Vida i obra
Nascut en el si d’una família menestral d’origen empordanès, estudià dret a la Universitat de Barcelona. A la Ciutat Comtal es feu present en la vida catalana de la darrera dècada del s. XIX, primer com a militant republicà i, tot seguit, com a jove intel·lectual modernista vinculat als ambients llibertaris. El 1895 entrà a formar part del grup sorgit de L’Avenç. Encetà una intensa relació amb intel·lectuals de renom, des de Joan Maragall fins a Miguel de Unamuno. Les col·laboracions en revistes sociològiques, com Ciencia Social, o com a conferenciant en societats obreres tingueren una tràgica cloenda en trobar-se implicat, arran de l’atemptat terrorista contra la processó barcelonina de Corpus del 1896, en el procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per l’exili, passà alguns anys a Madrid, on entrà en contacte, no del tot cordial, amb medis acadèmics propers a la Institución Libre de Enseñanza, col·laborà de forma sistemàtica en la Revista de Economía y Hacienda i es doctorà en dret.
El seu retorn a Catalunya, el 1903, es produí gràcies als canvis registrats amb l’entrada del catalanisme i el republicanisme a l’Ajuntament de Barcelona. Vinculat a l’esquerra del nacionalisme, participà en l’onada de la Solidaritat Catalana, i, com a tècnic i de manera molt activa, en la preparació del pressupost extraordinari de Cultura del 1908. Amb posterioritat a la Setmana Tràgica assumí la direcció de l’esquerra catalana articulada al voltant de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). L’estratègia erràtica que seguí la UFNR, amb contactes alternatius amb la Lliga i amb els radicals, acabà esterilitzant aquell primer intent de bastir una esquerra catalanista. Coromines cooperà amb Enric Prat de la Riba en les campanyes per la Mancomunitat, com abans ja ho havia fet en els treballs de l’Institut d’Estudis Catalans, on fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia. Economista de prestigi, fou conseller del Banc de Catalunya i en plena dictadura de Primo de Rivera assumí funcions directives a l’Ateneu Barcelonès i al Col·legi d’Advocats. En els anys republicans, fou membre de la comissió que redactà l’Estatut de Núria, de la Comissió de Traspàs de Serveis, del directori d’ERC, diputat a Corts (1932) i conseller de Justícia i Dret (1933).
L’activitat social i política no li impedí de construir una ingent obra literària, en bona part impregnada de sentit històric. La tesi doctoral, Las Ideas Jurídicas en el Poema del Cid (1900), encetà una línia de treball que tingué continuïtat en La sobirania de les persones polítiques (1921), Por Castilla adentro (1930) i Apologia de Barcelona (1931). Es tractava de cercar els fonaments històrics dels grans principis jurídics i de les psicologies col·lectives dels pobles peninsulars. Més enllà dels límits de l’assaig, la seva trilogia narrativa Les dites i facècies de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta –Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934)– constituí un fresc de la història contemporània de Catalunya.
La producció estrictament historiogràfica s’organitzà al voltant d’uns pocs assaigs i algunes conferències. El 1927 dictà a l’Ateneu la conferència “Els nous estudis carlins”, en què reclamà una revisió, des dels valors del moment i per tal de contribuir a l’empresa nacionalitzadora, d’allò que havia estat el carlisme català. El treball inclou reflexions sobre la tasca de l’historiador on s’afirma la necessària interacció entre la visió intuïtiva d’aquest i el treball sistemàtic d’arxiu. Pocs anys més tard, la conferència formà part del volum Revisió de valors del Segle XIX (1930), una obra on Coromines defensa que ja es disposa de perspectiva temporal per a assajar una mirada crítica cap al vuit-cents, i on s’examinen la tradició republicana, el provincialisme, l’esperit romàntic i les confrontacions ideològiques que abocaren el país a un seguit de guerres civils. Finalment, en Interpretació del vuit-cents català (1933) assaja una complexa cronologia del vuit-cents polític, literari, artístic i econòmic: un segle agitat, liberal i constitucionalista, obrer, de les nacionalitats i, a Catalunya, particularment provincial. Destaca la revaloració que Coromines feu del «moviment profund de l’art popular», de la vena pitarresca, del xaronisme, d’aquell corrent «obscur» i poc conegut del qual participaren «la gran massa dels catalans». Frederic Soler i altres «poetes del poble», en impulsar aquest cap a dalt, foren els responsables que «la renaixença catalana no hagi fracassat, com tantes d’altres que no saberen interessar el poble en la restauració del pensament nacional».
El fons personal de Pere Coromines fou llegat a la Biblioteca de Catalunya. Recentment s’ha creat la Fundació Pere Coromines (Pineda-Universitat de Girona). Els treballs literaris s’apleguen en Obres Completes (1972), Obra Completa en castellano (1975), els tres volums de Diaris i records de Pere Coromines (1974), a cura de Max Cahner i Joan Coromines, i Apologia de Barcelona i altres escrits (1989), a cura d’Àngel Duarte i amb pròleg de Josep Benet.
Lectures
- CASTELLANOS, J.: “Aspectes de les relacions entre intel·lectuals i anarquistes. Catalunya al s. xix (a propòsit de Pere Coromines)”, Els Marges, 6, Curial, Barcelona 1976, p. 7-28.
- DUARTE, À.: Pere Coromines: del republicanisme als cercles llibertaris (1888-1896), PAM, 1988.
- IZQUIERDO I BALLESTER, S.: Pere Coromines, 1870-1939, Afers, Catarroja-Barcelona 2001.
- POUS I PAGÈS, J.: Pere Coromines i el seu temps (pròleg de Joan Triadú), Edicions 62, Barcelona 1968.