Especialitzat en Al-Andalus i el Magrib. Fill d’un notari al Delfinat, estudià història a la Universitat de Lió i, al final dels anys cinquanta, feu una estada a Algèria que, juntament amb l’impacte de la guerra d’alliberament d’aquest país, influí en la seva posterior orientació investigadora. La seva primera recerca, a l’inici dels seixanta, fou un treball de llicenciatura, més aviat clàssic, fonamentat en la documentació dels segles XVI-XVII de l’arxiu notarial del seu poble. A proposta de Roger Arnáldez, professor de civilització musulmana a Lió, es desplaçà a Madrid, on romangué (1966-69) com a membre de la secció científica de la Casa de Velázquez treballant en la seva tesi, que presentà a Lió el 1972. Al mateix temps, Philippe Wolff, professor d’història medieval a Tolosa, li suggerí la possibilitat de fer un estudi sobre el País Valencià i l’encomanà a Antonio Ubieto, catedràtic de la Universitat de València, el qual li confirmà les àmplies perspectives que podia oferir una recerca sobre l’època de la conquesta cristiana i les transformacions que comportà.
El 1969 aparegué l’article “Le peuplement de Valence aux deux premiers siècles de la domination musulmane” en la revista Mélanges de la Casa de Velázquez, on identificà l’establiment de grups tribals berbers i àrabs a l’est de la Península; el treball anunciava ja l’abast d’un tema que canviaria el plantejament de la història d’Al-Andalus. El 1974 replicà, des de les pàgines d’Annales, l’artifici historiogràfic d’Ignacio Olagüe que, a Les Arabes n’ont jamais envahi l’Espagne (1969), a partir de la negació de la conquesta musulmana, portava a la màxima expressió la tendència dels autors espanyols a minimitzar l’entitat històrica d’Al-Andalus i la ruptura que aquesta realitat podia implicar per al discurs de la història d’Espanya.
El 1976 publicà la seva obra decisiva (Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente), en realitat, la traducció castellana de la seva tesi. El llibre, molt influït per l’antropologia estructuralista i per Le harem et les cousins (1966), obra de l’etnòloga Germaine Tillon, establí la dimensió estructurant de les relacions de parentiu en el si de la societat islàmica peninsular i situava la qüestió en un terreny d’anàlisi historicoantropològica on les tesis hispanistes tradicionals no tenien gaire lloc; això, doncs, provocà les reaccions hostils de certs sectors de l’arabisme espanyol. Tanmateix, l’obra fou acollida amb interès i entusiasme per la historiografia europea i bona part dels medis intel·lectuals peninsulars de la Transició; el filòsof José Luis López Aranguren saludà l’obra amb simpatia. Fou ressenyada molt positivament en les principals revistes europees per historiadors com Peter Linehan, Franco Cardini, Robert Fossier, Charles Verlinden o Henri Bresc. A l’Estat espanyol, les valoracions positives foren més aviat escasses, tot i que significatives (Miquel Barceló, Pedro Chalmeta i Reyna Pastor). El 1977 n’aparegué una versió francesa modificada amb el títol Structures sociales orientales et occidentales dans l’Espagne musulmane, amb la novetat de presentar una suggestiva sistematització que serví de punt de partida a la important reflexió de l’antropòleg anglès Jack Goody sobre els orígens de la família europea.
Poc després, aproximadament a partir del 1978, any del congrés celebrat a Roma sobre el feudalisme mediterrani, s’allunyà de l’antropologia social per centrar-se en l’estudi de la relació tributària de les comunitats rurals i urbanes amb el poder estatal. La noció de “sistema tributari”, manllevada a Samir Amin, fou decisiva en aquesta reorientació de la recerca, centrada essencialment al País Valencià, que tingué un fort vessant arqueològic (amb la col·laboració de l’arqueòleg André Bazzana) i que començà advertint de la inexistència d’estructures de caràcter feudal a Al-Andalus (1980). Prosseguí amb una llarga sèrie d’articles i altres publicacions aparegudes al llarg dels anys vuitanta, les quals també dedicaren una especial atenció al problema de les comunitats musulmanes valencianes després de la conquesta i foren origen d’un debat amb el medievalista nord-americà Robert I. Burns. Els resultats de la nova recerca es donaren també a conèixer mitjançant la participació de l’autor en grans obres de síntesi, com Nuestra historia (1980) i la Histoire des espagnols (1985), dirigida per B. Bennassar. La veritable culminació de tot aquest treball fou la seva tesi de doctorat Les musulmans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles, 1990-91), presentada el 1987 i traduïda al castellà amb el títol Al-Andalus frente a la conquista cristiana. Los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII) (2001). També és autor, entre d’altres, de les obres Du parchemin au papier. Comprendre le XIIIe siècle (1995), États, sociétés et cultures dans le monde musulman médiéval (1995), Espagne et Sicile musulmanes aux XIe et XIIe siècles (2000), Relations des pays d’islam avec le monde latin (2000), amb Philippe Sénac, Al-Andalus, 711-1492 (2001), Les royaumes de taifas (2007), amb Bruna Soravia, i Les débuts du monde musulman, VIIe-Xe siècle (2012), com a director, en col·laboració amb Thierry Bianquis i Mathieu Tillier.
Sempre dedicat a la docència, primer exercí com a maître assistant i, després, com a catedràtic, a la Université Lumière-Lyon 2. Dirigí, també, el Centre Interuniversitaire d’Histoire et Archéologie Médiévales i la Unitat Mixta de Recerca sobre Història i Arqueologia dels Mons Cristians i Musulmans Medievals, on nombrosos estudiants de doctorat francesos i magribins desenvolupen les seves recerques.
És un historiador influenciat per la primera escola dels Annales i per l’estructuralisme; el materialisme històric només incidí indirectament en la seva recerca i, de fet, ell mateix considerà la seva orientació intel·lectual força allunyada d’aquest corrent. La seva obra ha tingut una influència molt destacable entre grups importants d’historiadors i arqueòlegs medievalistes interessats en Al-Andalus i en la seva desaparició arran de les conquestes cristianes, com ara els equips de Barcelona, València i Granada, i, posteriorment, els arabistes madrilenys del CSIC. El maig del 1996 se celebrà un congrés internacional commemoratiu dels vint anys de la publicació de la seva Al-Andalus..., organitzat conjuntament per les universitats de Granada i València, amb la participació de diversos historiadors, arabistes, arqueòlegs i antropòlegs. Els seus treballs més significatius han estat traduïts al castellà.
Lectures
- d. a.: “Debat: a propòsit de l’obra de Pierre Guichard”, Revista d’Història Medieval, 4, 1993, p. 229-260.
- Furió, A.: “ Al-Andalus i l’expansió feudal: la significació historiogràfica de l’obra de Pierre Guichard”, De la societat islàmica a la feudal. Vint anys d’Al-Andalus (Granada-València, 1996) [en premsa].
- Guixard, P.: Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, Universitat de Granada, 1995 [amb l’estudi preliminar d’A. Malpica].
- Malpica, A.: “Al-Andalus y la antropología histórica. Dialogando con Pierre Guichard”, Fundamentos de Antropología, 1, 1992, p. 64-73.
- Torró, J.: “D’al-Andalus al Magrib. Entrevista a Pierre Guichard”, El Contemporani, 20, 2000, p. 16-21.