Pere Gil i Estalella

(Reus, 1551 — Barcelona, 1622)

Historiador i eclesiàstic.

Vida i obra

Ingressà en la Companyia de Jesús cap al 1574 després d’estudiar filosofia, i, més tard, es doctorà en teologia a Gandia, passant seguidament a Barcelona, on impartí classes d’aquesta matèria durant una dècada. Entre els anys 1594-97 i 1603-07 fou rector del col·legi de la Companyia a la ciutat comtal. Llavors actuà com a procurador del procés de beatificació de sant Ignasi. Del 1599 al 1601 fou confessor del virrei de Sicília, el duc de Maqueda. El 1607 fou elegit visitador del col·legi de la Companyia a Palma, del qual fou també rector entre el 1611 i el 1615. L’últim trienni de la seva vida, 1619-22, fou provincial de la seva orde a la Corona d’Aragó.

Escriví diverses vides de sants que restaren inèdites – Vida dels sants de altres parts de España fora del Principat de Cathalunya; Vida de la M. Estefanía de la Concepción (Rocabertí) carmelita descalza (perduda en 1936-39); Historia de Nuestra Señora de Monte-Sión de la Compañía de Jesús de la ciudad de Mallorca, desde su principio con el orden de los Rectores y años, un manuscrit parcialment redactat per Gil–, i se li atribueix la publicació d’un Memorial de manaments i advertències del molt Il·lustre i reverendíssim Sr. D. Joan Dimas Loris, bisbe de Barcelona... Per als sacerdots, confessors, rectors y curats de son bisbat (1598) per a combatre la falta de perícia dels confessors en el moment de fer la seva feina; publicà Modo d’ajudar a ben morir als qui per malaltia o per justícia moren (1604), escrit per inspiració del bisbe Dimas, «Per haver-hi pocs o quasi ninguns llibres estampats en llengua catalana que tracten d’aquesta matèria...», però també «...per ser aquesta llengua la meva natural i per fer aquest bé a la nació catalana». Així mateix, traduí al català el Comptentus Mundi de T. Kempis (1621), amb un pròleg on justifica l’ús de la llengua catalana perquè és l’única llengua parlada i entesa al país. Una biografia seva apareix al tom IX de la Historia eclesiástica del Principado de Cataluña de P. Serra i Postius. El seu tarannà es fa palès en defensar les bruixes en un memorial dirigit al virrei Alburquerque (BUB, ms. 1 008, Fr. Gaspar Vicens, Miscelánea político-eclesiástica). Pere Gil exposa en 15 punts les seves objeccions als processos que s’estaven prodigant contra moltes dones innocents. Defensa a partir d’autors del seu orde, com Martín del Río, que cal tenir molta cura en aquests casos i, sobretot, no sentenciar a mort sense proves fermes, perquè moltes vegades els jutges condemnaven per la pressió d’una població desemparada i ignorant de la religió cristiana. F. Alegambe, autor de Bibliotheca Scriptorum Societatus Iesu opus inchoatum A. R. P. Petro Ribadeneira (1676), esmenta un Officium sanctorum Episcopatus Barchinonensis et Urgellensis de Gil i a més diu que el traduí al català.

El 1600 acabà el seu principal escrit: una Història Cathalana composta per la seva Geografia de Catalunya (Libre primer de la història catalana en lo qual se tracta d’història o descripció natural, ço és, de coses naturals de Catalunya, inèdita fins el 1949, especialment interessada en els trets econòmics més importants del país –per demostrar la seva autosuficiència– i en una protoantropologia nacional catalana amb atenció a tots els pobles que al llarg de la història havien habitat al Principat; una història de Catalunya i una Vida dels sants de Cathalunya. La seva Història Cathalana (Biblioteca del Seminari de Barcelona, ms. 112) s’inicia amb un recorregut per l’antiguitat: les primeres monarquies del món, la Hispània cartaginesa, la conquesta romana d’Hispània –encara que ell parla d’Espanya i Catalunya–, l’època dels emperadors romans fins l’arribada dels gots, donant especial rellevància a la persecució i martiri dels cristians a Catalunya. En el capítol VI comenta el tema de la llengua. La seva conclusió és que a l’època de Roma, la llengua comuna a tot el territori era el llatí, idioma emprat per la classe dirigent, però a cada província hi havia la seva llengua particular. D’aquesta manera s’entén que quan escriu, Gil digui que la llengua comuna d’Espanya era el castellà, «...que vuy se nomena ja Española, per ser la cortesana ques usa en la Cort del Rei de España...». El capítol X és molt important per a explicar algunes particularitats pròpies de la trajectòria històrica de Catalunya: després de la conquesta àrab, la recuperació del seu territori pels cristians en farà un “regne y principat particular”, amb una llengua i amb una història pròpies que hauran de ser escrites amb més atenció i rigor –de fet, critica els autors que havien escrit història d’Espanya parlant molt poc de Catalunya–. Gil es felicita perquè aquesta situació ja havia canviat. Comença immediatament a fer una relació d’històries de Catalunya: des de P. Orosio, passant per les cròniques reials de Jaume I i Pere III, qualificades de molt exactes; la de Pere Tomic, de llenguatge vulgar i amb errors que foren massa atacats per Pere Miquel Carbonell. L’obra d’aquest, segons l’autor, és molt bona, però si bé l’estil és clar, el llenguatge és poc elegant. La crònica de Muntaner és qualificada d’excel·lent. En la Crònica d’Espanya de F. Tarafa es parla molt poc de Catalunya; en el llibre de L. Ponç d’Icart, encara que bo, només es tracta de Tarragona; l’obra de F. Calça és també qualificada d’excel·lent, però l’autor no volia publicar més llibres que tenia acabats sense tenir tota la informació contrastada, cosa que Gil lamenta perquè, per la seva edat, era difícil que ho pogués fer. Els Anals de J. Zurita són qualificats com d’obra perfectísima, però segons diu, l’autor tracta amb massa brevetat la trajectòria dels comtes catalans. També esmenta Florián de Ocampo i el pare Mariana.

La intenció de l’autor fou escriure una història de Catalunya concisa, suficient i clara que servís de base per a les seves històries religioses. Això ho acompleix especialment amb els primers comtes catalans, i dedica més espai als regnats de Carles I i Felip II. Destaca la conquesta de Mèxic i les Comunitats de Castella com els moments més significatius del regnat del primer, i diu que «en tota Cathaluña ni rastre, ni olor ni sospita de Comunitats...». La conquesta del Perú no és tan rodona per la posterior guerra civil entre castellans. Dona una visió molt positiva de l’emperador. El regnat de Felip II és contemplat sobretot en funció de la lluita contra els moriscos i contra els turcs a Lepant, i l’actuació concreta dels catalans en aquell moment. L’obra acaba amb llistes dels reis d’altres regnes peninsulars.

Lectures
  1. ALCOBERRO, A.: Identitat i territori. Textos geogràfics del Renaixement, Vic 2000.
  2. IGLÉSIES, J.: Pere Gil (1551-1622) i la seva geografia de Catalunya, Barcelona 1949.