Vida i obra
Capità de navili honorari de l’armada espanyola. Nasqué a Maó, poc temps després del retorn de l’illa a la Corona Espanyola per la pau d’Amiens el 1802. Cursà estudis a l’Escola de Nàutica de Maó alhora que era instruït en qüestions comercials pel comerciant anglès Edward Gaymes. L’any 1820 començà la seva etapa de marí amb el bergantí Aurora. Navegà amb diversos vaixells fins passar, al gener del 1835, al Resguard Marítim, dependent de la Reial Hisenda, i esdevenir segon pilot a l’armada. El 1836 es casà a Maó amb Joana Monjo i estudià anglès i francès. Al gener del 1838, es dirigí a l’Havana esperant trobar ocupació en una casa de comerç, però tornà de Cuba als pocs mesos. Navegà en diversos vaixells de l’armada (1839-54) fins a ser nomenat 4t delineant de la Direcció d’Hidrografia, i rebé l’ascens a tinent de navili honorari; el 1854 s’establí a Madrid. Entre el 1854 i el 1872, any de la seva jubilació, fou destinat a la Direcció d’Hidrografia amb diferents càrrecs. En aquest període publicà importants llibres d’hidrografia i cartografia, així com diverses traduccions d’obres estrangeres sobre nàutica. Col·laborà en diverses publicacions, com La Marina i Crónica Naval de España. La seva tasca com a oficial fou recompensada amb condecoracions com la Reial Ordre de Carles III (1861), la Placa al Mèrit Naval i la Creu de la Reial i Militar Orde de Sant Hermenegild (1868). En el seu retir ostentà el grau de capità de navili honorari.
Retirat a Maó el 1872, ja jubilat, s’interessà per la història de l’illa; ell mateix manifestà que era un entreteniment de jubilat. A una edat força avançada, donà a la impremta el seu primer treball d’història de l’illa, Fracmentos de la Historia de Menorca (1882), l’estudi de diversos episodis de la seva història. Tres anys després aparegué el primer tom de la seva obra fonamental, Historia de la isla de Menorca (1885-88), publicada en fascicles. Fou també un dels primers redactors de la Revista de Menorca en la seva primera època (1888-90) i col·laborà amb l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg, amb qui mantingué correspondència. Fou capaç d’escriure una síntesi geogràfica (tom I), històrica (tom II, el més extens) i topogràfica (tom III) de l’illa de gran format amb un total de 2 303 pàgines, la qual cosa el fa mereixedor del qualificatiu d’historiador. Sobretot és un erudit, tot i que feu professió de fe positivista en afirmar que sols acceptava els fets demostrats per la corroboració documental. El llibre, però, reflecteix una preocupació especial per la narració. Les seves fonts foren els historiadors menorquins anteriors –sobretot Joan Ramis i Rafael Oleo– i diverses obres d’història d’Espanya i universal. Això no obstant, utilitzà fonts documentals, sobretot pel que fa als s. XVII-XIX; principalment maoneses i procedents tant de fons públics (Arxiu Municipal de Maó) com privats. Malauradament mai no esmentà l’origen de les seves fonts.
S’interessà força pel s. XVIII, època de les dominacions britànica i francesa de Menorca i quan el port de Maó fou una peça clau del joc de les grans potències a la Mediterrània. Ell havia estat testimoni de l’esplendor de la marina menorquina i la seva decadència al final de les guerres napoleòniques. Això el portà a recordar amb nostàlgia el passat i a lloar el paper dels dominadors britànics, autors de la puixança de Maó i del seu port. Per tant, la seva obra fou tendenciosa quan justificava l’esplendor comercial de Menorca i de la seva marina mercant, amb la franquícia comercial imposada pels dominadors britànics el 1712; la mateixa posició defensada per la burgesia maonesa en el moment de publicar-se la Historia..., que fins ben entrat el s. XX reivindicava la declaració de port franc per a Maó. En la mateixa línia escriví Estudios sobre la importancia que alcanzó la Marina Mercante de Mahón al principio del presente siglo y causas de su decadencia: lo que va de ayer a hoy (1889). Morí a Maó el 27 de març de 1891, a vuitanta-set anys.
De la seva bibliografia destaquen, a més: “Nuevo hallazgo de enterramientos romanos”, Revista de Menorca, 1888, p. 65-70; “Disquisiciones sobre algunos temas de la historia de Menorca referentes a la reconquista por las armas católicas en 1782”, Revista de Menorca, 1888, p. 87-93; “La necrópolis magontana”, Revista de Menorca, 1888, p. 257-263; “Biografía del menorquín ilustre D. Juan Ferra y Franc, primer piloto de la armada”, Revista de Menorca, 1889, p. 289-294; Mar Mediterráneo: bosquejo histórico de este mar (1889), i “Disquisiciones sobre el origen de la villa de Mercadal”, Revista de Menorca, 1923, p. 275-280 (transcripció de F. Hernàndez i Sanz). Una part important del seu fons personal, inclosa una autobiografia, es troba al Museo Naval de Madrid. Els seus descendents conserven encara diversos documents seus.
Lectures
- CASASNOVAS CAMPS, M.À.: “Introducció a la història de Menorca”, Enciclopèdia de Menorca, vol. IX, Obra Cultural de Menorca, Maó 1996, p. 1-24.
- HERNÀNDEZ I SANZ, F.: “Apuntes de historiografía menorquina”, Revista de Menorca, 1908 [separata].
- — “Menorquines ilustres”, Revista de Menorca, 1907, p. 67.
- HERNÁNDEZ SASTRE, P.: Breviario de menorquines distinguidos, El Iris, Ciutadella 1993.
- LLABRÉS I BERNAL, J.: D. Pedro Riudavets y Tudurí marino e historiador menorquín (1804-1891), Tipografía La Esperanza, Palma 1923.
- MURILLO I TUDURÍ, A.: “Pere Riudavets i Tudurí i la història de Menorca”, Revista de Menorca, 1989, p. 205-216.
- ORFILA PONS, M.: “Noticia biográfica de P. Riudavets y Tudurí”, Historia de la isla de Menorca, vol. I, Al Thor, Maó 1984, p. 699-709.
- RIUDAVETS DE MONTES, L.: “Mahoneses ilustres: D. Pedro Riudavets y Tudurí, capitán de Navío”, Revista de Menorca, 1969, p. 30-52.