Fou sacerdot de la Companyia de Jesús i catedràtic de teologia a Salamanca. És autor de diversos tractats teològics i d’estudis històrics sobre Aragó, com ara una monografia sobre el temple del Pilar o un treball genealògic sobre la casa d’Alonso de Solís Ossorio, membre del Consell d’Índies. La seva obra més rellevant és Los reyes de Aragón en anales históricos, publicada en dues parts, la primera a Madrid a la Imprenta Imperial, l’any 1682, i la segona a Salamanca a la impremta de Lucas Pérez, el 1684. En aquesta obra, basada sobretot en les informacions recollides per Jerónimo Zurita, fa un llarg recull genealògic de les successives dinasties (ell les anomena “varonías”) que havien regnat a Aragó des dels inicis de la Reconquesta. El seu objectiu principal és mostrar la continuada combinació entre dos criteris de legitimitat reial: el principi electiu i el principi de successió hereditària. Abarca defensà la veracitat dels furs de Sobrabe, els quals, segons el relat llegendari que es va anar formant al llarg del s. XV, establien el principi electiu a l’origen del mateix regne d’Aragó. Diversos autors de l’època, com el bascfrancès Arnault D’Oihenart o, més encara, Pèire de Marca, qüestionaren la veracitat del relat dels furs de Sobrabe i l’existència d’alguns reis d’Aragó per tal d’argumentar uns suposats drets de la corona francesa sobre els regnes del vessant meridional dels Pirineus. En el cas concret del compromís de Casp, Abarca afirmà que la nova dinastia dels Trastàmara accedí al tron «por el disputado derecho de la herencia y por el prudente de la elección». L’obra Los reyes de Aragón en anales históricos s’acaba amb la figura de Ferran el Catòlic com a darrer rei propi i natural d’Aragó, per bé que Abarca considera l’adveniment de la dinastia dels Àustria com a inqüestionablement legítim.