Fou director de l’Institut Prussià d’Història a Roma (1903), màxim responsable de l’Institut Emperador Guillem per a la Història d’Alemanya i dels Arxius Estatals de Prússia (1915-29), i president de la direcció dels Monumenta Germaniae historica (1919-35). Al final del s. XIX li fou encarregada una nova edició dels documents papals anteriors al 1198 que havia de substituir la que n’havia fet Philipp Jaffé a les Regesta Pontificum Romanorum ab condita Ecclesia ad annum...1198 (iniciada el 1851 i que en 1885-88 havia estat objecte d’una segona edició millorada). En aquesta empresa, Kehr comptà amb el suport del papa Pius XI (amb qui mantingué, malgrat el seu protestantisme, una sincera amistat), el cardenal i erudit Franz Ehrle, la Societat Científica de Göttingen i el mateix Estat alemany. Havent iniciat ja l’aplec dels documents itàlics, arribà a Catalunya a la dècada del 1920. Poc després, dins el projecte Papsturkunden in Spanien (1922-26) –fet amb la col·laboració de Josep Rius i Serra, Peter Rassow i W. Kienart–, aparegueren, el 1926, els volums corresponents a Catalunya: Archivberichte (reports d’arxiu), Urkunden und Regesten (documents i registres) i Die ältesten Papsturkunden Spaniens, i la síntesi Das Papsttum und der Katalanische Prinzipat bis zur Vereinigung mit Aragon ( El Papat i el Principat de Catalunya fins a la Unió amb Aragó), traduïda per Ramon d’Abadal i publicada en la Revista dels Estudis Universitaris Catalans (1927-30). Aquesta darrera obra fou qualificada per F. Soldevila com a «sòlida sistematització» i, més modernament, Ramon Grau i Marina López han remarcat com l’autor ressaltà que «les condicions geogràfiques no tendien pas a reunir els diferents comtats catalans sinó que els orientaven en unes direccions oposades, malgrat la qual cosa –i en això veu un paral·lel amb l’experiència alemanya– la unitat catalana ha estat possible». En l’aplec referit a Catalunya, l’autor publicà més de 270 documents pontificis o texts que s’hi relacionaven; a més, manifestà la seva sorpresa pel fet que aquest «petit territori al Sud del Pirineu» conservés aleshores documents pontificis en papir més antics que cap altre país. Els volums de la mateixa sèrie referits a Navarra i Aragó –i les corresponents síntesis sobre la relació del papat amb l’un regne i l’altre–, publicats a Berlín el 1928, són també –com ha apuntat Antoni Pladevall– de gran interès per a la història de la Catalunya medieval.