La primera institucionalització cultural i política del s. XX –que tingué una concreció emblemàtica amb la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i de la Mancomunitat de Catalunya (1914)– tingué un paper decisiu en la consolidació del moviment noucentista com a corrent hegemònic en el si de la cultura catalana de l’època. Noucentisme i institucionalització cultural mancomunitària esdevingueren sinònims. Els historiadors participaren activament en aquest procés i arribaren a tenir un paper protagonista (cal recordar que el mateix IEC, fins a l’ampliació del 1911, no fou sinó un centre dedicat a la recerca i la divulgació històrica). No ha de sobtar, doncs, que els membres d’aquest grup puguin ser anomenats noucentistes i, que, per tant, hagi existit un noucentisme historiogràfic. Amb aquest darrer terme es vol designar, a la vegada, un període de la història de la historiografia catalana (el de l’hegemonia noucentista, marcat per la seva participació en el poder mancomunal) i una escola o corrent, amb unes característiques comunes entre els que en foren membres aleshores o que en quedaren influïts. Com és lògic, hi hagué també moltes diferències entre els integrants, per raons “generacionals” o ideologicopolítiques, i molts dels noms que es poden incloure en aquest grup tingueren una evolució posterior que (en major o menor proporció) els allunyà dels pressupòsits defensats en el període en què foren hegemònics. Precisament, les dates que haurien d’acotar el predomini del moviment han estat motiu d’intensa discussió. Hi ha hagut, però, una certa coincidència a assenyalar el 1906 (data d’aparició del Glosari d’Eugeni d’Ors) i el 1907 (data de fundació de l’IEC) com a punts d’inflexió que marcaren el seu inici. Pel que fa al moment de finalització, el més clar és el 1923, quan es proclamà la dictadura de Primo de Rivera, que marcà la fi de la Mancomunitat i la impossibilitat d’aplicar el programa cultural i cívic del noucentisme des d’una instància de poder. Naturalment, això no comportà pas el final definitiu de tota expressió noucentista –que encara fou ben viva en els anys de la postguerra–, però sí de la seva hegemonia en el panorama cultural català. Una situació privilegiada que ja havia entrat en crisi, com a mínim, d’ençà del 1917 (data de la mort de Prat de la Riba i de la famosa crisi política i vaguística) i que s’havia fet especialment evident el 1920, amb l’expulsió del principal formulador del moviment, Eugeni d’Ors, dels seus càrrecs a la Mancomunitat. Sens dubte, la clara davallada s’inicià aleshores, però, paradoxalment, els anys 1920-23 foren els de màxima concentració de poder mancomunal gràcies als traspassos de les diputacions provincials. Durant tot aquest període de predomini noucentista, en el camp dels estudis històrics, no hi hagué només noucentisme historiogràfic, sinó que es desenvoluparen una pluralitat de tendències diverses, les mateixes, aproximadament, que es donaren en les societats europees més avançades de l’època. Així, si en un extrem del ventall ideològic persistí la vella erudició i les concepcions històriques tradicionalistes, a l’altre ja començaren a aparèixer, per exemple, les primeres formulacions d’un marxisme historiogràfic, que no arribà a donar fruits intel·lectuals sòlids fins a la dècada del 1930.
Components i abast territorial
Pel que fa als noms dels integrants d’aquest corrent, cal cercar-los, sobretot, en les institucions de caràcter historiogràfic que es fundaren durant tot el període (com el ja esmentat IEC) o els anys més immediatament anteriors (com és el cas dels Estudis Universitaris Catalans). Alguns estudiosos, com Ramon Grau, han fet una distinció entre el primer grup dels “mestres fundadors” de les institucions al·ludides (significativament els fundadors de l’IEC: Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Miret i Sans, Guillem M. de Brocà, Antoni Rubió i Lluch, Josep Puig i Cadafalch, Jaume Massó i Torrents, Pere Coromines i Josep Pijoan) i el dels seus deixebles, la “generació de la Solidaritat”, o generació del 1917, segons la definició de Jaume Vicens i Vives (entre els quals destaquen Ramon d’Alòs-Moner, Joaquim Folch i Torres, Agustí Duran i Sanpere, Manuel de Montoliu, Jordi Rubió i Balaguer, Francesc Martorell, Ramon d’Abadal, Lluís Nicolau i d’Olwer, Ferran Valls i Taberner, Manuel Reventós, Pere Bosch i Gimpera i Ferran Soldevila). Entre aquests dos grups també s’hi podrien afegir altres noms vinculats a l’IEC, com ara Joaquim Botet i Sisó, Ferran de Sagarra i de Siscar o Josep Gudiol i Cunill. Al costat d’aquest blocs d’historiadors professionalitzats, encara caldria consignar aquells que no tingueren aquesta activitat com a principal, però que feren aportacions substantives a la historiografia. És el cas dels principals dirigents polítics o culturals de la Mancomunitat: Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors, Jaume Bofill i Mates, Francesc Cambó i, també, Alexandre Galí. Tampoc no poden faltar els escriptors, com Lluís Bertran Nadal i Canudas o Agustí Calvet (Gaziel) ni, molt menys, pensadors de la categoria de Joan Crexells. Enllà de la lògica de les generacions, el grup d’historiadors noucentistes fou la primera escola historiogràfica catalana integrada dins d’un programa cultural de govern autòcton. Gràcies al finançament públic, pogué disposar d’uns mitjans insòlits fins aleshores: institucions pròpies ben dotades, òrgans d’expressió propis, una política editorial precisa, etc., cosa que permeté definir un veritable programa de treball i uns principis metodològics compartits. La seva vinculació amb l’estat regional feu que les formulacions anessin molt més enllà dels cercles erudits de Barcelona i s’estenguessin, amb més o menys èxit, arreu dels territoris catalans, fins i tot superant l’àmbit de competències de la Mancomunitat. D’ací que la llista dels que es poden adscriure a un noucentisme historiogràfic no s’hagi de reduir als que operaven a Barcelona o al Principat. Naturalment, la ciutat feia de capital: aglutinava gent d’arreu, era la seu de les institucions i dels principals fons bibliogràfics, acollia el que es podria anomenar nucli dur de la intel·lectualitat del país, tenia una vida cultural complexa, les redaccions dels principals diaris, etc. A més, aquesta capitalitat no afectava només la Catalunya estricta, sinó que s’estenia al conjunt dels territoris catalans. Aquest fet, però, no ha de servir per a negligir, com es fa massa sovint, els altres nuclis on despuntaren col·lectius d’estudiosos o individualitats prou notables, com Girona, Reus, Vic, Lleida, Terrassa, Tarragona, Manresa, Castelló de la Plana, València, Mallorca o Perpinyà.
Pel que fa a les Illes Balears i Pitiüses, cal remarcar que el contacte amb els nuclis noucentistes fou molt evident, fins al punt que alguns dels noms més destacats arribaren a desenvolupar la seva activitat principal a Barcelona. Entre els més importants cal esmentar Miquel dels Sants Oliver, Rafael Ballester, Miquel Ferrà, Guillem Forteza, Joan Estelrich, Antoni M. Alcover, Benet Pons i Fàbregues, Lluís Martí, Miquel Bordoy, Joan Pons i Marquès, Pere Oliver i Domenge, Josep Sureda i Blanes, etc. L’estudiosa Isabel Graña ha parlat d’una «generació del 1917» també entre la intel·lectualitat mallorquina, fortament influïda pel noucentisme i obertament catalanista; un grup que arribà a prendre una concreció institucional: l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923), la qual tingué un paper clau en la recuperació de la cultura i la llengua autòctones. Als noms ja esmentats caldria encara afegir-hi el puixant nucli d’erudits menorquins, on destaca la figura de Francesc Hernàndez i Sanz. En el cas del País Valencià, també es pot parlar d’un important impacte –més del que s’ha dit fins ara– de les inquietuds noucentistes, que ja havia estat apuntat per Manuel Sanchis i Guarner i que s’evidencià amb la creació de noves entitats i revistes com València Nova (1906), Lo Crit de la Pàtria (1907), Renaixement (1908), Terra Valenciana (1908) o Pàtria Nova (1915). El fenomen, segons el mateix Sanchis i Guarner, «era un reflex del moviment polític de la Solidaritat Catalana, i un ressò del noucentisme, credo intel·lectual i estètic que s’imposava a Barcelona». Malgrat la importància d’aquesta nova influència, no fou suficient perquè es reflectís en la constitució, a la capital valenciana, d’una institució d’alta cultura autòctona similar a l’IEC o que articulés la seva tasca amb el programa de l’Institut. En un principi, aquesta havia de ser la funció del Centre de Cultura Valenciana, que havia promogut, el 1913, el diputat Joan Pérez i Lúcia, però l’entitat (fundada el 1915 sota la tutela de la diputació provincial i organitzada per l’historiador Josep Martínez i Aloy) mai no arribà a acomplir una funció semblant a la de l’Institut barceloní, sinó que la seva actuació fou més aviat equiparable a la dels centres acadèmics tradicionals i la seva posició respecte del conreu científic en la llengua pròpia fou també ambigua. Naturalment, això no treu que al Centre no hi hagués, en càrrecs directius, historiadors de gran categoria, com el ja esmentat Martínez i Aloy o Francesc Almarche i Vázquez; o que comptés també amb altres importantíssimes figures clarament partidàries de les aspiracions del nou-cents i, fins i tot, vinculades al mateix IEC, com és el cas de Josep Sanchis i Sivera. Al marge d’aquest Centre, cal esmentar també, a València mateix, dues entitats importants en el camp de la història i l’erudició: l’Acadèmia de Sant Carles i la societat de bibliòfils Acción Bibliográfica Valenciana, si bé acompliren una tasca més semblant a les velles acadèmies que no pas als propòsits noucentistes. En canvi, a Castelló de la Plana sí que en aquell període arribà a reeixir una institució més afí als principis del nou-cents: la Societat Castellonenca de Cultura. La mancança d’una institucionalització cultural ben dotada amb cabals públics que abastés el conjunt del País Valencià i l’absència d’un programa cultural nacionalitzador comú arreu d’aquest territori, derivades de la inexistència d’un govern mancomunal –o la seva decidida inclusió, encara que fos de manera soterrada, dins del desplegat per la Mancomunitat catalana, com succeí amb les Illes o Andorra– i d’una consciència nacional clara per part de la classe dominant (com passava també en el cas mallorquí), fan que, si s’aplica un criteri rigorista, no es pugui parlar pròpiament d’un “noucentisme valencià” institucionalitzat; tot i això, sembla fora de dubte la influència notable que aquest corrent tingué arreu del País Valencià. Encara que l’impacte es reduí a nuclis culturalitzats i minoritaris, tingué un paper decisiu en l’assumpció d’un major grau de consciència nacional, ja que constituí el llevat d’on sorgí el puixant valencianisme autonomista del període republicà. I és que potser fora excessiu esperar que nuclis com la ciutat de València de l’època poguessin mobilitzar un contingent intel·lectual i humà similar al d’una Barcelona que s’havia erigit, ja aleshores, en un centre puixant de l’Europa mediterrània occidental. A l’hora de parlar d’individualitats del País Valencià que, per les seves idees o per la seva vinculació personal, es poguessin incloure en un noucentisme historiogràfic, cal partir dels integrants de diferents nuclis. Un pot ser l’esmentada Societat Castellonenca de Cultura, on el conreu de la història fou practicat pels seus membres més destacats: Àngel Sánchez i Gozalbo, Manuel Betí, Joan Porcar o Lluís Revest. Un altre nucli important fou el dels integrants de les entitats valencianistes de principis de segle, on destacaren Miquel Duran i Tortajada, Eduard Martínez i Ferrando, Faustí Barberà, Enric Navarro i Borràs o Jesús Ernest Martínez i Ferrando –alguns dels quals, posteriorment, foren els puntals de l’autonomisme republicà–. I, encara de manera destacada, cal considerar els que, en un pla estrictament acadèmic, mantingueren estrets contactes amb l’IEC i amb el nucli d’historiadors noucentistes barcelonins. Ja des dels primers moments del funcionament de l’Institut, historiadors
de la categoria de Roc Chabàs i Lluís Tramoyeres i Blasco hi col·laboraren. Fins i tot arribaren a tenir –conjuntament amb J. Martínez i Aloy– un paper molt destacat en l’organització de la participació de l’IEC en l’Exposició de Roma del 1911. Aquesta relació possibilità, poc temps després, l’establiment d’un vincle pròpiament orgànic amb la designació, el 1916, de Josep Sanchis i Sivera com a membre corresponent de l’Institut, que fou, sens dubte, la figura principal d’aquest noucentisme historiogràfic valencià. En aquest mateix grup d’historiadors acadèmics, potser també es pot incloure Francesc Almarche i Vázquez i Josep Ribelles i Comín, que fou funcionari de la Diputació de Barce-lona.
A la Catalunya del Nord, la constitució de l’estat regional mancomunitari propicià el que es coneix com a “segona renaixença”, que es perllongà fins el 1921, malgrat les desavinences sorgides amb el nucli erudit barceloní durant la Primera Guerra Mundial a causa de l’actitud germanòfila d’alguns dels principals dirigents noucentistes. No ha de sobtar, per tant, que els més destacats historiadors nord-catalans figuressin habitualment en les principals publicacions cultes i fossin inclosos, sovint, dins el conjunt de la producció historiogràfica catalana, fins i tot havent escrit els seus treballs en francès. En l’Anuari de l’IEC o en els Quaderns d’Estudi, es troben freqüents referències al butlletí Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées Orientales, a la Revue Catalane o a l’entitat editora d’aquesta darrera publicació, la Société d’Études Catalanes, que aplegà els intel·lectuals defensors de la història i la cultura autòctones. Tampoc no cal sorprendre’s per l’aparició, en les publicacions esmentades, d’articles signats pels més importants historiadors de l’altra banda de l’Albera, com Joan Capeille, Pere Vidal o Josep Calmette. En el camp més específic de la història literària no es pot deixar d’esmentar Joan Amades, Amadeu Pagès i Josep Sebastià Pons.
L’impacte noucentista es feu notar també a la Franja de Ponent, ja que un dels historiadors més destacats, Miquel Joan Cabré i Aguiló, es formà, en bona part, a l’ombra de l’IEC, malgrat que després es traslladés a Madrid. Aquesta vinculació amb la principal institució d’alta cultura ajuda a explicar el descrèdit de les tesis aragonistes per part dels principals erudits de la zona, ja d’ençà del principi del s. XX.
Característiques generals
El principal tret comú entre tots els noms que fins ara s’han esmentat és, d’acord amb la mateixa definició adoptada, la seva participació o identificació amb la institucionalització mancomunal –en el cas dels historiadors del Principat– i l’intent d’emular-la o d’afegir-s’hi –per als de la resta de territoris catalans–. A part d’aquest punt de partida, però, quins altres elements els uniren? Un dels més rellevants fou, sens dubte, el fet d’aprofundir la línia ja marcada pels seus predecessors positivistes del final del sxix d’unir la reivindicació d’una cultura i una historiografia desprovincianitzada amb una major exigència de rigor científic. Es troba també una gran fermesa en la seva aspiració d’assolir una cultura desprovincianitzada, culminació d’un procés de major presa de consciència nacional. Així, la lluita contra la situació de diglòssia i la defensa de la normativa lingüística de l’IEC foren dos punts definitoris del col·lectiu, per bé que es manifestaren de manera molt ambigua encara entre alguns dels membres fundadors. No ha de sobtar, doncs, que aleshores s’explicités més nítidament quin era l’àmbit territorial propi de la llengua i la cultura catalanes, i que un terme com Països Catalans o d’altres de sinònims apareguin sovint en els escrits de l’època –encara que, naturalment, no com a fórmula sistematitzada del concepte, cosa que no es produí fins a l’obra de Joan Fuster–. La desprovincianització cultural i un grau més alt de consciència nacional dugueren a una major connexió amb Europa i això alimentà un sentiment cosmopolita. La vocació internacional anà més enllà d’una simple aspiració programàtica i aconseguí concretar-se en alguns casos. Així, de cara a l’exterior, l’IEC obtingué el reconeixement internacional de la comunitat científica catalana com a tal. Una fita –en la qual els historiadors tingueren un paper clau– iniciada tímidament amb l’intercanvi de publicacions i amb gestos com l’admissió d’articles en català en la Revue Hispanique –la primera publicació estrangera que els admeté–, que s’afermà amb l’assistència a congressos internacionals i que culminà amb l’admissió de l’Institut a la Unió Acadèmica Internacional (1923). El canvi experimentat amb relació a l’etapa final del s. XIX, doncs, fou qualitativament i quantitativament espectacular, però això no ens ha de dur a negligir el fet que alguns punts fonamentals del programa noucentista partien ja del moviment renaixentista de la centúria anterior, com ara la noció d’independència cultural que ja postulà Joaquim Rubió i Ors. Ni tampoc no s’ha de menystenir el fet que el modernisme constituí, durant la darrera dècada del s. XIX, un pas decisiu en l’orientació desprovincianitzadora i cosmopolita, com han remarcat diferents estudiosos, entre els quals, Joan Lluís Marfany. Remarcar aquests elements de continuïtat no rebaixa la importància de la ruptura ideològica del nou-cents respecte del vuit-cents i contribueix a evidenciar una altra de les característiques generals del moviment noucentista: el seu antivuitcentisme. Efectivament, els noucentistes es definiren també per oposició als seus predecessors. Aquesta actitud, enllà de consideracions estrictament estètiques i culturals, responia, en el fons, a una voluntat de fer creu i ratlla amb el que havia estat la política del s. XIX, judicada globalment com un fracàs que culminà amb la pèrdua de les darreres colònies espanyoles el 1898. Naturalment, l’atac implacable als predecessors era també una exigència inevitable si el nou moviment es volia erigir en nova elit intel·lectual. Així, doncs, els historiadors noucentistes tendiren a marcar una divisió taxativa amb relació als seus col·legues del segle anterior, que en ocasions esdevingué una crítica implacable. S’arribà a desfermar una veritable passió desmitificadora contra els principals referents històrics construïts pels estudiosos vuitcentistes. La desautorització de Víctor Balaguer fou general, es començà a destriar els elements llegendaris o falsejats de les cròniques medievals i de les principals fonts escrites, i s’inicià una sistemàtica i veritable depuració historiogràfica. També a diferència de llurs antecessors, els historiadors noucentistes abordaren nous àmbits i períodes d’estudi. El passat medieval es mantingué encara com l’àmbit d’anàlisi privilegiat, ja que segons la consideració d’Antoni Rubió i Lluch (que seguiren els seus deixebles) era el “període nacional”. No obstant això, també es produí una obertura als temps moderns, que es pot constatar amb l’aparició d’una secció fixa dedicada al període en els anuaris de l’Institut o amb els treballs d’alguns dels membres destacats del grup, com ara Ferran de Sagarra, que centrà molts dels seus estudis en la guerra dels Segadors, en la de Successió i en el conflicte carlí. Així mateix, el conreu de la història de l’art i de la literatura experimentà un creixement extraordinari. Pel que fa a l’art medieval, es recuperaren les pintures murals romàniques gràcies a la iniciativa de Josep Pijoan i es pogué elaborar una primera teorització global sobre l’origen del romànic català, obra de Josep Puig i Cadafalch. Fou en el terreny arqueològic on els avenços foren potser més espectaculars (propiciats pel fet de disposar d’importants fons públics per a finançar les excavacions), cosa que estimulà l’interès per la prehistòria i el món antic. En poc temps, es pogueren conèixer molts períodes del passat més remot que eren completament desconeguts i s’arribà a una sistematització de la prehistòria gràcies a l’obra de Pere Bosch i Gimpera (que comprengué no tan sols les terres catalanes, sinó tota la Península Ibèrica). Al mateix temps, es tingué un coneixement notabilíssim de l’assentament grec d’Empúries, cosa que, com remarcà Alexandre Cirici i Pellicer, alimentà «el gran mite noucentista de la Catalunya grega». De fet, aquest mite tenia molt a veure amb la idea de classicisme, tan grata als noucentistes. Els servia d’inici d’un cicle històric de llarg abast que, com ha indicat Albert Balcells, partia d’una primera influència clàssica exterior (la Catalunya grega) i culminava, segles després, en una nova classicitat medieval plenament catalana (el domini català de la Mediterrània i, de manera ben significativa, de la mateixa Grècia). En aquest cicle, el romànic era la primera manifestació d’una cultura pròpia que aleshores ja despuntava i que tingué la seva eclosió amb el gòtic, que s’expandí enllà de la mar. D’ací la consideració del període medieval com a període nacional, és a dir, d’expansió política i cultural, fàcilment equiparable a les idees d’imperialisme i de difusió de la civilitat pregonades pel nou-cents. Aquest cicle de llarg termini es tancava amb la modernitat més immediata, moment de l’assumpció de la nova classicitat defensada pel noucentisme, un cop superades les preteses indeterminacions del vuit-cents i la suposada llarga decadència dels segles anteriors, que ha estat impugnada per la historiografia actual.
Neonoucentisme
En el grup d’intel·lectuals formats en el període àlgid del noucentisme, hi ha un bloc molt significatiu que es decantà envers posicions cada cop més originals (Ferran Soldevila, Jordi Rubió i Balaguer, Pere Bosch i Gimpera, etc.). Joan Fuster parlà de l’existència d’una nova generació, que ell qualificà de neonoucentista, els membres de la qual s’havien estalviat l’enlluernament provocat pel Glosari d’Eugeni d’Ors, se sentiren atrets per problemes i per doctrines molt diferents i criticaren el noucentisme “primitiu” per haver frustrat o no haver realitzat el programa que havia promès. Aquest canvi d’actitud responia a uns condicionants històrics molt concrets. Un d’ells era la fractura provocada entre les elits intel·lectuals per la intensificació de la guerra social desfermada pels volts de l’any 1920, cosa que –com ha assenyalat Jordi Casassas–, en darrer terme, explica la fundació d’Acció Catalana (fruit en bona part de l’escissió del partit fins aleshores hegemonitzador de tot el procés, la Lliga) i l’aparició de la Unió Socialista de Catalunya. Dues organitzacions on els intel·lectuals professionalitzats tingueren un destacat paper, raó per la qual l’esmentat Casassas les considera com a dos punts de cristal·lització del que anomena “procés d’autocomprensió” d’aquest grup social. L’altre fet històric que marca un punt d’inflexió inequívoc és la supressió de la Mancomunitat feta per la dictadura de Primo de Rivera. Això no tan sols provocà que desaparegués la principal plataforma des d’on aplicar el programa del nou-cents, sinó que desfermà en molts intel·lectuals una actitud cada cop més crítica envers l’actuació política que havia conduït a aquella situació. La bel·ligerància anticatalana i antisocial de la primera dictadura del s. XX no feu sinó aguditzar la posició antitètica d’un col·lectiu no pas negligible, que acabà adoptant una posició decidida de ruptura contra el règim monàrquic espanyol per a configurar l’embrió de l’equip intel·lectual de la Generalitat republicana.
Lectures
- BALCELLS, A.; PUJOL, E.: Història de l’Institut d’Estudis Catalans, Afers, Barcelona-Catarroja 2003.
- CASASSAS, J.: “La configuració del sector intel·lectual-professional a la Catalunya de la Restauració”, Recerques, 8, 1978, p. 103-131.
- CIRICI I PELLICER, A.: “Els estudis sobre art”, Un segle de vida catalana 1814-1930, vol. II, Alcides, Barcelona 1961, p. 1458-1468.
- FUSTER, J.: Literatura catalana contemporània, Curial Edicions Catalanes, 7a ed., Barcelona 1985.
- GRAÑA, I.: “La generació de 1917 en el procés de conscienciació nacional de la Mallorca contemporània”, Randa, 35, 1994, p. 101-112.
- PUJOL, E.:“La historiografia noucentista. Un assaig de definició”, El Contemporani, 14, 1998, p. 36-43.
- SANCHIS I GUARNER, M.: “L’evolució de la lengua literària dels escriptors valencians de la Renaixença”, Criterion, 17, 1963, p. 69.