Desenvolupament enciclopèdic
En català se’n feren vuit edicions fins el 1984, i en castellà es publicà el 1954 i el 1971. El llibre és l’intent, per part del seu autor, d’explicar de forma amena «qui hem estat i qui som» (no en va el seu títol original era Nosaltres els catalans). Ja hi havia hagut alguns intents de fer-ho, però l’avenç de la investigació històrica i la sociologia produïts a la primera meitat del s. XX permeteren, per fi, un apropament seriós i científic a l’essència col·lectiva catalana. L’escola dels Annales, de plena vigència, convencé Vicens i Vives fins al punt de voler una renovació dels interessos dels historiadors. Ja havia passat l’època dels reis i les batalles, i havia arribat el moment que els historiadors «ens diguin com ha sorgit la mentalitat que ens caracteritza dins la Societat Occidental i que és el testimoni més punyent de la nostra existència diferenciada». Per a l’autor, les essències nacionals de Catalunya estan formades per un complex de factors de tipus geohistòric, encara que també hi són presents un cert sentit social de la terra, una forma d’entendre el treball i la importància d’una minoria social selecta (prohoms i gent de bé), tot seguint A. Toynbee, segons Josep M. Muñoz i Lloret. Així mateix, tracta de la tendència pactista dels catalans en l’àmbit polític, sense oblidar el paper de l’Església (tema incorporat en la segona edició). Amb tot, a la seva època tingué especial ressò el pensament de Vives a l’entorn dels ressorts psicològics col·lectius, i l’èxit del llibre, en el moment de la seva aparició, sorprengué fins i tot el mateix autor.
Després de referir-se a les revolucions catalanes des del s. XV i al difícil acoblament del Principat a la monarquia dels Àustria i dels Borbó, en Notícia de Catalunya J. Vicens intenta reflexionar sobre el s. XIX català per a conèixer-lo millor, feina indispensable per a conèixer també més a fons la primera meitat del XX. En aquest sentit, defensa la legitimitat de l’intervencionisme de la burgesia catalana en la vida política espanyola, sempre amb un ideal reformista, però moderat. Aquesta actitud fou rebuda amb recel i incomprensió en l’àmbit hispànic. De fet, foren les agitacions hispàniques les que impediren que a Catalunya es produís un procés revolucionari en l’àmbit polític i econòmic semblant al d’altres nacions europees com Anglaterra, França o els Països Baixos. El paper del poble menut –«de las masas» en la traducció castellana–, que buscava «la revolució per la revolució», és gairebé esperpèntic, segons Borja de Riquer. Després dels avatars històrics ressenyats, l’autor conclou dient que calia superar el dualisme seny/rauxa com a única característica psicològica dels catalans mitjançant «nous mètodes d’educació i aculturació de masses». La nova realitat que espera per a Catalunya s’ha d’estendre a la resta d’Espanya i «entre tots plegats fer una comunitat moderna, pràctica i eficient, justa, pacífica i tolerant». I, per acabar, afirma que el primer ressort de la psicologia catalana és la voluntat de ser.
Actualment, molts aspectes d’aquesta obra estan superats per la investigació històrica dels darrers anys, però cal deixar explícit que Notícia de Catalunya tingué a la seva època una influència enorme. Així, encara que criticant Vicens i Vives, Joan Fuster escriví Nosaltres els valencians (1962) i, per la seva part, Josep Melià feu el mateix amb Els mallorquins (1967).
Lectures
- d. a.: Dossier de L’Avenç, 83, Barcelona 1985.
- d. a.: Epistolari de Jaume Vicens, vol. I, Girona 1994; vol. II, Centre d’estudis històrics i socials, Girona 1998.
- MUÑOZ I LLORET, J.M.: Jaume Vicens Vives. Una biografia intel·lectual, Edicions 62, Barcelona 1997.