Doctor en teologia, professor d’aquesta disciplina a l’Estudi General de Barcelona i rector de Sant Andreu de la Selva. Orador en llatí, català i castellà, publicà alguns dels seus sermons, entre els quals el més conegut és Sermó vulgarment anomenat del sereníssimo senyor don Jaume segon, i història de la pèrdua de Espanya, grandeses de Catalunya, comtes de Barcelona i reis d’Aragó (1602). També publicà Apologética disputa, donde se prueva que la llaga del costado de Christo N. Señor fue obra de nuestra redención... (1611), llibre ofert a Gastó de Montcada, marquès d’Aitona i virrei d’Aragó, amb unes llargues octaves dedicades a aquest per Esteve de Corbera; Miscellanea de tres tratados de las apariciones de los espíritus... De Antichristo... y de Sermones predicados en lugares señalados... (1611), dedicada al bisbe de Barcelona, Joan de Montcada, i on diu que demana perdó si hi ha faltes en el text perquè «No soy natural castellano, ni le hablo de ordinario, y assi no puede dexar de haver faltas, que por esto en mi tierra no predico en castellano, lo que haría en otros reynos de la manera que lo escrivo», i un Tratado de la oración mental... (1607), que escriví en castellà «por ser tan común, por esta razón no he escrito este libro en latín, ni catalán, desseando le lean todos y se aprovechen de lo que escrivo».
La seva obra més destacable, el Sermó vulgarment anomenat del sereníssimo senyor don Jaume segon..., fou predicada a la catedral de Barcelona el 4 de novembre de 1597 i publicada cinc anys després amb dedicatòries per al virrei de Catalunya, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Terés, els consellers de Barcelona, els diputats de Catalunya, els cavallers catalans i els lectors. En dites dedicatòries, l’autor argumenta que cal fer una història general de Catalunya. Ell mateix diu que la seva feina fins llavors és una porció molt petita –una “ninyeria”, repeteix constantment– del que s’hauria d’aconseguir; només intenta fer néixer l’interès per aquesta qüestió. Confia que hi haurà «personas aficionades a la patria y nació, que vent la falta queya (sic) desta historia, si tancats en un aposento ab quatre parells de llibres, la podian fer, la emprenguessen, pero lo gasto que se oferex en llibres, es molt y molt maior en aver de anar per tota Cathalunya, y altres parts, registrant archius... Lo treball a de ser grandissim...». També considera que ha hagut de desenvolupar un gran esforç per a assolir una tasca tan minsa, però «tinc per molt ben empleat aquest treball en servey de ma nació y patria, y si era ocasió per a que se donàs orde se emprenguès una historia general de Cathalunya, lo tindria per més ben empleat». Segons l’autor, l’estudi de la història és «molt apazible, no cansa lo judici, no fatiga lo ingeni, recrea la voluntat, aprofita lo enteniment...»; però, una altra cosa és escriure història: «...ni las cosas de història son fàcils, sino molt dificultosas, com la experiencia amostra, als qui las platican y treballan; ni es menys valor, ni poca authoritat, ocupar lo tems en ellas...». També comenta que, a l’hora de fer un treball d’història, la llengua més apropiada per a escriure’l és el català i no el llatí; descarta l’opció del castellà, atès que el públic era català. Ara bé, el català «es llengua curta. Si vol dir que no tenim tants vocables com los castellans, es no saber-la, puys es fetilíssima...». En definitiva, una història de Catalunya escrita en català per a un públic català.
Encara que en el seu Sermó se centra en el regnat de Jaume II, l’obra és un resum de la història antiga dels regnes ibèrics, la conquesta àrab i els regnes cristians, i tracta també, tot i que ràpidament, dels regnats dels successors de Jaume II fins a Felip II. Després es preocupa per la geografia catalana, especialment per la descripció del poble on fou rector, la Selva del Camp de Tarragona, d’on destaca que no hi ha estrangers, com en altres llocs, «que de ordinari acostumen de inficionar la terra...». Després fa referència als llinatges catalans, parla de les coses notables de Catalunya i dels seus sants i homes il·lustres. També esmenta les institucions catalanes de govern i la seva trajectòria històrica. L’autor acaba l’obra fent una defensa del català; explica que les llengües hebrea i grega són les més apreciades, de manera que fa tota una llista de paraules catalanes que s’assemblen a d’altres en aquests idiomes i ho justifica dient que: «De assí podran entendre quant bona sia nostra llengua, quan fecunda, fertil i abundant nostre llenguatge, quant enganyats van los que a la nostra llengua anomenen curta».