Vida i obra
De família de teixidors originària del Bages, visqué després a Alcoi i Terrassa, i de jove combinà el treball en fàbriques de Barcelona amb una formació autodidàctica i l’excursionisme. La relació amb cercles intel·lectuals anarquistes l’inicià com a mestre (Ateneu Obrer de Badalona, Foment Martinenc de Barcelona) i el posà en contacte amb F. Ferrer i Guàrdia. El 1905 fundà l’Escola Horaciana, notable experiència de renovació pedagògica, que influí en l’orientació de la seva tasca científica posterior. El 1912 fou becat per la Junta para Ampliación de Estudios per estudiar a l’École de Sciences de l’Éducation de Ginebra, on es diplomà el 1913. De retorn, dirigí el Nou Col·legi Mont d’Or i, a Bogotà, el Gimnasio Moderno. Amb relació a la geografia, més enllà d’un manual de Geografía física y astronómica, la seva nova orientació es concretà quan, a la mort de Joan Palau i Vera el 1919, Alexandre Galí, llavors administrador de la Universitat Industrial, li proposà d’organitzar els estudis geogràfics a Catalunya. Al mateix temps, passà a ocupar la secretaria de l’Escola del Treball (dirigida per Rafael Campalans), on impartí classes d’història i geografia, i el 1920 fou professor de geografia humana als Estudis Normals de la Mancomunitat. Per organitzar el estudis geogràfics catalans, buscà la sistematització científica en l’escola regionalista francesa fundada per Vidal de la Blache, propera al corrent històric dels Annales i llavors en plena expansió. En aquest sentit, el 1921 anà becat per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble, dirigit per Raoul Blanchard. De tornada, treballà per divulgar el nou mètode, sobretot a través del Butlletí de Mestres, convidà Blanchard a Barcelona (1922), organitzà i pronuncià conferències, i dirigí l’edició en castellà de la Géographie Universelle de de la Blache i Gallois. El fruit més reeixit d’aquesta etapa arribà el 1926, amb la monografia comarcal La Cerdanya,fetaamb la col·laboració de Marcel Chevalier (1926, reed. el 1984, amb pròleg d’Oriol Nel·lo). En aquesta obra, aconseguí connectar el mètode regional amb el debat comarcal a Catalu-nya. Seguiren altres estudis comarcals (el Vallès) i temàtics, i també les col·laboracions assídues en la premsa, i en especial en La Publicitat (1929-38), diari d’Acció Catalana, a la qual pertanyia.
Aquests treballs culminaren en el Resum de Geografia de Catalunya (1929-35), en nou volums, i en una primera proposta comarcal (1930). El seu compromís amb els moviments obrer i catalanista el portà a col·laborar amb la Generalitat republicana, on destacà pel seu paper com a vicepresident i ànima de la Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya. Fou membre fundador i primer president de la Societat Catalana de Geografia (1935), i assistí als congressos internacionals de geografia de París (1931), Varsòvia (1934) i Amsterdam (1938). Durant la Guerra Civil Espanyola escriví La fesomia geogràfica de Catalunya, destinada als soldats del front.
Exiliat el 1939 a Colòmbia, i més tard a Veneçuela, contribuí a organitzar els estudis de geografia d’aquests països introduint el mètode regional. A Colòmbia publicà, el 1945, la Nueva Geografía de Colombia. El 1946 s’establí a Veneçuela, on dirigí el Departament de Geografia i Història de l’Instituto Pedagógico de Caracas fins a la seva jubilació, el 1961. En aquesta etapa, dirigí i redactà una bona part de la Geografía de Venezuela (1960-65), i contribuí a la renovació de la formació del professorat.
El seu retorn a Catalunya, el 1961, li permeté connectar de nou amb la tasca dels geògrafs que hi treballaven, sobretot amb l’equip de Lluís Solé i Sabarís, amb el qual col·laborà el 1968 en la Geografia de Catalunya: hi redactà la part dedicada a Barcelona i el Barcelonès, que amplià després amb Lluís Casassas en l’obra Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974). En aquesta etapa, es manifestà molt crític amb el desgavell del creixement urbanístic. Els darrers anys foren de reconeixement: el 1969 fou nomenat membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC; el 1971 rebé la Orden de Andrés Bello a Veneçuela; el 1976, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i fou nomenat professor honorari de la Universitat Central de Veneçuela; el 1979, doctor honoris causa per la UAB, i, encara, el 1980, rebé la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona.
Bé que la seva aportació a la renovació pedagògica de l’inici de segle fou notable, Pau Vila ha estat considerat àmpliament l’introductor de la geografia científica moderna a Catalunya, i també a Colòmbia i Veneçuela, els països que l’acolliren en l’exili. Tanmateix, formà part d’una generació de mestres geògrafs que veieren en la geografia una eina per a la renovació escolar: en aquesta tasca el precediren Joan Palau i Vera i Josep Santaló, i el seguiren d’altres, com Solé i Sabarís o Salvador Llobet, quan ell era a l’exili. En aquesta línia, Vila fou el sistematizador del mètode científic, i facilità així l’arraconament de la vella geografia memorística, mancada de tot interès. Fou en la recerca de noves fórmules per a l’ensenyament que descobrí el valor del mètode geogràfic aportat per l’escola francesa de geografia regional, en bona part perquè aquest corrent donà una gran importància al coneixement del territori a través de la descoberta directa, és a dir, del treball de camp.
D’altra banda, cal recordar la formació com a historiador del fundador de l’escola, Vidal de la Blache, i del seu paper com a formador de mestres a França. Vila tragué un profit extraordinari d’aquests recursos, entroncant-los amb les aspiracions de la societat catalana, en plena dinàmica de modernització i de recuperació cultural i política. En aquest sentit, la tasca del geògraf es vertebrà a través de diversos camins. En primer lloc, els estudis comarcals, que entroncaren amb la voluntat del catalanisme de dotar-se d’una organització territorial pròpia, i que arguments historicistes i naturalistes buscaren de fonamentar. La proposta vidaliana de definir una regió com un complex de relacions úniques que la societat i el medi traven al llarg de la història fou traslladada amb èxit a la seva síntesi sobre la Cerdanya, considerada un referent per als estudis geogràfics a Catalunya. Ara bé, el seu esperit pragmàtic també li permeté connectar amb les necessitats de la nova administració autònoma, fet que reflectí amb brillantor en el disseny d’una divisió territorial en comarques i vegueries. La proposta, d’altra banda, aplanà el camí de la contribució de la geografia a l’ordenació del territori, que quedà truncada, però, per la guerra civil. En segon lloc, Vila contribuí a fomentar l’excursionisme com a instrument de descoberta de la història, la llengua, les formes de vida i les tradicions: Joan Amades i Joan Coromines, a banda del també geògraf Josep Iglésies, figuraren entre els seus nombrosos companys d’excursió, i des de la direcció del Centre Excursionista de Catalunya, orientà l’activitat de diverses generacions. Finalment, i amb relació als estudis històrics, l’enfocament de Pau Vila, que a través de la geografia francesa recollí l’aportació de l’escola dels Annales de Febvre i Bloch, contribuí a una consideració més àmplia de les bases materials de la societat, en una etapa encara de predomini de la història romàntica. En aquest sentit, figures com Jaume Vicens i Vives i Pierre Vilar trobaren, gràcies a la seva tasca, un terreny ben adobat per a la renovació de la historiografia catalana.
Una part notable del fons de Pau Vila es troba a la Cartoteca de Catalunya, de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), Secció de Fons Documental, amb el nom “Inventari del Fons Pau Vila – Josep Maria Puchades”. Aquest fons està format majoritàriament per materials de Pau Vila, classificats en quatre grups: correspondència, documentació, fitxers amb informació municipal i impresos i fotografies. (Referència: PV-D, Signatura Topogràfica: C-27-2-3).
A la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell, hi ha una part important de materials recopilats per Pau Vila com a col·leccionista de costums i tradicions (fulls de ventall, fulls de rengle, goigs, romanços, gravats antics, gravats estrangers, etc.).
Entre la seva bibliografia destaquen també les obres següents: El poblament a Catalunya. El problema geogràfic de l’aigua (1938); Visions geogràfiques de Catalunya (1962), recull dels articles publicats en La Publicitat entre el 1929 i el 1938; Assaig de recordança i de crítica de l’escola Horaciana (1979); La Divisió Territorial de Catalunya (pròleg de Lluís Casassas), “Selecció d’escrits de Geografia”, vol. 1 (1978), i Aspectes geogràfics de Catalunya, “Selecció d’escrits de Geografia”, vol. 2 (1978).
Lectures
- CASASSAS I SIMÓ, Ll.: “De la bibliografia de Pau Vila a partir de l’any 1925”, Revista de Geografia, XV, 1-2, 1981, p. 121-135.
- GARCIA RAMON, M.D.; NOGUÉ, J.: “Pau Vila i Dinarès (1881-1980)”, Geographers. Bio-Bibliographical Studies, 13, p. 133-140, 1991.
- IGLÉSIES, J.: Pau Vila, Rafael Dalmau, Barcelona 1981.
- LLUCH, E.: “Pau Vila i Dinarès. Breu cronologia biogràfica”, lliçó introductòria a Pau Vila i Dinarès. Doctor Honoris Causa, UAB, p. 5-11, Bellaterra 1979.
- — Qui és Pau Vila i quines coses ha fet?, Ajuntament de Barcelona, 1980.
- NOGUÉ, J.; GARCIA RAMON, M.D.: “Vida i obra de Pau Vila i Dinarès (1881-1980)”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, XII, 45, 1997, p. 31-44.
- SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA: Miscel·lània Pau Vila. Biografia, bibliografia, treballs d’homenatge, Societat Catalana de Geografia / Montblanc-Martín, Granollers 1975.
- VILÀ VALENTÍ, J.: “El camí de Pau Vila cap a la Geografia”, Revista de Geografia, XV, 1-2, 1981, p. 5-24.