Vida i obra
Fill d’una rica família de propietaris agrícoles de l’Alt Vinalopó, dels seus orígens rurals nasqué la seva vocació i orientació professional. Estudià el batxillerat a Alacant, i després optà per l’Escola Especial d’Enginyers Agrònoms. El període 1907-17 fou crucial per a la seva formació: es relacionà amb la Institución Libre de Enseñanza, fou un assidu del seu ateneu i assumí de ple l’ideari regeneracionista. Fruit d’aquests interessos publicà (1913-14), en el periòdic madrileny La Tribuna, una sèrie d’articles amb títols tan significatius com “Reconstitución de nuestra agricultura. Aspecto científico” i “El problema hidráulico”.
Essent ja enginyer agrònom, obtingué una plaça al Servicio de Avance Catastral de Sevilla (1917), on aprofundí el coneixement del problema del latifundisme, experiència que li serví per als futurs plantejaments de reforma agrària que alguns anys més tard hagué de formular. Després de quatre anys a Sevilla fou traslladat a València, on centrà les seves investigacions agrònomes en el cultiu del tabac i, sobretot, en la viticultura. Fomentà la creació d’estructures associatives per a la defensa dels petits i mitjans agricultors –Unión de Viticultores de Levante (1924) i, després, la Confederación Nacional de Viticultores–, i estimulà la creació de cellers cooperatius. El seu prestigi professional el dugué a dirigir, a escala nacional, el projecte per a difondre el cultiu de tabac a tot Espanya. També dirigí, des de l’Institut Agrícola Alfons XII, un projecte de filmacions de la Direcció General d’Agricultura per a millorar la formació dels empresaris agrícoles i dels pagesos.
Proclamada la Segona República, fou nomenat, per decret de 21 de maig de 1931, membre de la Comissió Tècnica Agrària que, presidida pel jurista Felipe Sánchez Román, havia de proposar les bases juridicoeconòmiques per endegar la reforma agrària. També fou ponent, amb Sánchez Román, Flores de Lemus, Viñuales i Rodrigáñez, de l’“Anteproyecto de la Comisión Técnica Agraria para la solución del problema de los latifundios”, avantprojecte que no fou acceptat pel govern. Més tard fou vocal i secretari (agost del 1931-juny del 1932) de la Junta Central de Reforma Agraria.
Publicà diversos articles en El Imparcial sobre la reforma agrària (1931), que després revisà i agrupà en la seva important obra La Reforma Agraria. Problemas Fundamentales (1931). El text es completà amb resums sobre l’accés a la titularitat de la terra, crèdits i assegurances agràries, règim tributari, aprenentatge i cooperació en el món rural i inserció del sector agrari en el quadre econòmic general. També publicà Los latifundios en España (1932), amb pròleg de Fernando de los Ríos. El llibre consta de dues parts: la primera ofereix una perspectiva diacrònica del problema social agrari des del s. XVI fins a l’any 1932, i la segona aborda l’estudi dels latifundis, amb unes precisions inicials al voltant d’aquest concepte i, en els capítols següents, tenint en compte les dades cadastrals, una panoràmica de les regions latifundistes, subratllant que «los verdaderos orígenes de los latifundios se hallan en la Reconquista y la desamortización y no en los factores naturales, económicos y sociales, con los que se pretenden justificar»; malgrat aquestes afirmacions, l’obra posseeix un excepcional interès i és d’obligada referència (vg. història agrària).
El 6 de juny de 1932 el ministre d’Agricultura Marcel·lí Domingo destituí Carrión, que quedà totalment desvinculat del procés, a causa de les importants discrepàncies que mantingueren sobre el Projecte de la Llei de Bases per a la Reforma Agrària. Carrión retornà als seus estudis i investigacions sobre el tabac i la vinya, fou inspector de Mutualitats Agrícoles d’Accidents de Treball i obtingué, el 1935, la càtedra d’economia política i social de l’Escola Especial d’Enginyers Agrònoms. Quan esclatà la Guerra Civil Espanyola fou nomenat director comissari de l’Institut Nacional Agronòmic a València, i després assumí la Jefatura del Servicio de Enseñanza y Divulgación Agrícolas.
Al final de la guerra fou empresonat per poc temps, i depurat. Es reintegrà al servei actiu, però fou inhabilitat per a ocupar llocs de comandament i se li retirà la càtedra. Fou, fins a la seva jubilació, director de l’Estació de Viticultura i Enologia de Requena (1941-61), des d’on realitzà una tasca molt intensa que es reflectí en més de 200 publicacions, dedicades fonamentalment a la viticultura, l’economia vitícola i els riscos agraris, sense oblidar el fort impuls que donà a l’associacionisme agrari mitjançant la creació de cellers cooperatius.
Gràcies al seu extraordinari prestigi professional, l’any 1957 fou nomenat conseller inspector general del Consell Superior Agronòmic. Jubilat l’any 1961, es dedicà a la docència des de la càtedra d’enologia de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de València. El 1973, amb més de vuitanta anys, publicà La Reforma Agraria de la II República y la situación actual de la agricultura española.
Part del seu fons documental es conserva a la casa familiar de Sax.
Lectures
- GARCÍA DELGADO, J.L.: “Pascual Carrión”, Estudios sobre la agricultura española (1919-1971), Ed. Revista de Trabajo, Madrid 1974, p. 9-92.
- VÁZQUEZ HERNÁNDEZ, V.: “D. Pascual Carrión Carrión en el primer centenario de su nacimiento”, Revista Moros y Cristianos, Sax 1992.