Vida i obra
Integrant de l’escola històrica valenciana de finals del s. XIX i principis del XX, destacà pels seus estudis sobre els moriscos i l’arquebisbe Juan de Ribera; s’interessà també per la literatura i la cultura valencianes, en especial per Manuel Martí i els orígens de la Il·lustració. Feu els estudis de secundària a Alcoi. Ingressà als carmelitans, on prengué els hàbits l’any 1886 i feu la solemne professió el 1888. Romangué nou anys al convent de València, però problemes de salut l’obligaren a abandonar l’orde. Alguns anys més tard obtingué un benefici eclesiàstic a la parròquia de Santa Caterina de València. Després de diversos treballs sobre sant Joan de la Creu publicats l’any 1892, el 1895 començà a escriure en la revista d’informació cultural catòlica Soluciones Católicas, en la qual també col·laboraren Roc Chabàs, Serrano i Morales, Martí i Grajales, etc., amb articles sobre la història cultural valenciana. Les col·laboracions de Boronat criticaven l’oblit dels seus contemporanis en contrast amb l’interès dels catalans per fomentar el cultiu de la seva llengua i de la història de la seva cultura. En publicà una llarga sèrie sobre personatges valencians del s. XVIII: el P. Luis Galiana, Cerdá Rico, Maians, Vicente Ximeno i d’altres. Seguint aquesta línia, entre el 1895 i el 1897 publicà un Ensaig crítichsobreMossén Johan Roiç de Corella, premiat per Lo Rat-Penat l’any 1896, i diversos Apuntes bio-bibliográficos, sobre Fr. José Teixidor i Trilles. També escriví Mossén Bernat Fenollar. Apunts bio-biblogràfics, premiat per Lo Rat-Penat el 1894 i aparegut en El Archivo Católico (1896).
Boronat desenvolupà la seva activitat investigadora i divulgadora al marge de les institucions oficials. Fou protegit per membres de l’elit aristocràtica i pels terratinents valencians. Però tingué una especial projecció fora de València per la seva relació amb la Renaixença catalana, per una part, i amb Menéndez y Pelayo i Manuel Danvila, per l’altra. Fou acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia i de la de Bones Lletres de Barcelona. Tingué una posició polèmica i clarament conservadora enfront del liberalisme i l’anticlericalisme de l’època.
L’obra principal d’aquesta etapa, escrita amb el pseudònim de Lluís de Ontalvilla, és El Deán Martí. Apun- tes bio-bibliográficos (1899), amb pròleg de Manuel Danvila. Aquest mateix any aparegué El Abuelito. Conversaciones histórico-familiares acerca de la región va- lenciana.
Per a la preparació del seu treball titulat El Deán Martí tingué accés a fons documentals molt importants com ara la biblioteca de Serrano Morales, la biblioteca de la marquesa viuda de Cruïlles, Encarnació Maians, i els fons maiansians del comte de Trigona. Boronat descobrí el valor del moviment il·lustrat valencià i reconegué el mèrit dels seus protagonistes. Destacà, sobretot, la importància que en la seva gestació tingué Manuel Martí, el qual aportà, de la seva estada a Itàlia, els instruments tècnics (coneixement del llatí, del grec, de les inscripcions...) de l’humanisme italià i els fonaments de la història crítica, gràcies a les relacions que mantingué amb el cercle del cardenal Sáenz de Aguirre. Boronat també detectà la rellevància dels treballs històrics de Nicolás Antonio, marquès de Mondéjar y Sáenz de Aguirre, en els orígens del moviment renovador de la Il·lustració espanyola. Però, influït per les lluites anticlericals de finals del s. XIX, no acabà d’entendre l’oposició dels il·lustrats al paper polític i al control de l’ensenyament pels jesuïtes del s. XVIII. Malgrat que Boronat assenyalà la importància posterior de Gregori Maians, no acabà un estudi sobre aquest personatge. En canvi, veia en el degà Martí «un esperit crític per excel·lència [...]. Un investigador racional i metòdic de les causes naturals de les coses, enemic de l’autoritat filosòfica, independent i lliure en l’examen científic, rebuscador de la veritat en les tradicions històriques, i sense que pugui sumar-se entre els hipercrítics del segle XVIII». Assenyalava, a més, en la lluita de Martí i dels seus deixebles contra l’escolasticisme i en la restauració de les lletres, la influència de Joan Lluís Vives. Aquesta posició ideològica s’ha de relacionar amb l’escola filosòfica de la Renaixença, que veia Vives com un precursor de la filosofia escocesa del sentit comú (Reid, Steward i Hamilton), de la qual els catalans es consideraven partícips i que oposaven al racionalisme dels krausistes madrilenys.
L’any 1899 rebé l’encàrrec dels superiors del Col·legi del Corpus Christi de València de realitzar un estudi sobre l’expulsió dels moriscos i sobre la participació del patriarca Ribera, fundador del col·legi; aquesta investigació donà lloc a l’obra més coneguda de Boronat: Los moriscos españoles y su expulsión. Estudio histórico-crítico (1901), en dos volums i pròleg de Manuel Danvila. N’hi ha diverses edicions facsímils: una editada a València (1991) i una altra per la Universitat de Granada (1992), amb un Estudio preliminar de Ricardo García Cárcel. Per una curiosa coincidència, aparegué el mateix any que Henry Ch. Lea publicà The moriscos of Spain: their Conversion and Expulsion. Ambdues obres són hereves de l’esforç, no gaire intens ni brillant, per assentar sobre bases erudites el coneixement del darrer episodi de la presència islàmica a la Península. A la informació de la historiografia dels s. XVI i XVII i als materials aportats, sobretot, per les obres de Janer i Danvila, Lea i Boronat hi afegiren noves fonts, fruit de l’ampli coneixement del primer sobre les fonts inquisitorials i del treball del segon en el riquíssim arxiu del Col·legi del Corpus Christi. Contestaven, per tant, a l’exigència erudita de la historiografia de finals del s. XIX, un dels trets bàsics de l’historicisme de Ranke. El paral·lelisme entre ambdues obres fou assenyalat per Morel-Fatio en una nota bibliogràfica del Bulletin Hispanique (1902), on ressaltà la seva importància i n’indicà les discrepàncies: «Els dos autors no concorden en les seves conclusions: Lea condemna, Boronat excusa l’expulsió dels moriscos de 1609.»
El treball de Boronat és deutor de Manuel Danvila i Collado. Aquest acadèmic de la història, i ministre de la Governació del gabinet de Cánovas del 1892, publicà l’any 1889 un seguit de conferències, impartides a l’Ateneo de Madrid, amb el títol “La expulsión de los moriscos españoles”. El conferenciant destacà com a fonamental de la seva obra l’ús de documents nous –als quals tingué accés–, alguns d’ells clau per a comprendre la política morisca. Danvila, però, llegí malament alguns documents. El resultat fou que els errors de lectura, avalats per l’autoritat de Danvila i confirmats per Boronat, i també per Lea, i recollits per moltes obres posteriors, han originat una confusió molt difícil d’aclarir.
Danvila contribuí a la configuració de l’esquema narratiu sobre els moriscos incorporant l’actuació dels monarques aragonesos a partir de Jaume I, i particularment la pressió que sobre ells exercí l’Església per posar fi a la tolerància amb els moriscos i els jueus. Amplià, sobre bases documentals, l’exposició de la política desigual aplicada per Ferran a Aragó i a Castella, així com el procés de conversió dels valencians. És notable també, la seva aportació sobre la Inquisició: examinà processos inquisitorials de moriscos i de senyors de moriscos, i en publicà alguns extractes que foren completats per Boronat, tot i que es limità a les notícies sobre conspiracions. Tampoc no sabé treure profit del seu abundant coneixement d’actes de fe i edictes de gràcia. Destaca, en canvi, la publicació de dos documents clau com són els acords entre la Inquisició i els moriscos del 1526, a Toledo, i del 1571, si bé els errors d’interpretació de Danvila afectaren la historiografia posterior, començant per Boronat i Lea. De la documentació d’Estat obtingué abundant informació de finals del regnat de Felip II i de l’època de Felip III, que emprà i amplià gràcies a l’Arxiu del Patriarca.
L’obra de Boronat volgué donar resposta a les exigències de la crítica per mitjà del recurs constant a la documentació, però alhora confià que l’anàlisi crítica no entrés en conflicte amb la fe catòlica, sobretot quan estudià el comportament de Juan de Ribera. La seva visió sobre la Reconquesta o la valoració de l’islam foren semblants a les difoses per Modesto Lafuente a mitjan s. XIX, i seguides per la resta de la historiografia espanyola: un conflicte de vuit segles vist com a lluita de reconquesta contra un poble usurpador i com a lluita religiosa contra els enemics de la fe i del culte. Gràcies a la recuperació del territori i de la independència s’aconseguí la unitat política i s’afermà la nacionalitat espanyola. Al mateix temps, Espanya contribuí a la civilització occidental en rebutjar l’islam. Però Boronat fou més integrista que Danvila, sobretot en la seva defensa de la política eclesiàstica de conversió i evangelització, i fou l’únic defensor de Cisneros i dels bateigs forçosos i un apassionat partidari de Juan de Ribera. Segons Boronat, la decisió d’expulsar els moriscos, defensada per Ribera, responia al sentiment majoritari del poble espanyol, que era intolerant. El fanatisme era propi de l’atmosfera del segle i, sense arribar a aplaudir-lo, no el condemnà, a diferència dels altres estudiosos dels moriscos. La majoria dels estudiosos s’han limitat a emprar la documentació publicada per Boronat, i rebutgen les seves interpretacions.
Completà aquesta obra amb la biografia El beato Juan de Ribera y el Real Colegio de Corpus Christi. Estudio Histórico (1904), amb pròleg de Manuel Danvila, on resumí les seves tesis sobre l’expulsió dels moriscos, dins d’una exposició de la vida de Ribera i de la fundació del Col·legi.
Boronat recopilà una considerable quantitat de llibres i manuscrits que llegà al Col·legi del Patriarca, entre els quals hi ha el Dietari del capellà d’Alfons lo Magnànim, que publicà Sanchis i Sivera.
De la seva bibliografia històrica també destaca Apuntesbio-bibliográficos, introducció a l’obra de Fr. Josep Teixidor i Trilles Antigüedades de Valencia (1895).
Lectures
- BENÍTEZ, R.: Estudio preliminar a la traducción castellana de la obra de Henry Lea, Los moriscos españoles. Su conversión y expulsión, Universitat d’Alacant, 2001. — Heroicas decisiones. La Monarquía católica y los moriscos valencianos, València 2001.