateixa del llibre, pensat com una extensió o una rèplica valenciana de la Notícia de Catalunya, fins al títol de l’obra, similar al que originàriament havia decidit Vicens per a la seva. Però també en molts altres aspectes, com ara la importància atorgada als ingredients econòmics i socials –erigits en l’eix central de la Historia social y económica de España, la gran empresa historiogràfica de Vicens i Vives–, que dotaven Nosaltres els valencians d’una gran modernitat i l’apartaven de les obsessions essencialistes que presidien les obres de Claudio Sánchez Albornoz i Américo Castro, els dos grans referents de la historiografia espanyola de l’època. L’obra de Fuster, tot i compartir en part aquesta preocupació essencialista –«què som els valencians»–, apareix tocada ja d’uns altres plantejaments, d’uns altres interessos, menys metafísics i més socials, influïts per la renovació encetada feia poc per Vicens i Vives. La influència d’aquest darrer també s’hi manifesta, de manera indirecta, a través dels seus deixebles, en particular de Santiago Sobrequés i la seva síntesi sobre l’Edat Mitjana valenciana en la Historia social y económica de España, i de Joan Reglà, tot just arribat a la Universitat de València i amb qui Fuster havia publicat en col·laboració un estudi sobre el bandolerisme català.
Nosaltres els valencians mostrava als joves universitaris dels anys seixanta que era possible una altra manera de fer història, distinta de l’oficial, amb pretensions científiques i connectada amb la que s’estava fent a Europa i, al mateix temps, compromesa amb el propi país. Una història crítica, allunyada del tòpic i l’autocomplaença, que connectava també amb les preocupacions democràtiques i socials de les noves generacions universitàries. Per als joves que s’iniciaven aleshores en la recerca en els diversos camps de les ciències socials, de la història a l’economia i la sociologia, el llibre tenia la virtut d’oferir un plantejament global i unes hipòtesis de conjunt, enllaçades amb els problemes socials i polítics del moment. I, en efecte, el programa historiogràfic desplegat en el llibre de Fuster, de recerca i interpretació dels grans temes de la historiografia valenciana, es desenvolupà els anys següents de manera metòdica, gràcies sobretot a Joan Reglà i els seus deixebles, però també Emili Giralt o Ernest Lluch, amb uns resultats admirables que tingueren la seva primera cristal·lització en el Primer Congrés d’Història del País Valencià, celebrat el 1971.
La proposta historiogràfica de Fuster, la seva comprensió de la societat valenciana, resultava poderosa, fecunda, plena de suggeriments i possibilitats, però recolzava sobre una base molt fràgil, tant documental com crítica, a causa de la penúria bibliogràfica, que l’autor tractava de superar sovint amb un estil incisiu i una adjectivació forta, diriment. Foren els nous economistes sortits de la tot just creada Facultat d’Econòmiques, i formats entorn d’Ernest Lluch, els primers, amb estadístiques i treballs empírics, que matisaren o qüestionaren durant els anys setanta algunes de les hipòtesis de Fuster, en particular les relatives al caràcter predominantment agrari de la societat valenciana, la feblesa de la seva trama industrial i la inexistència d’una veritable classe dirigent burgesa. Encara que moltes de les impugnacions –i en particular les relatives a la densitat industrial de l’economia valenciana– ho són a partir de fets verificats després de l’aparició de la seva obra, com l’arrencada industrial i el fort creixement demogràfic que se’n seguí, que tingueren lloc ja al llarg dels anys seixanta i inicis dels setanta. En altres casos, les insuficiències de la síntesi fusteriana foren posades en relleu per la recerca empírica posterior, en bona part estimulada i afavorida per la seva pròpia publicació, i per les transformacions en la sensibilitat historiogràfica, que ha anat guanyant complexitat. Amb tot, la principal aportació de Nosaltres els valencians ha estat la d’haver “pensat” el País Valencià, haver-lo construït com a matèria historiable i definible, que és una manera també de reinventar-lo, de fer-lo possible, conjuminant així la doble proposta, intel·lectual i cívica, política, del llibre.
Lectures
- ARDIT, M.: “Joan Fuster i la història del País Valencià”, Homenatge a Joan Fuster, Consell Valencià de Cultura, 1994, p. 271-284.
- — “Una lectura historiogràfica de Nosaltres els valencians”, Fusteriana, 2, 1996, p. 77-121.
- CAHNER, M.: “La gènesi de Nosaltres els valencians”, Fuster entre nosaltres, Conselleria de Cultura, València 1993, p. 247-254.
- FURIÓ, A.: “Fuster i la historia”, ibidem, p. 225-230.
- — “Nosaltres els valencians. La vigència d’una proposta historiogràfica i política”, L’Avenç, 251, 2000, p. 72-75.
- RUIZ TORRES, P.: “Nacionalismo y ciencia histórica en la representación del pasado valenciano”, De la revolución liberal a la democracia parlamentaria, Biblioteca Nueva-Publicacions de la UV, Madrid 2001, p. 19-48.